Eòlies per l’eternitat
Girona 17:30
La mare i el Bernat han marxat i jo ploro i ploro. M’encenc una cigarreta tot i que em fa mal el coll. Estic espantat, tinc por de marxar sol. Per sort porto les ulleres de sol que he agafat al cotxe i que m’aixopluguen de les mirades escandalitzades de la gent. Em queda una hora per embarcar i no penso en res. No sé com serà, què veuré, on dormiré ni a qui coneixeré. De sobte m’han entrat moltes ganes de marxar. Volar, volar fins on no em pugui conèixer ningú. Allà on pugui està sol. M’acabo el cigarret.
Entremig del mediterrani
El vol ha sortit impuntual però l’enlairament ha anat molt bé. Des de la finestra de l’avió acabo de veure Sardenya, illa ja coneguda per mi quan fa dos estius la varem visitar amb una colla d’amics. Jo ara em dirigeixo cap a una altra illa. Bé cap a altres illes. Sicília i les Eolies. Que gran que és Sardenya! I pensar que va ser conquerida pels catalans. De fet l’actual bandera Sarda té un origen nostrat. La creu de Sant Jordi i els quatre caps dels moros configuren una estampa que em recorda que qualsevol poble té una part de la seva història que hom no la vol llegir. Que gran que és Sardenya, Que àrida. Quins records a Nuoro amb els independentistes sards. Em cago en l’estat italià i berlusconià. Sardenya terra de formatges i embotits, terra de bona gent i de dolenta, com a tot arreu. Però collons que gran que és! Encara no l’hem creuat!
Em recorda a un intent de gran pastís de poma pels seus altiplans tant familiars per mi a la Baixa Segarra. Des d’aquí veig Bonifaccio (Còrsega) i el seu port semblant al de Cadaqués. Les seves casetes de colors vermellosos i groguencs em recorden com tantes altres ciutats boniques que el “pigerio” se les ha fet seves. Després diuen que hi ha coses que el diner no les pot comprar. Au va!! Bé deixo Sardenya darrera meu i l’inestable avió es dirigeix cap al sud est. A veure si el mestral ens ajuda a arribar un xic més ràpid i no em quedo sense un llit per dormir.
Arribant
Acabo de veure la punta de la pilota italiana. Aquesta no és Nike ni Adidas ni juga al Calcio, és Sicília! Quin patac de camps de conreu i de...molins! Jo que em pensava que només eren a la comarca i a l’Alt Anoia. Parcel·les petites, molt petites, evidencien la partició de la terra en petites propietats familiars. No hi ha ni un sol arbre, no s’aprecia bosc. Més molins. La posta de sol és espectacular.
Aeropert de Trapani
Arribada tranquil·la i agradable. Cervesa (2’50) del país i a esperar que arribi el bus. Trucades, amb l’ajuda d’un nou company, per reservar una cambra per passar la nit. Piti darrera piti les dones d’aquesta illa són espectaculars. Potser he coincidit amb les més belles dones sicilianes però ho dubto. Quin estil i quina mirada, “mama mía”. Aquest posat em fa pudor de masclisme...
Trapani portuari
Trapani ciutat al nord oest de la pilota. He arribat de nit acompanyat d’una ragazza preciosa que s’ha interessat pel meu viatge. La ciutat obrera i pescadora s’amaga entre
els fanals groguencs de les tratories. He estat dues hores per trobar un hotel. Perdó l’habitació. Perdó l’habitació de la iaia. Perdut al vell mig del barri degradat dels pescadors de Trapani he localitzat el carrer. Perdó la via Vicolo Don Mateo. De fet m’hi hagut d’ajudar un veí perquè l’hotel era una antiga casa vella, de la Cosa Nostra poder, plena de sants i verges amb un pati interior que desprenia una ferum de gat entranyable. Martí vols anar a Sicília? Doncs aquí tens Sicília. En tots els seus ets i uts. Bé, estirat al llit puc firmar que ja he tastat la primera nit siciliana. Bona nit.
De camí a Palerm
He sortit de l’estació de tren de Trapani a les 10:12. Els trens aquí encara funcionen amb gasoil. El paisatge que puc veure des de la finestra no m’és desconegut. Una barreja de camps de cereals, vinyes i oliveres em recorda que no he abandonat el meu estimat Mediterrani. No obstant passem de t
ant en tant per davant de grans extensions d’estepa seca i no llaurada. Suposo que és la latitud, o si més no que estem més a prop de l’Àfrica que dels Alps. Ara m’acaben de venir al cap unes paraules del meu amic Mohamed. Ell d’origen algerià va arribar a Europa i el primer lloc on va anar va ser Nàpoli, Italia del Sud. Em deia que els italians surenys són molt semblants als algerians. I la veritat és que té raó. Ahir a la nit pels carrers de Trapani la sensació d’estar als carrerons de la medina de Tunis em va confondre. Una cosa si que hi manca, el te de menta amb pinyons. Sempre et queda substituir-lo per un “gelatto”.
Alicudi
Després de dues hores de viatge en ferri i d’haver dormit còmodament a la moqueta de la classe turista, he arribat a Alicudi. La més petita de les illes amb tant sols 100 habitants. La illa no té pobles, només un petit llogarret amb quatre cases semblants a les barraques i quatre barques.
Platja d’Alicudi
“Xapurrejant” l’italià ja he conegut mig poble. Un home m’ha dut a la única botiga del poble que a la vegada fa la funció de bar. Resulta que la propietària és la filla de la Rossina que és la dona que lloga habitacions a dalt de tot del cràter. Per fer temps m’he posar el banyador ( no m’he atrevit a banyar-me nu) i he tastat quin gust té el Mediterrani des d’aquest punt encisador. El sol cau i de sobte he pensat en tota aquella gent que estimo i que m’agradaria que fos aquí.
