Viatges i altres subtileses

Mobbing, primer pas, fer-ho públic

2011-03-15T13:33:00.000-07:00

El silenci i la por són els dos ingredients magistrals per perpetuar situacions d’assetjament immobiliari com el de la Gloria Cabot, veïna del carrer Burgos.

Ens hem trobat un matí de febrer amb la Gloria Cabot i un membre del Centre Social de Sants. La veïna del 1er 1era del número 37 del carrer Burgos, havia denunciat feia pocs dies la seva situació de forma pública. Amb un cert nerviosisme i un desordre a l’hora de narrar els fets ocorreguts, ens hem assentat per posar-nos al dia de la seva situació. Des de la Burxa volem retratar la situació, una més, del què és conegut socialment com a mobbing o assetjament immobiliari.

Precarietat inicial
Ens situem a l’any 1984, any en què la Gloria va llogar el pis de l’immoble 37 del carrer Burgos. L’edifici tenia, com avui en dia, 3 habitatges, el 1er 1era, pis que va llogar la Gloria, els baixos 1era i els baixos 2ona. La firma es va dur a terme aquell mateix any 1984 tot i que la propietat va obligar a firmar un nou contracte l’any vinent, després de les modificacions de la LAU, Ley de Arrendamientos Urbanos, en les quals els contractes deixaven de ser prorrogables de forma indefinida per passar a ser pactats entre ambdues parts, l’arrendador i l’arrendatari.
Aquest any 1985, es va denunciar a l’ajuntament unes filtracions d’aigua de l’immoble, fet inicial de l’estira i arronsa que ens ha dut fins on som avui.

Conviure amb el deteriorament
No va ser fins a l’any 2002 que sorgeixen nous moviment. L’Immoble va ser comprat pel belga Vivier Lacieron i va passar a ser administrat per Zur.SL. En aquell mateix any es va dur a terme un maquillatge de la façana que no va poder evitar el desbordament d’aigua dels dipòsits i l’ensorrament del sostre. La Gloria va estar durant tres mesos vivint a la mateixa casa i esperant que l’hi arreglessin el forat. Aquesta acció va provocar una denúncia al jutjat de guàrdia, de la qual mai n’ha obtingut resposta. També és en aquest mateix any que apareix una figura clau en tot l’entramat. Lars Erik Luis Bjorkslatten conegut com Erik. Segons fonts veïnals, aquest senyor és l’encarregat de llogar els dos habitatges restants de la finca, els baixos 2ona i 1era. En aquest darrer s’hi van fer obres per compartimentar el pis en varis habitacles, un total de 7 habitacions, que són llogades a persones que visiten la ciutat, convertint-lo en habitatge turístic. Les accions d’Erik s’inicien durant els anys 2002-2010. En aquest període de quatre anys les amenaces verbals, per part d’aquest intermediari, han conviscut amb el canvi de pany de la porta principal en un parell d’ocasions.

Talls en el subministrament
Les coses es van precipitar a partir del juliol passat. Erik controla, des de la seva arribada, els comptadors i subcomptadors de tot l’immoble, ja que aquests estan ubicats als baixos 1era. Aprofitant el control del subministrament d’aigua, va tancar el comptador que proveïa a la Gloria per, a posteriori, arrencar totes les canonades. L’arrendatària va enviar un burofax a Zur SL. denunciant els fets, fet que precipità la resposta de la part gestora recomanant-li que solucionés el problema amb el mateix Erik. Tres mesos després i també a través d’un burofax, Zur SL. recomana a la Gloria que, a finals d’aquell mes, abandoni el pis. L’advocat detectà aleshores la intencionalitat de l’empresa gestora de perpetrar estratègies de “moobing” i aprofitar la solitud i la desinformació de l’afectada. La intervenció del lletrat va ser primordial perquè Zur SL. desistís en l’intent.

