Les requalificacions no abandonen el barri
Des de la Burxa hem volgut indagar sobre les moltes requalificacions que afecten actualment el nostre barri. Davant el gran ventall de possibilitats ens hem decidit per dues d’elles segons criteris d’actualitat i de comú denominador. I es que totes les requalificacions de Sants i d’altres barris de Barcelona segueixen un patró amb pocs matisos de diferència. L’origen s’hauria d’anar a buscar amb les modificacions i lectures que el consistori ha anat fent en les darreres dècades del P.G.M. (Pla General Metropolità d’Ordenació Urbana) i de com aquestes diferents interpretacions afecten a la funció del sol pel què fa el seu ús.
El sol està prèviament qualificat, és a dir, té una etiqueta que pot ser de vivenda, d’equipaments, de zona verda o de zona d’ús industrial. Aquestes són els títols més destacats i habituals. Aquest mateix pla estableix que qualsevol tipus de modificació de l’etiqueta ja qualificada ( el què es coneix com a requalificació) sigui a la baixa, és a dir, que una zona d’equipaments no pot passar a ser zona de vivenda sinó que l’ordre i la direcció és la següent: vivenda-equipaments-zona verda.
Aquesta lògica tenia sentit el 1976 en l’aprovació del PGM, no obstant després que Pascual Maragall el modifiqués de nou arran del bum olímpic, les requalificacions passarien a tenir matisos i un altre tipus de funció. Va ser el comissionat d’infraestructures i urbanisme Josep Anton Acebillo qui va introduir, l’anomenat aleshores pels veïns, “Cost 0”. Aquest canvi de concepció venia donat per l’assumpció per part de l’ajuntament de manca de diner públic per fer qualsevol tipus d’obra. La opció per tant, era donar concessions a les empreses constructores per construir equipaments i zones verdes (ZV) en llocs així establerts, a canvi l’ajuntament requalificava una part d’aquella zona i la convertia en zona edificable. D’aquesta manera no hi havia cap despesa pública i els equipaments i les ZV es podien oferir als ciutadans. Cal dir que aquest canvi en el PGM, gestat durant els anys 90 i aprovat definitivament el 4 de febrer del 2002, convertirien a Barcelona en la 8ena ciutat més densa del planeta.
CAN BATLLÓ, clar exemple del Cost 0
En el PGM del 76 Can Batlló amb una superfície de 8 hectàrees (84.000m2) estava projectat com a futura zona verda i d’equipaments. El canvi de concepció “Cost 0” d’Acebillo va portar a requalificar 15.455 m2 de sol (permetent legalitzar uns 80.000m2 de sol edificable) i destinar-los a la construcció de 500 pisos, (400 de renta lliure i 100 de Protecció Oficial). Aquest canvi d’etiqueta es va aconseguir mitjançant una permuta en uns terrenys a la zona d’Eduard Aunós, on la totalitat de la zona era de vivenda.
La finalitat de la construcció dels 500 pisos era pagar tota la operació de remodelació de Can Batlló. No obstant el 2004/05 l’ajuntament es fa enrere i dona la raó a la immobiliària Gaudir, que demana la construcció de més pisos a canvi de fer-se càrrec de la remodelació d’equipaments i zona verda. Dels 500 pisos inicials passen a ser 900 pisos de renta lliure i 500 de protecció oficial. Aquesta marxa enrere confirmava que el Cost 0 representava un descrèdit i falta de control de l’operació per part de l’Ajuntament. Actualment, i arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, les obres no han avençat i les reivindicacions dels veïns continuen sent les mateixes que els anys 90, equipaments i zones verdes del barri i pel barri.
Torre Malaia, PGM i altres modificacions
Ens hauríem de remuntar a l’any 1968 per anar als inicis dels fets que envolten la polèmica Torre Malaia. Va ser aleshores quan el Ministeri d’Obres Públiques va expropiar diverses finques per poder ampliar i soterrar les vies que ocupaven l’actual Passeig de Sant Antoni. A la finalització de les obres els números 49 i 57 del carrer Riego varen quedar coberts pel passeig mentre que els números 45 i 47 restaren fins a l’actualitat allotjant part de la rampa que hi ha en aquest mateix carrer. Va passar el mateix al carrer Eusebi Planas, paral·lel a Riego. Els números 28 i part del 30 quedaven coberts mentre que la part sobrant d’aquest mateix número i el 26 s’hi varen instal·lar unes pistes de patanca.