Botiga de queviures
Això de viatjar sol m’està agradant. Després de l’agradable bany al mar Tirrè m’he trobat als nois que m’han ajudat abans. Ells i un munt de quitxalla de diferents edats es disposaven a jugar un partit de futbol a la pista de l’helicòpter que uneix Alicudi amb la illa veïna Filicudi. He jugat amb ells i ara estic disfrutant d’una cervesa Moretti a la terrassa de la botiga de queviures. Un dels nois m’ha vingut a buscar i m’ha dit que tornés a jugar amb ells. Jo mentrestant observo la cambrera siciliana que em va regalant els seus meravellosos somriures. El vent de ponent em porta fragàncies i records viscuts a les costes catalanes. “Io sono tropo benne qui a l’isola”
El Tirrè als meus peus
Amb el fogonet a sac preparant uns spaguettis i després d’haver ascendit 400 metres del nivell del mar la Rossina m’ha donat una habitació. Em trobo aquí sol amb el mar als peus i Filicudi davant. Imponent, esperant-me que arribi demà. Aquest hauria de ser el millor moment per un viatjant, la tranquil·litat i la solitud. Però no és així, aquesta m’espanta i em recorda la dependència que tinc cap a éssers estimats. Tinc ganes de plorar. Ploro. No sé si de la tristor de no poder compartir aquesta meravellosa bellesa amb altra gent.
Adéu Alicudi
Deixo Alicudi a la meva esquena. La més menuda de les illes. Inhòspita, ruda i costaruda com cap altra. Alicudi tancada en si mateixa. La seva gent viu dels conreus cultivats als bancals perfectament enmarjats. La seva altra feina és remuntar productes cap als marges superiors de l’illa. Per això utilitzen uns rucs que els carreguen fins a l’extenuació i els fan pujar camí amunt per unes rengleres empedrades i inhumanes. En aquesta breu estança he conegut en Maurizzio, el Marco i el Salvatore, tots tres nois de la meva edat que després d’estudiar a Lipari (la illa principal) han tornat a viure a Alicudi. Amb ells he après que cada microsocietat marca les seves normes i la seva manera d’entendre el temps, l’espai i la vida. Ells treballen el matí fent algun viatge amb els rucs i a la tarda es banyen al mar i pesquen. Això és tot i a la vegada ho és tot. Que difícil és la nostra vida. O...que difícil que ens la fem.
Filicudi
Porto dues hores a Filicudi i ja vull marxar. Quin desastre. Ja ho diuen que la vida a vegades no és bonica. Que m’ho diguin a mi. Just baixar del Ferri el panorama no tenia res a veure amb Alicudi. Potser si en les proporcions demogràfiques i de llocs habitats però res a veure amb l’ambient que s’hi respirava. Només saltar de la passarel·la un comboi de sis o set individus m’han intentat caçar perquè anés a dormir al seu hotel. Un cop situat he començat a preguntar “Cerco una càmera molto economica”. Tothom m’ha engegat o m’ha delegat a una altra persona que a la vegada feia el mateix. Després d’una hora voltant amb els 20 kilos a l’espatlla i d’haver vist com una dona rebutjava llogar-me una habitació per la meva pinta, he trobat un hotel. No era “tropo economico” però què hi farem. Si no l’hagués trobat hauria marxat amb el següent “aliscafo”(ferri) cap a Salina. Un bany, fer el cor fort per no caure en la tristor i ara mateix saborejant una birra fresquíssima “Patruni e sutta”. Collons acabo de demanar un cendrer a la cambra i l’hi he dit “perfavore un portocenere” i m’ha fet una cara molt lletja i m’ha dit “portacenere”, mare meva com està la gent, deixeu-m’ho dir, en aquesta merda d’illa.
Nit a Filicudi
Filicudi coneguda com Phoenicusa en referència a l’abundància de falgueres. Té un volcà apagat de 774 metres i set mes molt erosionat. Els seus productes agrícoles són les tàperes i les figues, tot i la seva font d’ingressos principal és el turisme. Que bonic que és Filicudi, que atractiu, quin goig...un cop han desaparegut els seus rancis habitants i he pogut gaudir de la tranquil·litat que m’aporta la solitud. N’hi he vist el volcà, ni les tàperes ni les figues. I no perquè no ho hagi intentat. Tant a Filicudi com Alicudi tenen una fisonomia molt abrupte, excessivament rocosa i trempada. És per això que la gent ha construït les cases on ha pogut. Això no permet molta mobilitat a no se que vagis preparadíssim. Jo no hi anava i després d’haver-me sonat el primer budell he decidit tancar-me a l’habitació i fer-me el sopar amb el bo del fogonet. Ara, còmodament, estic mirant un “film” força interessant per la televisió del Vaticà. Com a mínim aquests de la caixa tonta parlen un italià més estàndard que el de les illes. Calla calla que hi hagut un assassinat!
Arrivederci Filicudi
He agafat el ferri de les 10:15 en direcció Salina. Per tant, si els càlculs no em fallen, he estat 17 hores a Filicudi. Suficient. Amb el ferri acabem de passar el poblet de Rinela, un dels llocs habitats de Salina. Jo passaré el dia a Santa Marina di Salina que és cap a on em dirigeixo. Reprenc la meva lectura de “l’Unità”, diari d’esquerres fundat per l’estimat pedagog Antonio Gramsci.
Italia està fatal. De fet, “il jornale” obra en portada amb un “Trama infinita” en referència a les impertinències de Berlusconi referents a la celebració de G-8 d’aquí una setmana a Roma. El format d’aquest diari m’ha recordat molt a l’alarmisme catastrofista del “Público”, publicació de Media Pro liderada per Jaume Roure i afina al PSOE. Ja veig S.M. di Salina.