Agressions físiques
El darrer episodi ens porta a finals d’any, concretament el 28 de desembre. Data en la que Erik i un acompanyant s’enfilen al terrat de la Gloria i a cops de mall s’enduen les canonades que hi quedaven. Responent a l’agressió, la Gloria les intenta aguantar i rep cops per part de l’agressor. Els mossos van aparèixer per tramitar la denúncia pertinent però el judici, sense cita de l’encausat, va acabar sense resolució.
Els fets no acaben aquí, ja que el passat 3 de gener d’aquest any Erik torna a pujar al terrat per punxar-li l’antena de TDT i aprofitar l’avinentesa per trencar-li l’estenedor i llençar-li ampolles contra la vidriera. El dia anterior a la nostra trobada, la situació es va tornar a repetir.

Quotidianitat limitada
Al dia d’avui la Gloria viu sense subministrament d’aigua des del passat juliol, anant i venint a la font a reomplir garrafes d’aigua i veient com les seves demandes a la companyia d’aigües obtenen la resposta d’incapacitat d’actuació ja que als registres d’aquesta només hi consta una vivenda en tot l’immoble. Erik ha amenaçat als altres veïns amb el tall del seu subministrament si en alguna ocasió passen aigua a l’afectada.

Des del Centre Social de Sants es demana, com a primer pas, fer pública la situació de la Gloria i exigir un mínim de condicions de la propietat pel què fa al subministrament; comptadors visibles i individualitzats, l’arribada de l’electricitat i l’elecció del voltatge i uns mínims d’habitabilitat que no incloguin goteres o despreniments. Jordi Falcó, membre de l’Associació de Veïns recomana una instància d’empara a l’ajuntament, ja que l’administració té la responsabilitat d’intervenir en casos tant abaltidors com aquest.

2011-01-30T12:41:00.000-08:00

El Mercat i el Calaix tenen a l’espera veïns i comerciants.

La iniciació de les obres del cobriment de les vies, i l’acabament de la primera fase de remodelació del Mercat de Sants deixen als veïns i comerciants sense carrer i amb els negocis penjant d’un fil.

Les obres del Mercat de Sants continuen al ritme pronosticat. Aquests desembre s’ha complert un any des de que les màquines van entrar a l’edifici modernista projectat per l’arquitecte Pere Falqués Urpí l’any 1913. A diferència d’altres recintes en la mateixa situació, com el mercat del Ninot o Sant Antoni, el de Sants porta un avenç en els tempos acordats. A principis del més de febrer finalitzarà la perforació del calaix de 18 metres de cota, que ha d’aixoplugar les 100 places de pàrquing per a consumidors més les estances d’emmagatzematge i les zones de càrrega i descàrrega pels comerciants. Aquests darrers, desplaçats ara fa un any a la carpa provisional situada a la rambla de Badal, asseguren que la lluita actual amb el consistori passa per l’assoliment del 50% de la planta comercial pels 40 concessionaris actuals. L’ajuntament continua amb el posicionament inicial que atorga 1/3 part a les parades i 2/3 a un grup de distribució que, segons les hipòtesis, podria ser Alcampo, tot i que el districte es nega a fer-ho públic. Després d’un any i un més del seu trasllat, els i les propietàries dels concessionaris valoren amb prudència la millora de la situació. La mitjana de ventes ha augmentat un 14% tot i la repercussió de la crisi. No obstant moltes parades s’han vist obligades a obrir a les tardes per poder recollir un públic de classe mitja més absent de les repercussions de la vicissitud econòmica. Pendents del futur trasllat cap al remodelat mercat, pronosticat el 2013, any en que celebra el seu centenari, dels 40 concessionaris tres ja no continuaran degut al descens de vendes i a l’increment de despeses que suposa l’adquisició d’una parada al nou mercat. Segons fonts recents, un futur propietari haurà de pagar 2.400 euros per metre quadrat. Tenint en compte que una parada estàndard té unes mesures de 5 per 2’5 metres, la xifra és de 24.000 euros. Aquí cal sumar la despesa en equips, càmeres i mostradors que en total sumen uns 35.000 euros aproximadament per concessionari.

