Comapedrosa, tocant el cel andorrà

20:30h dissabte

Ens trobem ara mateix al refugi del Coma Pedrosa a 2260 metres. El Joan Antich ens ha dit que el seu pare va ser partícep en la seva construcció. Es tracta d’una obra de dues plantes i un soterrani; dues grans habitacions amb còmodes lliteres condicionades amb matalassos i una gran sala emprada com a menjador amb set taules semblants a les de les cases de colònies o les d’una presó. Hem sopat sopa (de sobre), arròs amb samfaina, una botifarra amb aspecte de l’Àrea de Guisona i de postres compota de poma. Molt modest gastronòmicament però bo. L’expedició està tranquil·la, algunes persones estan fumant a fora al refugi, altres gaudeixen d’una agradable monòleg del xerpa i autòcton de l’expedició Joan Antich.
Hem sortit de “Santaco” a les dues del migdia. Alguns encara amb el dinar entre les dents i amb mandra de transcorre el viatge fins al país on es pot viure plenament en català. El grup format per 19 persones de diferents edats, classes socials i mons diversos ha sortit de la cota 700 per ascendir fins el refugi. El xerpa ha pronosticat l’ascens en dues hores col·locant-nos a tots la por al cos. Segons el cronòmetre del Llopis, hem arribat al refugi en una hora i vint-i-vuit minuts. Molt ràpid, espectacularment ràpid. El camí ha començat a trempar des de l’inici i no ha parat de fer-ho fins a la nostra arribada. El grup ,a diferència d’altres cops, s’ha mostrat més compacte i els ritmes han estat força homogenis.
El camí ens ha deparat alguna topada amb algun escurçó i el goig de poder gaudir d’un paisatge preciós. Boscos de pi roig, gerderes madurant i falgueres acaronant-nos els turmells ens han permès que els esforços fossin més lleugers. El Marc i un servidor han tastat l’aigua gèlida del petit llac bora el refugi.

22h dissabte
Paradoxalment a les 20:30 estàvem tots sopats i tips. Hem fet el darrer àpat del dia a les 8 del vespre. Horaris del refugi. La gent ha intentat vèncer l’espera de l’hora d’anar a dormir entre converses, glops de vi i pipes salades. Ara són les 10 de la nit i de forma ortodoxa s’han apagat la totalitat de les llums del refugi. Hem entrat a l’habitació, compartida amb altra gent, entremig d’un gran sidral. El grup esvalotador estava liderat, curiosament, pel xerpa. Després de mitja hora de xivarri, en el qual s’hi ha afegit el Xavi Martínez i l’Anna Robles, ha semblat ser que el grup infantilitzat per moments reprenia el seu rumb coherent en el “modus vivendi” excursionista. La pau torna a l’habitació i la calma impregna poc a poc cada un dels racons de l’habitacle. Molt bona nit.

7h diumenge

La nit llarga i moguda. Els expedicionaris comenten entre si la plàcida o pesada nit que han passat. La veritat és que entre roncs estridents, nens somiant en veu alta amb bruixes i algun que altre pollastre en zel la nit ha estat concorreguda.
Després d’un també modest esmorzar i una bona tassa de cafè amb llet hem partit del refugi, sota ordres estrictes del xerpa, a les vuit del matí. Ascens tranquil fins que hem arribat a la tartera. Mare de Déu Senyor! Quina trempera i quina terra més fineta. Amb l’ajuda dels bastons (qui en tenia) hem pujat poc a poc l’eterna pujada que ens portava a pocs metres del cim. Cadascú al seu ritme ha anat arribat al preuat cim del Comapedrosa (2942m). Destacar el meritós ascens de la Fina, la persona amb més edat del grup. Un cop al pic jaqueta posada, endrapar alguna cosa i alguns degustant un cigarret d’allò més directe. Foto de rigor, comentaris de pics i valls observables des de l’altura, Monteixo, Pica d’Estats, Estany negre, la fa poc trepitjada Font Blanca...Un record entranyable pel company Miserachs i amb el coet al cul (fruit de les exigències del pesat del xerpa) ens hem encaminat cap a la cresta per fer un descens rapidíssim i trepidant.

13:30h diumenge

Ens trobem a Cala Lídia, un càlid i hospitalari restaurant situat al petit poble de Pal. La millor part de l’excursió és ,sense cap mena de dubte, aquesta. Esqueixada, cargols, cigrons estofats de primer i entrecots, civet de cérvol, costelles de be i cua de bou estofada de segon. Tot acompanyat d’un bon raig de vi del porró. Comentaris sobre la duresa del recorregut, anècdotes viscudes. Tips i tipes, cafès i copes i de tornada cap al nostre estimat municipi. Què més podríem dir? Segurament res més satisfactori pel cos, la ment i l’ànima d’unes persones que estimem cada racó del nostre país, el gaudim plenament i el respectem.

Martí G. Revista La Segarra Octubre del 2009