Salina em fa tremolar
He arribat a Salina a les 11h. Només sortir per la passarel·la he comprovat perquè la Gabriela m’ha dit que juntament amb Lapari i Vulcano, Salina és una de les illes grans. Aquesta de 3000 habitants gaudeix de la terra més fèrtil de tot l’arxipèlag. Els seus volcans ja apagats li donen una energia especial. Trepitjant el port m’he trobat un bon home i l’hi he preguntat “C’è un campegio qui vicino?”. M’ha dit que si però que ell em llogava una habitació per 20 eurus la nit. No m’ho he pensat gaire; mentalment he fet un ràpi
d repàs a la meva economia i l’hi he dit que “andiamo”. He pujat al seu Fiat Uno amb matrícula de Messina i m’he acomodat a un petit habitacle amb un porxo estiuenc. He fet una volta per la illa i he comprat una mica de pasta d’ou, una salsa rabbiatta, aigua i cerveses. El meu amic fogonet no ha sortit de la motxilla perquè atenció...l’habitació de 20 eurus te cuina, plats, paelles i ratllador de formatge. M’he preparat el dinar mentre esperava notícies de l’arribada a Palerm del meu amic Icar.
Ara mateix em trobo estirat en una platja deserta a les afores de D.M. Salina. De fet
està tant a les afores que aquí a prop hi tinc un cementiri i unes figueres que no paren d’enviar-me seductorament la seva fragància dolça. Qui pogués menjar-se una figa!! Però ara no toca. Principalment perquè no estan a punt. Ni elles ni jo.
Des d’aquí veig la illa veïna de Lipari i més a l’oest la ja trepitjada Filicudi. Molt bonica des d’aquí.
Suposo que l’Icar deu estar arribant a Alicudi. Quina llàstima que no l’haguem pogut assaborir plegats.
Em faré un banyet, tocaré la sorra volcànica, dura, bruna del fons marí i aniré a esperar el meu amic. No sé si sóc jo però aquest terra cada vegada està més calent.
A Salina acompanyat
Ja no estic sol. Ahir puntual i provinent de Palerm va arribar el meu amic. Descol·locat i amb ganes de fumar ens varem dirigir plegats a l’entranyable estància que havia llogat. Una estona de xerrera explicant-nos les sensacions dels nostres respectius trajectes i de nou a la platja. Només posar-se a l’aigua el meu amic, fent gala del seu inqüestionable do, va localitzar un pop. Jo pensava que res millor per sopar que un cefalòpode sicilià. Després d’una dura batalla, el meu amic va haver de reconèixer que el terreny de batalla no era l’habitual i que havia perdut el combat.
Un cop a casa varem cuinar unes macrotallarines al pesto. Cervesetes, una volta al poble, una cerveseta més a un chillout estil eivissenc i cap a casa. Abans de dormir vaig fer una bona lectura de la guia que havia portat l’Icar. Em va fascinar i engrescar la idea de poder anar a Stromboli, única illa on el volcà seguia en actiu. La nit “emmosquitada” se m’ha fet estranya. Per primera vegada deixava d’estar sol en el meu viatge. Records i pensaments catalans em tornaren al cap. Potser per això m’he llevat a les 6 del matí i ja no he pogut recuperar la son. A voltes em torna l’ansietat.
Ara estem aquí a la platja, vora el cementiri, observant Panarea i al fons el volcà d’Stromboli. Avui anirem cap allà, a veure què es cou.
Stromboli i el seu volcà
Diuen que és l’únic volcà en actiu i el més jove de l’arxipèlag, tant sols 40.000 anys! Varem arribar ahir a la tarda. Mare de Déu que bonic! Tot són petites cases d’una sola planta, emblanquinades amb calç i amb les finestres pintades de blauet, color molt emprat al Mediterrani. Aquí no hi ha cotxes, els seus habitants empren petites motos amb cabina i remolc. Piagio APE s’anomena aquest genuí mitjà de transport. Després de triar, sospesar possibilitats d’on dormir ens decidirem per la més econòmica, 20 eurus “per testa”. L’habitacle és un dels pitjors que he vist mai. Fosc, brut i enclotat en uns baixos d’un jardí. Només arribar l’Icar ha trobat dues cuques immenses que ha serv
it perquè els dos ens comencéssim a preocupar. Can Cuca l’hem anomenat a partir d’aquest moment.
Provisions de fruita, pa, galetes i cap a la platja oest a veure la posta de sol.
Diuen que a Stromboli hi té una casa el multimilionari dissenyador Dolce & Gavana. No m’estrany
a gens. Stromboli és un país volcànic. Una terra fèrtil farcida d’una flora exuberant fa que l’humil arquitectura es confongui amb el paissatge.
Ah si la posta de sol! Després de discutir llargament on es trobava Catalunya respecte la nostra situació varem gaudir de la posta de sol més congestionada de la història. Banyats pel nostre omnipresent mediterrani i eixugats damunt de la sorra fosca ens van passar tots els mals de cap. De volta cap a Can Cuca, fugonet i pasta d’ou.
La meva sorpresa va ser durat l’habitual passejada nocturna pel poble. No hi ha llum pels carrers d’Stromboli, tothom ha de dur una llanterna a sobre per poder guaitar en la foscor, trencada només per la llum d’alguna casa o la de l’església. Mare meva que genuí. La persistent lluna creixent ens va fer de far per poder arribar al petit port. Dos cigarrets i una grata conversa existencial i cap a l’habitació a caçar cuques.