No és fins el 18 de setembre del 2002 que l’ajuntament ven els números 45 i 47 del carrer Riego i els números 26 i 30 a l’empresa Sapic S.A. malgrat ser encara propietat del Ministri d’Obres Públiques. La curiositat és que en totes aquestes vendes l’ajuntament de Barcelona va prioritzar a Sapic S.A. a l’hora de vendre els terrenys en subhasta ja que aquesta havia adquirit 5 mesos abans la finca número 26 d’Eusebi Planas.
Tres anys després, el 18 de març del 2005, el consistori aprova una modificació del PGM només per aquesta zona del barri. La modificació es fa en sintonia amb l’acord entre ajuntament i Sapic S.A. que accedeix a cedir la part de les finques que afectaven la rampa que uneix Riego amb St. Antoni, a canvi que la constructora no s’hagués de cenyir a l’antic PGM que només permetia la construcció d’habitatges de 4plantes+baixos. La polèmica s’inicia en aquest canvi desproporcionat i arbitrari que permetia que l’edifici projectat arribés a les 15 plantes, 11 pisos + 4 subterranis.
Arran dels successius fets el col·lectiu de veïns “Torre Malaia No!” va constituir l’Associació de Veïns del Passeig de Sant Antoni amb la intenció de paralitzar les obres i aconseguir l’anulació de la llicència d’aquestes.
Actualment els veïns estan pendents de dos processos engegats. Per una banda esperen a final d’any rebre una resposta de la fiscalia respecte una querella interposada i per altra banda, a través del contenciós administratiu, s’ha demanat que la jutgessa es pronuncií i enderroqui l’edifici que en l’actualitat acull 30 apartaments de luxe.
Ens trobem davant un altre clar exemple de la marca Barcelona iniciada per Pascual Maragall i perpetuada pels seus homòlegs. Aquells que pèrits i PGM’s els serveixen per donar concessions als responsables de la fisonomia d’una ciutat cada vegada més deshumanitzada
Des de la Burxa hem volgut indagar sobre les moltes requalificacions que afecten actualment el nostre barri. Davant el gran ventall de possibilitats ens hem decidit per dues d’elles segons criteris d’actualitat i de comú denominador. I es que totes les requalificacions de Sants i d’altres barris de Barcelona segueixen un patró amb pocs matisos de diferència. L’origen s’hauria d’anar a buscar amb les modificacions i lectures que el consistori ha anat fent en les darreres dècades del P.G.M. (Pla General Metropolità d’Ordenació Urbana) i de com aquestes diferents interpretacions afecten a la funció del sol pel què fa el seu ús.
El sol està prèviament qualificat, és a dir, té una etiqueta que pot ser de vivenda, d’equipaments, de zona verda o de zona d’ús industrial. Aquestes són els títols més destacats i habituals. Aquest mateix pla estableix que qualsevol tipus de modificació de l’etiqueta ja qualificada ( el què es coneix com a requalificació) sigui a la baixa, és a dir, que una zona d’equipaments no pot passar a ser zona de vivenda sinó que l’ordre i la direcció és la següent: vivenda-equipaments-zona verda.
Aquesta lògica tenia sentit el 1976 en l’aprovació del PGM, no obstant després que Pascual Maragall el modifiqués de nou arran del bum olímpic, les requalificacions passarien a tenir matisos i un altre tipus de funció. Va ser el comissionat d’infraestructures i urbanisme Josep Anton Acebillo qui va introduir, l’anomenat aleshores pels veïns, “Cost 0”. Aquest canvi de concepció venia donat per l’assumpció per part de l’ajuntament de manca de diner públic per fer qualsevol tipus d’obra. La opció per tant, era donar concessions a les empreses constructores per construir equipaments i zones verdes (ZV) en llocs així establerts, a canvi l’ajuntament requalificava una part d’aquella zona i la convertia en zona edificable. D’aquesta manera no hi havia cap despesa pública i els equipaments i les ZV es podien oferir als ciutadans. Cal dir que aquest canvi en el PGM, gestat durant els anys 90 i aprovat definitivament el 4 de febrer del 2002, convertirien a Barcelona en la 8ena ciutat més densa del planeta.