L’altre cara del canvi

Una altra situació molt diferent és la que està vivint el conjunt de comerciants del voltant del mercat. El dia a dia d’aquests dista molt de percentatges positius i de guanys provocats per les obres del nou edifici. Els establiments situats als carrers Sant Medir, Càceres, Velarde i Sant Jordi han vist com el moviment de les obres i el desplaçament del mercat els han deixat sense bona part dels guanys. I es que si una cosa compartien aquestes botigues, era la dependència social i econòmica del recinte de queviures. Expliquen a la Burxa, que les ventes han baixat, aproximadament un 30%, un 15% producte de la crisi i l’altre 15% per l’absència d’activitat mercantil. Els percentatges es veuen incrementats a establiments més especialitzats com la ganiveteria del carrer Velarde, la propietària de la qual es veu obligada a jubilar-se abans d’hora degut a que els habituals del mercat ja no aprofiten l’avinentesa per portar a afilar els seus ganivets. Són molts anys d’obres -ens explica un veí- primer el TAV, després les vies i ara hauran d’aixecar els carrers St. Medir i St. Jordi per construir l’accés al pàrquing del mercat. Aquests entrebancs es veuen agreujats per la catalogació de zona comercial dels quatre carrers, fet que no ha comportat, malgrat la situació insòlita, que els lloguers dels locals no baixessin.

El Calaix, contrapunt d’obres perpetues

El carrer Antoni de Capmany personifica el suplici del veïnat d’aquesta reduïda zona del barri. Les obres iniciades aquest passat gener per tal de cobrir les vies, el popularment conegut “Calaix de la Vergonya”, són l’accent de cinc anys, sense treva de treballs iniciats amb l’arribada a Sants del TAV i el posterior cobriment i condicionament de la parada de metro de Mercat Nou . La Comissió de Seguiment del Cobriment de les Vies, que formen veïns, entitats i administracions, es va reunir amb l’empresa encarregada de l’obra i membres de l’Ajuntament per tenir noves dades sobre les actuacions que es faran en el proper trimestre en el cobriment de les vies. Segons Josep Maria Domingo, president del Centre Social de Sants, la reunió va ser una mica “light” i purament informativa i es va avisar que les obres que realitzaran en els propers mesos seran durant la nit i que, per tant, molestaran als veïns. L’acció de les màquines i el conseqüent soroll, serà d’una a tres de la matinada. Està previst que les obres finalitzin a finals del 2013 amb un pressupost inicial de 32 milions d’euros.

Mentre una part del barri no acaba de veure el final d’un procés lent, en altres zones com la Plaça Bonet i Muixí (Plaça Màlaga), la inauguració de les obres finalitzades ha servit de pretext perquè la maquinària pre-electoral es comencés a posar en marxa.

2010-08-29T11:00:00.000-07:00

Grecia eterna

2/ 8 /10

Inicio la crònica d’aquest viatge, odissea l’anomenarem... Bé, inicio la crònica amb la voluntat de ser constant i escriure cada nit. Per no contradir-me en les meves intencions començo a escriure, de forma gens funcional, des de l’avió. Dic que no és funcional el fet que iniciï el diari de ruta des de l’avió quan encara ni tant sols hem trepitjat terra grega, però he promès que escriuria la radiografia d’aquesta petita odissea de 17 dies cada dia a la nit. Exactament ara mateix son les 2 de la matinada i tant sols queden 35 minuts per aterrar a l’ Eleftherios Venizelos, l’aeroport de la convulsa Atenes.
El Peretus s’ha tornat a adormir. Jo no he aclucat l’ull des de la sortida de Barcelona.
He dissenyat com he pogut un indesxifrable arbre genealògic de la mitologia grega. El repàs de les històries de Crono, Urà, Gea... m’ha recordat les classes de cultura clàssica que vaig fer a l’institut. La veritat es que recordava ben poca cosa. Ara a l’avió la majoria de gent dorm i jo resto aquí amb l’únic llum obert i un plec de fulls que el Pere m’ha dut perquè me’ls estudiés. Queda poca estona per aterrar i a partir d’ara ens espera un bon “tute”. Llarga espera a l’aeroport fins que puguem sortir cap al Peloponès.
És curiós que Afrodita (deessa de l’amor i la bellesa, Venus en llatí) naixés de la sang dels collons d’Urà un cop havent fecundat l’escuma del mar.
Quantes coses inventariem si no hagués aparegut la TV.