Arrivederci Stromboli
Ja tornem a ser al ferri. Stromboli desapareix a la nostra esquena. Dos dies en aquesta encisadora illa. Ahir a la tarda varem pujar al volcà. De fet no el vam escalar del tot perquè fer-ho suposava pagar a un guia 35 eurus. Farts dels robatoris que estàvem patint varem decidir pujar fins a 400 metres que era el què l’administració permetia accedir. Després de trepar a ple sol els nostres ulls i els nostres cors van poder gaudir d’una imatge fins ara desconeguda per mi, la “sciara del fuoco”. La baixada per on baixa la lava de les erupcions del volcà. La darrera important que hi va haver va ser a l’any 2007, provocant ferits i la prohibició d’accedir a l’illa durant mesos. Stromboli preciós els mesos no turístics. Ahir a la platja ens varem trobar una senyora d’Hammburg que feia 50 anys que venia a Stromboli. Ens va explicar que no feia massa temps a l’illa no hi havia electricitat i que els seus habitants empraven llums d’oli per il·luminar les seves petites cases. El meu company i jo suposarem que aquella dona d’uns 80 anys havia trobat un amor a l’illa i que això l’hi provocava la necessitat de tornar any darrera any.
Els espetecs del volcà sonen al nostre darrera mentre nosaltres ens dirigim cap a terra ferma, a Milazzo (Sicília) allà haurem de trobar un tren que ens porti a Trapani per poder, demà, agafar l’avió.
Un dia sencer de viatge
Són les 5 de la tarda i portem tot el dia viatjant. Hem sortit d’Stromboli a les 11h. I hem arribat a Milazzo per agafar un tren direcció Palerm. Ja portem mig viatge, unes dues hores, i estem a punt d’arribar a Cefalú. L’Ícar està dormint i jo m’acabo de llegir un tros d’història siciliana de la guia. Fa poc que m’he despertat per culpa del malson de sempre. Una platja deserta amb sorra blanquíssima molt semblant a una que vaig degustar a Tunísia. Jo camino descalç trepitjant algues seques, perdut, amb el mar a l’esquerra esquitxant-me els turmells. De sobte ella ve cap a mi. La seva cabellera llarga es confon amb la sorra que aixeca el vent. Jo la percebo a la llunyania i vaig a abraçar-la. Ella em dona la mà i quan la miro té el rostre cobert de llàgrimes. Vaig a abraçar-la i quan estic a punt de notar la seva escalfor ella ja no hi és. Descalça se’n va. Cada dues passes es gira i em mira amb una mirada sincera i plena de vida. Jo l’entenc. De sobte es gira i no torna a mirar-me més. Desapareix a l’horitzó i només puc notar a la cara les seves llàgrimes de tristesa...sempre em desperto en aquest punt també replet i xop de llàgrimes. Tant de bo tingués un intèrpret de somnis.
Palerm tal com l’havia imaginat i amb sorpreses
Hem arribat a l’estació de Palerm després de tres hores i mitja de viatge en una cabina de primera classe. La nostra intenció era trobar un transport que ens portés fins a Trapani, passar la nit a fora l’aeroport i sortir l’endemà a les 4 de la tarda. De cop i volta el nostra patètic panorama ha fet un gir de 360º. A l’estació de Milazzo hem coincidit amb dues noies de Madrit, un noi gallec i un de valencià. A l’arribar a Palerm ens han preguntat on passàvem la nit i els hi hem explicat que a l’aeroport. Molt amablement ens han convidat a la seva casa de Palerm en el cor del casc antic. No hem pogut refusar aquesta engrescadora oferta a aquests companys erasmus. Generosament ens han acollit a una antiga casa de monges just sota la plaça on cada dia, des de fa segles, s’hi instal·la un gran mercat de peix i verdures. L’Oscar , un gallec amb les idees molt clares i l’esperit molt lliure ens ha portat a una bodega a tastar la Malvasia siciliana per després fer-nos un petit recorregut pels llocs més entranyables de Palerm. Mentrestant la Isa i la Marina, les dues madrilenyes, s’estaven dutxant, hem comprat tot el necessari per poder fer-los hi el sopar. El meu company i jo ens hem erigit com a xefs i entre glop i glop de cervesa Messina ens hem anat coneixent amb les dues noies. A sopar han aparegut 9 persones, gallecs, valencians, més madrilenyes. El vi negre sicilià corria com l’aigua en un context desconegut però a la vegada molt acollidor i afable.
Les converses s’han allargat fins a l’hora de les copes i entre cigarret i vodka el meu company i jo anàvem comentant estorats de com un sol gest pot arribar a canviar el transcurs d’una jornada.
Cafetó preparat per l’Angélo, l’únic autòcton de la casa i cap a tastar la nit i els carrers bruts d’un Palerm ja imaginat. He tornat a pensar amb el Mohamed amb allò de que el sud d’Itàlia és com el nord d’Àfrica i és ben cert. El carrer és un bullici de gent i de relacions. Hem recorregut les zones més lúdiques del casc antic fins que em acabat a una plaça on es celebrava una mena de sessió de punxadiscs. La Marina feia molta estona que es mostrava molt interessada per tot allò que deia i la seva presència, encara que no fos autòctona, em reconfortava. Rebentats i amb el nas impregnat de les olors d’un Palerm degradat i brut hem tornat cap a casa les noies. Tot el demés molt bonic.
Ara ja estem a terra catalana. El retorn a la pàtria ja és un fet com també ho és que el viatge ja ha finalitzat.
Quatre dies sol a les illes més soles i abandonades del Mediterrani m’han permès ser per uns breus moments Nanni Moretti. Quatre dies acompanyat d’una persona que mica en mica me la vaig estimant.
El millor viatge en el pitjor moment? A la vida tot arriba quan ha d’arribar i els àtoms ballen i ballen, no era així Bab aziz oh savi sufí?