CAN BATLLÓ, clar exemple del Cost 0
En el PGM del 76 Can Batlló amb una superfície de 8 hectàrees (84.000m2) estava projectat com a futura zona verda i d’equipaments. El canvi de concepció “Cost 0” d’Acebillo va portar a requalificar 15.455 m2 de sol (permetent legalitzar uns 80.000m2 de sol edificable) i destinar-los a la construcció de 500 pisos, (400 de renta lliure i 100 de Protecció Oficial). Aquest canvi d’etiqueta es va aconseguir mitjançant una permuta en uns terrenys a la zona d’Eduard Aunós, on la totalitat de la zona era de vivenda.
La finalitat de la construcció dels 500 pisos era pagar tota la operació de remodelació de Can Batlló. No obstant el 2004/05 l’ajuntament es fa enrere i dona la raó a la immobiliària Gaudir, que demana la construcció de més pisos a canvi de fer-se càrrec de la remodelació d’equipaments i zona verda. Dels 500 pisos inicials passen a ser 900 pisos de renta lliure i 500 de protecció oficial. Aquesta marxa enrere confirmava que el Cost 0 representava un descrèdit i falta de control de l’operació per part de l’Ajuntament. Actualment, i arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, les obres no han avençat i les reivindicacions dels veïns continuen sent les mateixes que els anys 90, equipaments i zones verdes del barri i pel barri.
Torre Malaia, PGM i altres modificacions
Ens hauríem de remuntar a l’any 1968 per anar als inicis dels fets que envolten la polèmica Torre Malaia. Va ser aleshores quan el Ministeri d’Obres Públiques va expropiar diverses finques per poder ampliar i soterrar les vies que ocupaven l’actual Passeig de Sant Antoni. A la finalització de les obres els números 49 i 57 del carrer Riego varen quedar coberts pel passeig mentre que els números 45 i 47 restaren fins a l’actualitat allotjant part de la rampa que hi ha en aquest mateix carrer. Va passar el mateix al carrer Eusebi Planas, paral·lel a Riego. Els números 28 i part del 30 quedaven coberts mentre que la part sobrant d’aquest mateix número i el 26 s’hi varen instal·lar unes pistes de patanca.
No és fins el 18 de setembre del 2002 que l’ajuntament ven els números 45 i 47 del carrer Riego i els números 26 i 30 a l’empresa Sapic S.A. malgrat ser encara propietat del Ministri d’Obres Públiques. La curiositat és que en totes aquestes vendes l’ajuntament de Barcelona va prioritzar a Sapic S.A. a l’hora de vendre els terrenys en subhasta ja que aquesta havia adquirit 5 mesos abans la finca número 26 d’Eusebi Planas.
Tres anys després, el 18 de març del 2005, el consistori aprova una modificació del PGM només per aquesta zona del barri. La modificació es fa en sintonia amb l’acord entre ajuntament i Sapic S.A. que accedeix a cedir la part de les finques que afectaven la rampa que uneix Riego amb St. Antoni, a canvi que la constructora no s’hagués de cenyir a l’antic PGM que només permetia la construcció d’habitatges de 4plantes+baixos. La polèmica s’inicia en aquest canvi desproporcionat i arbitrari que permetia que l’edifici projectat arribés a les 15 plantes, 11 pisos + 4 subterranis.
Arran dels successius fets el col·lectiu de veïns “Torre Malaia No!” va constituir l’Associació de Veïns del Passeig de Sant Antoni amb la intenció de paralitzar les obres i aconseguir l’anulació de la llicència d’aquestes.
Actualment els veïns estan pendents de dos processos engegats. Per una banda esperen a final d’any rebre una resposta de la fiscalia respecte una querella interposada i per altra banda, a través del contenciós administratiu, s’ha demanat que la jutgessa es pronuncií i enderroqui l’edifici que en l’actualitat acull 30 apartaments de luxe.
Ens trobem davant un altre clar exemple de la marca Barcelona iniciada per Pascual Maragall i perpetuada pels seus homòlegs. Aquells que pèrits i PGM’s els serveixen per donar concessions als responsables de la fisonomia d’una ciutat cada vegada més deshumanitzada