3/ 8 / 10

Com havia promès i malgrat el cansament acumulat, em poso a escriure la crònica.
Ha estat un dia dur. De fet ara mateix portem més de 48 hores desperts després d`haver sortit de Barcelona el dilluns 2. Ens acabem de posar a la tenda caribenya i la calor és exagerada- De fons se sent el mar xiuxiuejar perquè estem a un petit càmping coster al costat de Drepano. L’indret és preciós, la vegetació de l’entorn em recorda al “Monegros Desert Festival”, malgrat tot el mar està calmadíssim perquè aquest s’endinsa en un estretíssim i llarguíssim golf que amansa les seves aigües. El càmping porta el nom de Posidó, deu dels mars, també anomenat Neptú en llatí. Estem en bones mans.
Bé, avui hem arribat a Atenes a les 2:30 hores que hem hagut de canviar per les 3:30 ja que aquí hi ha una hora més que l’Europa occidental. Hem mal dormit tres hortes a l’aeroport mentre ens familiaritzàvem amb el complicadíssim idioma grec escoltant la megafonia de les instal•lacions aeroportuàries. Παρακαλώ (paracaló) que vol dir sisplau ha estat la paraula més escoltada durant el matí.
A les set hem llogat a una impassible noia que s’assemblava a la “Miercoles Adams” un menut cotxe i ens hem dirigit cap a Corint, punt on s’uneix la Grècia continental amb la península del Peloponès. Ens ha sorprès l’aridesa del paisatge i l’elevat preu de la gasolina després de la vaga de transportistes que va afectar la setmana passada el país sencer. Hem vorejat la costa est per dirigir-nos a Epidaure, un complex de culte i curació construït per Policlet el Jove durant el segle IV a.C. La motivació ha fet que ens animéssim i aparquéssim per unes hores el cansament.
Avui puc dir que he vist, he trepitjat i gaudit del teatre més bonic, antic i eficaç del mon. Hem fet les pertinents proves de sonoritat amb jo xiuxiuejant a l’esfèric escenari i el Pere a l’última fila d’una grada que pot acollir 14.000 persones, més que el Palau St. Jordi. Hem visitat la resta de restes arquitectòniques i abans de marxar hem tastat la primera cervesa nacional grega, una Mytos. El Pere l’ha qualificat amb un 6 sobre 10. A mi m’ha semblat més fluixa, qualitativament parlant, que l’Estrella. Hem agafat l’adormit cotxe de lloguer i hem vorejat altre cop l’encrestada i olivera costa sud est fins arribar a Naflio, una ciutat turística que de l’únic que pot presumir és d’una ciutadella elevada en un turó. El Peretus ha comentat que la imatge d’aquella ciutat li recordava la costa catalana dels 70’s i és ben cert, les construccions no segueixen cap patró urbanístic i l’allau de cartells, col•locats sense cap tipus de sentit, col•lapsen els carrers. Molt lleig la veritat. Hem baixat una mica més i hem arribat al càmping. Un lloc molt senzill i barat però amb un encant especial. Hem plantat la tenda caribenya i l’anomeno així perquè el Peretus la va comprar per l’incipient preu de 19’90 eurus. Evidentment aquesta no té ni lona de coberta ni res especial, que ja ens ha anat bé perquè el mar, que el teniem a metres, ens enviés tímides ràfegues de vent tevi.
Dinar al càmping i primer tast de la gastronomia local. Amanida grega (tomàquet, cogombre i feta) un plat de pollastre i xai. Platgeta encantadora i visita al poble. Hem comprat verdura, fruita i formatge de feta casolà a una dona típicament grega (no vull fer esment de tòpics com la negror de la vestimenta o el bigoti). Passejant pel desordenat i aturat poble, dutxa, amanida grega elaborada pel Peretus, cigarret vora el mar i corrents cap a la tenda abans de quedar-nos adormits a la platja.