Girona 17:30
La mare i el Bernat han marxat i jo ploro i ploro. M’encenc una cigarreta tot i que em fa mal el coll. Estic espantat, tinc por de marxar sol. Per sort porto les ulleres de sol que he agafat al cotxe i que m’aixopluguen de les mirades escandalitzades de la gent. Em queda una hora per embarcar i no penso en res. No sé com serà, què veuré, on dormiré ni a qui coneixeré. De sobte m’han entrat moltes ganes de marxar. Volar, volar fins on no em pugui conèixer ningú. Allà on pugui està sol. M’acabo el cigarret.
Entremig del mediterrani
El vol ha sortit impuntual però l’enlairament ha anat molt bé. Des de la finestra de l’avió acabo de veure Sardenya, illa ja coneguda per mi quan fa dos estius la varem visitar amb una colla d’amics. Jo ara em dirigeixo cap a una altra illa. Bé cap a altres illes. Sicília i les Eolies. Que gran que és Sardenya! I pensar que va ser conquerida pels catalans. De fet l’actual bandera Sarda té un origen nostrat. La creu de Sant Jordi i els quatre caps dels moros configuren una estampa que em recorda que qualsevol poble té una part de la seva història que hom no la vol llegir. Que gran que és Sardenya, Que àrida. Quins records a Nuoro amb els independentistes sards. Em cago en l’estat italià i berlusconià. Sardenya terra de formatges i embotits, terra de bona gent i de dolenta, com a tot arreu. Però collons que gran que és! Encara no l’hem creuat!
Em recorda a un intent de gran pastís de poma pels seus altiplans tant familiars per mi a la Baixa Segarra. Des d’aquí veig Bonifaccio (Còrsega) i el seu port semblant al de Cadaqués. Les seves casetes de colors vermellosos i groguencs em recorden com tantes altres ciutats boniques que el “pigerio” se les ha fet seves. Després diuen que hi ha coses que el diner no les pot comprar. Au va!! Bé deixo Sardenya darrera meu i l’inestable avió es dirigeix cap al sud est. A veure si el mestral ens ajuda a arribar un xic més ràpid i no em quedo sense un llit per dormir.
Arribant
Acabo de veure la punta de la pilota italiana. Aquesta no és Nike ni Adidas ni juga al Calcio, és Sicília! Quin patac de camps de conreu i de...molins! Jo que em pensava que només eren a la comarca i a l’Alt Anoia. Parcel·les petites, molt petites, evidencien la partició de la terra en petites propietats familiars. No hi ha ni un sol arbre, no s’aprecia bosc. Més molins. La posta de sol és espectacular.
Aeropert de Trapani
Arribada tranquil·la i agradable. Cervesa (2’50) del país i a esperar que arribi el bus. Trucades, amb l’ajuda d’un nou company, per reservar una cambra per passar la nit. Piti darrera piti les dones d’aquesta illa són espectaculars. Potser he coincidit amb les més belles dones sicilianes però ho dubto. Quin estil i quina mirada, “mama mía”. Aquest posat em fa pudor de masclisme...
Trapani portuari
Trapani ciutat al nord oest de la pilota. He arribat de nit acompanyat d’una ragazza preciosa que s’ha interessat pel meu viatge. La ciutat obrera i pescadora s’amaga entre
els fanals groguencs de les tratories. He estat dues hores per trobar un hotel. Perdó l’habitació. Perdó l’habitació de la iaia. Perdut al vell mig del barri degradat dels pescadors de Trapani he localitzat el carrer. Perdó la via Vicolo Don Mateo. De fet m’hi hagut d’ajudar un veí perquè l’hotel era una antiga casa vella, de la Cosa Nostra poder, plena de sants i verges amb un pati interior que desprenia una ferum de gat entranyable. Martí vols anar a Sicília? Doncs aquí tens Sicília. En tots els seus ets i uts. Bé, estirat al llit puc firmar que ja he tastat la primera nit siciliana. Bona nit.
De camí a Palerm
He sortit de l’estació de tren de Trapani a les 10:12. Els trens aquí encara funcionen amb gasoil. El paisatge que puc veure des de la finestra no m’és desconegut. Una barreja de camps de cereals, vinyes i oliveres em recorda que no he abandonat el meu estimat Mediterrani. No obstant passem de t
ant en tant per davant de grans extensions d’estepa seca i no llaurada. Suposo que és la latitud, o si més no que estem més a prop de l’Àfrica que dels Alps. Ara m’acaben de venir al cap unes paraules del meu amic Mohamed. Ell d’origen algerià va arribar a Europa i el primer lloc on va anar va ser Nàpoli, Italia del Sud. Em deia que els italians surenys són molt semblants als algerians. I la veritat és que té raó. Ahir a la nit pels carrers de Trapani la sensació d’estar als carrerons de la medina de Tunis em va confondre. Una cosa si que hi manca, el te de menta amb pinyons. Sempre et queda substituir-lo per un “gelatto”.Alicudi
Després de dues hores de viatge en ferri i d’haver dormit còmodament a la moqueta de la classe turista, he arribat a Alicudi. La més petita de les illes amb tant sols 100 habitants. La illa no té pobles, només un petit llogarret amb quatre cases semblants a les barraques i quatre barques.
Platja d’Alicudi
“Xapurrejant” l’italià ja he conegut mig poble. Un home m’ha dut a la única botiga del poble que a la vegada fa la funció de bar. Resulta que la propietària és la filla de la Rossina que és la dona que lloga habitacions a dalt de tot del cràter. Per fer temps m’he posar el banyador ( no m’he atrevit a banyar-me nu) i he tastat quin gust té el Mediterrani des d’aquest punt encisador. El sol cau i de sobte he pensat en tota aquella gent que estimo i que m’agradaria que fos aquí.
Botiga de queviures
Això de viatjar sol m’està agradant. Després de l’agradable bany al mar Tirrè m’he trobat als nois que m’han ajudat abans. Ells i un munt de quitxalla de diferents edats es disposaven a jugar un partit de futbol a la pista de l’helicòpter que uneix Alicudi amb la illa veïna Filicudi. He jugat amb ells i ara estic disfrutant d’una cervesa Moretti a la terrassa de la botiga de queviures. Un dels nois m’ha vingut a buscar i m’ha dit que tornés a jugar amb ells. Jo mentrestant observo la cambrera siciliana que em va regalant els seus meravellosos somriures. El vent de ponent em porta fragàncies i records viscuts a les costes catalanes. “Io sono tropo benne qui a l’isola”
El Tirrè als meus peus
Amb el fogonet a sac preparant uns spaguettis i després d’haver ascendit 400 metres del nivell del mar la Rossina m’ha donat una habitació. Em trobo aquí sol amb el mar als peus i Filicudi davant. Imponent, esperant-me que arribi demà. Aquest hauria de ser el millor moment per un viatjant, la tranquil·litat i la solitud. Però no és així, aquesta m’espanta i em recorda la dependència que tinc cap a éssers estimats. Tinc ganes de plorar. Ploro. No sé si de la tristor de no poder compartir aquesta meravellosa bellesa amb altra gent.
Adéu Alicudi
Deixo Alicudi a la meva esquena. La més menuda de les illes. Inhòspita, ruda i costaruda com cap altra. Alicudi tancada en si mateixa. La seva gent viu dels conreus cultivats als bancals perfectament enmarjats. La seva altra feina és remuntar productes cap als marges superiors de l’illa. Per això utilitzen uns rucs que els carreguen fins a l’extenuació i els fan pujar camí amunt per unes rengleres empedrades i inhumanes. En aquesta breu estança he conegut en Maurizzio, el Marco i el Salvatore, tots tres nois de la meva edat que després d’estudiar a Lipari (la illa principal) han tornat a viure a Alicudi. Amb ells he après que cada microsocietat marca les seves normes i la seva manera d’entendre el temps, l’espai i la vida. Ells treballen el matí fent algun viatge amb els rucs i a la tarda es banyen al mar i pesquen. Això és tot i a la vegada ho és tot. Que difícil és la nostra vida. O...que difícil que ens la fem.
Filicudi
Porto dues hores a Filicudi i ja vull marxar. Quin desastre. Ja ho diuen que la vida a vegades no és bonica. Que m’ho diguin a mi. Just baixar del Ferri el panorama no tenia res a veure amb Alicudi. Potser si en les proporcions demogràfiques i de llocs habitats però res a veure amb l’ambient que s’hi respirava. Només saltar de la passarel·la un comboi de sis o set individus m’han intentat caçar perquè anés a dormir al seu hotel. Un cop situat he començat a preguntar “Cerco una càmera molto economica”. Tothom m’ha engegat o m’ha delegat a una altra persona que a la vegada feia el mateix. Després d’una hora voltant amb els 20 kilos a l’espatlla i d’haver vist com una dona rebutjava llogar-me una habitació per la meva pinta, he trobat un hotel. No era “tropo economico” però què hi farem. Si no l’hagués trobat hauria marxat amb el següent “aliscafo”(ferri) cap a Salina. Un bany, fer el cor fort per no caure en la tristor i ara mateix saborejant una birra fresquíssima “Patruni e sutta”. Collons acabo de demanar un cendrer a la cambra i l’hi he dit “perfavore un portocenere” i m’ha fet una cara molt lletja i m’ha dit “portacenere”, mare meva com està la gent, deixeu-m’ho dir, en aquesta merda d’illa.
Nit a Filicudi
Filicudi coneguda com Phoenicusa en referència a l’abundància de falgueres. Té un volcà apagat de 774 metres i set mes molt erosionat. Els seus productes agrícoles són les tàperes i les figues, tot i la seva font d’ingressos principal és el turisme. Que bonic que és Filicudi, que atractiu, quin goig...un cop han desaparegut els seus rancis habitants i he pogut gaudir de la tranquil·litat que m’aporta la solitud. N’hi he vist el volcà, ni les tàperes ni les figues. I no perquè no ho hagi intentat. Tant a Filicudi com Alicudi tenen una fisonomia molt abrupte, excessivament rocosa i trempada. És per això que la gent ha construït les cases on ha pogut. Això no permet molta mobilitat a no se que vagis preparadíssim. Jo no hi anava i després d’haver-me sonat el primer budell he decidit tancar-me a l’habitació i fer-me el sopar amb el bo del fogonet. Ara, còmodament, estic mirant un “film” força interessant per la televisió del Vaticà. Com a mínim aquests de la caixa tonta parlen un italià més estàndard que el de les illes. Calla calla que hi hagut un assassinat!
Arrivederci Filicudi
He agafat el ferri de les 10:15 en direcció Salina. Per tant, si els càlculs no em fallen, he estat 17 hores a Filicudi. Suficient. Amb el ferri acabem de passar el poblet de Rinela, un dels llocs habitats de Salina. Jo passaré el dia a Santa Marina di Salina que és cap a on em dirigeixo. Reprenc la meva lectura de “l’Unità”, diari d’esquerres fundat per l’estimat pedagog Antonio Gramsci.
Italia està fatal. De fet, “il jornale” obra en portada amb un “Trama infinita” en referència a les impertinències de Berlusconi referents a la celebració de G-8 d’aquí una setmana a Roma. El format d’aquest diari m’ha recordat molt a l’alarmisme catastrofista del “Público”, publicació de Media Pro liderada per Jaume Roure i afina al PSOE. Ja veig S.M. di Salina.
Salina em fa tremolar
He arribat a Salina a les 11h. Només sortir per la passarel·la he comprovat perquè la Gabriela m’ha dit que juntament amb Lapari i Vulcano, Salina és una de les illes grans. Aquesta de 3000 habitants gaudeix de la terra més fèrtil de tot l’arxipèlag. Els seus volcans ja apagats li donen una energia especial. Trepitjant el port m’he trobat un bon home i l’hi he preguntat “C’è un campegio qui vicino?”. M’ha dit que si però que ell em llogava una habitació per 20 eurus la nit. No m’ho he pensat gaire; mentalment he fet un ràpi
d repàs a la meva economia i l’hi he dit que “andiamo”. He pujat al seu Fiat Uno amb matrícula de Messina i m’he acomodat a un petit habitacle amb un porxo estiuenc. He fet una volta per la illa i he comprat una mica de pasta d’ou, una salsa rabbiatta, aigua i cerveses. El meu amic fogonet no ha sortit de la motxilla perquè atenció...l’habitació de 20 eurus te cuina, plats, paelles i ratllador de formatge. M’he preparat el dinar mentre esperava notícies de l’arribada a Palerm del meu amic Icar.Ara mateix em trobo estirat en una platja deserta a les afores de D.M. Salina. De fet
està tant a les afores que aquí a prop hi tinc un cementiri i unes figueres que no paren d’enviar-me seductorament la seva fragància dolça. Qui pogués menjar-se una figa!! Però ara no toca. Principalment perquè no estan a punt. Ni elles ni jo.Des d’aquí veig la illa veïna de Lipari i més a l’oest la ja trepitjada Filicudi. Molt bonica des d’aquí.
Suposo que l’Icar deu estar arribant a Alicudi. Quina llàstima que no l’haguem pogut assaborir plegats.
Em faré un banyet, tocaré la sorra volcànica, dura, bruna del fons marí i aniré a esperar el meu amic. No sé si sóc jo però aquest terra cada vegada està més calent.
A Salina acompanyat
Ja no estic sol. Ahir puntual i provinent de Palerm va arribar el meu amic. Descol·locat i amb ganes de fumar ens varem dirigir plegats a l’entranyable estància que havia llogat. Una estona de xerrera explicant-nos les sensacions dels nostres respectius trajectes i de nou a la platja. Només posar-se a l’aigua el meu amic, fent gala del seu inqüestionable do, va localitzar un pop. Jo pensava que res millor per sopar que un cefalòpode sicilià. Després d’una dura batalla, el meu amic va haver de reconèixer que el terreny de batalla no era l’habitual i que havia perdut el combat.
Un cop a casa varem cuinar unes macrotallarines al pesto. Cervesetes, una volta al poble, una cerveseta més a un chillout estil eivissenc i cap a casa. Abans de dormir vaig fer una bona lectura de la guia que havia portat l’Icar. Em va fascinar i engrescar la idea de poder anar a Stromboli, única illa on el volcà seguia en actiu. La nit “emmosquitada” se m’ha fet estranya. Per primera vegada deixava d’estar sol en el meu viatge. Records i pensaments catalans em tornaren al cap. Potser per això m’he llevat a les 6 del matí i ja no he pogut recuperar la son. A voltes em torna l’ansietat.
Ara estem aquí a la platja, vora el cementiri, observant Panarea i al fons el volcà d’Stromboli. Avui anirem cap allà, a veure què es cou.
Stromboli i el seu volcà
Diuen que és l’únic volcà en actiu i el més jove de l’arxipèlag, tant sols 40.000 anys! Varem arribar ahir a la tarda. Mare de Déu que bonic! Tot són petites cases d’una sola planta, emblanquinades amb calç i amb les finestres pintades de blauet, color molt emprat al Mediterrani. Aquí no hi ha cotxes, els seus habitants empren petites motos amb cabina i remolc. Piagio APE s’anomena aquest genuí mitjà de transport. Després de triar, sospesar possibilitats d’on dormir ens decidirem per la més econòmica, 20 eurus “per testa”. L’habitacle és un dels pitjors que he vist mai. Fosc, brut i enclotat en uns baixos d’un jardí. Només arribar l’Icar ha trobat dues cuques immenses que ha serv
it perquè els dos ens comencéssim a preocupar. Can Cuca l’hem anomenat a partir d’aquest moment.Provisions de fruita, pa, galetes i cap a la platja oest a veure la posta de sol.
Diuen que a Stromboli hi té una casa el multimilionari dissenyador Dolce & Gavana. No m’estrany
a gens. Stromboli és un país volcànic. Una terra fèrtil farcida d’una flora exuberant fa que l’humil arquitectura es confongui amb el paissatge.Ah si la posta de sol! Després de discutir llargament on es trobava Catalunya respecte la nostra situació varem gaudir de la posta de sol més congestionada de la història. Banyats pel nostre omnipresent mediterrani i eixugats damunt de la sorra fosca ens van passar tots els mals de cap. De volta cap a Can Cuca, fugonet i pasta d’ou.
La meva sorpresa va ser durat l’habitual passejada nocturna pel poble. No hi ha llum pels carrers d’Stromboli, tothom ha de dur una llanterna a sobre per poder guaitar en la foscor, trencada només per la llum d’alguna casa o la de l’església. Mare meva que genuí. La persistent lluna creixent ens va fer de far per poder arribar al petit port. Dos cigarrets i una grata conversa existencial i cap a l’habitació a caçar cuques.
Arrivederci Stromboli
Ja tornem a ser al ferri. Stromboli desapareix a la nostra esquena. Dos dies en aquesta encisadora illa. Ahir a la tarda varem pujar al volcà. De fet no el vam escalar del tot perquè fer-ho suposava pagar a un guia 35 eurus. Farts dels robatoris que estàvem patint varem decidir pujar fins a 400 metres que era el què l’administració permetia accedir. Després de trepar a ple sol els nostres ulls i els nostres cors van poder gaudir d’una imatge fins ara desconeguda per mi, la “sciara del fuoco”. La baixada per on baixa la lava de les erupcions del volcà. La darrera important que hi va haver va ser a l’any 2007, provocant ferits i la prohibició d’accedir a l’illa durant mesos. Stromboli preciós els mesos no turístics. Ahir a la platja ens varem trobar una senyora d’Hammburg que feia 50 anys que venia a Stromboli. Ens va explicar que no feia massa temps a l’illa no hi havia electricitat i que els seus habitants empraven llums d’oli per il·luminar les seves petites cases. El meu company i jo suposarem que aquella dona d’uns 80 anys havia trobat un amor a l’illa i que això l’hi provocava la necessitat de tornar any darrera any.
Els espetecs del volcà sonen al nostre darrera mentre nosaltres ens dirigim cap a terra ferma, a Milazzo (Sicília) allà haurem de trobar un tren que ens porti a Trapani per poder, demà, agafar l’avió.
Un dia sencer de viatge
Són les 5 de la tarda i portem tot el dia viatjant. Hem sortit d’Stromboli a les 11h. I hem arribat a Milazzo per agafar un tren direcció Palerm. Ja portem mig viatge, unes dues hores, i estem a punt d’arribar a Cefalú. L’Ícar està dormint i jo m’acabo de llegir un tros d’història siciliana de la guia. Fa poc que m’he despertat per culpa del malson de sempre. Una platja deserta amb sorra blanquíssima molt semblant a una que vaig degustar a Tunísia. Jo camino descalç trepitjant algues seques, perdut, amb el mar a l’esquerra esquitxant-me els turmells. De sobte ella ve cap a mi. La seva cabellera llarga es confon amb la sorra que aixeca el vent. Jo la percebo a la llunyania i vaig a abraçar-la. Ella em dona la mà i quan la miro té el rostre cobert de llàgrimes. Vaig a abraçar-la i quan estic a punt de notar la seva escalfor ella ja no hi és. Descalça se’n va. Cada dues passes es gira i em mira amb una mirada sincera i plena de vida. Jo l’entenc. De sobte es gira i no torna a mirar-me més. Desapareix a l’horitzó i només puc notar a la cara les seves llàgrimes de tristesa...sempre em desperto en aquest punt també replet i xop de llàgrimes. Tant de bo tingués un intèrpret de somnis.
Palerm tal com l’havia imaginat i amb sorpreses
Hem arribat a l’estació de Palerm després de tres hores i mitja de viatge en una cabina de primera classe. La nostra intenció era trobar un transport que ens portés fins a Trapani, passar la nit a fora l’aeroport i sortir l’endemà a les 4 de la tarda. De cop i volta el nostra patètic panorama ha fet un gir de 360º. A l’estació de Milazzo hem coincidit amb dues noies de Madrit, un noi gallec i un de valencià. A l’arribar a Palerm ens han preguntat on passàvem la nit i els hi hem explicat que a l’aeroport. Molt amablement ens han convidat a la seva casa de Palerm en el cor del casc antic. No hem pogut refusar aquesta engrescadora oferta a aquests companys erasmus. Generosament ens han acollit a una antiga casa de monges just sota la plaça on cada dia, des de fa segles, s’hi instal·la un gran mercat de peix i verdures. L’Oscar , un gallec amb les idees molt clares i l’esperit molt lliure ens ha portat a una bodega a tastar la Malvasia siciliana per després fer-nos un petit recorregut pels llocs més entranyables de Palerm. Mentrestant la Isa i la Marina, les dues madrilenyes, s’estaven dutxant, hem comprat tot el necessari per poder fer-los hi el sopar. El meu company i jo ens hem erigit com a xefs i entre glop i glop de cervesa Messina ens hem anat coneixent amb les dues noies. A sopar han aparegut 9 persones, gallecs, valencians, més madrilenyes. El vi negre sicilià corria com l’aigua en un context desconegut però a la vegada molt acollidor i afable.
Les converses s’han allargat fins a l’hora de les copes i entre cigarret i vodka el meu company i jo anàvem comentant estorats de com un sol gest pot arribar a canviar el transcurs d’una jornada.
Cafetó preparat per l’Angélo, l’únic autòcton de la casa i cap a tastar la nit i els carrers bruts d’un Palerm ja imaginat. He tornat a pensar amb el Mohamed amb allò de que el sud d’Itàlia és com el nord d’Àfrica i és ben cert. El carrer és un bullici de gent i de relacions. Hem recorregut les zones més lúdiques del casc antic fins que em acabat a una plaça on es celebrava una mena de sessió de punxadiscs. La Marina feia molta estona que es mostrava molt interessada per tot allò que deia i la seva presència, encara que no fos autòctona, em reconfortava. Rebentats i amb el nas impregnat de les olors d’un Palerm degradat i brut hem tornat cap a casa les noies. Tot el demés molt bonic.
Ara ja estem a terra catalana. El retorn a la pàtria ja és un fet com també ho és que el viatge ja ha finalitzat.
Quatre dies sol a les illes més soles i abandonades del Mediterrani m’han permès ser per uns breus moments Nanni Moretti. Quatre dies acompanyat d’una persona que mica en mica me la vaig estimant.
El millor viatge en el pitjor moment? A la vida tot arriba quan ha d’arribar i els àtoms ballen i ballen, no era així Bab aziz oh savi sufí?