4/ 8 /10

El Bosi m’ha despertat després de passar-se tota la nit rascant-se com un boig per culpa dels mosquits. A mi m’ha anat bé perquè normalment em piquen només a mi. Deu ser allò de la sang blava. Hem torrat unes llesques amb el fogonet i a les 10 hem sortit del càmping direcció Micenes. Escoltant els hits grecs a través de la radio del cotxe hem arribat a l’antiquíssima ciutat on residia Agamèmnon un dels principals assetjadors de la famosa Troia. Atenció, aquest nucli va ser construït entre el 3000 i el 2000 a.C.!! Hem passejat una hora i mitja per unes ruïnes que necessitaves molta inventiva per imaginar-te-les construïdes abans que nasqués l’honorable Jesús de Nazaret. A destacar, per no estendre’m molt, la gran llosa de 12 tones que presidia la porta principal d’entrada a la ciutadella. Construïda el segle XII a.C. és el gravat més antic d’Europa. Apostuflant!!
Visita al museu i a un antic sepulcre-mausoleu freqüentat pel bo d’Hèrcules. Cotxe amb l’aire a tot drap i cap a la costa Est del Peloponès. Hem travessat un munt de pobles costers fins arribar a Agios Andreas, indret on hem dinat uns plats molt sans i bé de preu. La propietària ha intentat, amb un anglès pitjor que el meu, indicar-nos un caminet per anar a la platja. L’hem mig entès i ens hem acomiadat donant les gràcies mitjançant símbols i dient adéu al seu fill d’uns 7 anys que mirava absent uns dibuixos de la Warner doblats al grec.
Platja ventosa darrera uns aiguamolls i molta pau, molta pau. Converses sobre tot tipus de temes amb el Peretus, migdiada i he intentat acabar un dels meu contes de l’especial “Disney i la infantesa deformada”. No ser com finalitzar-lo, parla de la sirenita però deixant de banda el to romanticoide de Disney. Havia pensat en donar-li un gir menys idealitzat i dotar-lo de més humanitat, amb contradiccions, frustracions i alegries. A partir del conte he reprès una conversa que havia tingut amb la meva estimada amiga Sílvia sobre la figura mitològica de les sirenes i si aquestes tenien un component misogin. Bé és igual. M’estic allargant massa i només portem dues jornades. L’hi he comentat al Peretus que seria millor ser una mica més concís i potser només escriure el més destacat. A part de pecar de costumista hauria de tenir en comte que, un cop arribat a Bcn. Hauré de transcriure les pàgines del cuadernet.

5/ 8/ 10
Com vaig dir ahir intentaré ser més breu i només destacar allò realment rellevant. Però esclar, què és important i què no...prou! Hem iniciat nova jornada amb la intenció d’abandonar la costa est per travessar tot el Peloponès i fer nit a la costa oest prop de Pyrgos. Hem travessat la península amb tres hores i mitja sota un sol infernal. La fisonomia del paisatge la mateixa que fins ara, grans muntanyes àrides i valls amb extensions d’oliveres. Ara entenc perquè la mare m’ha demanat que li portés oli! A mesura que ens anàvem endinsant cap a l’interior peninsular hem anat comprovant que el desordre i la incoherència arquitectòniques no eren cosa només de Drépano o Naflio (costa oest) sinó que el país sencer viu immers en un desgavell i deixadesa considerables. Ah, ara hi he pensat. Ahir al vespre, caminant pels carrerons de Naflio , vam escoltar a un home cantar des d’una petit finestró. Cantava en grec. No obstant el to, la melodia i els instruments semblaven àrabs. Quina gran sort que tenim els pobles mediterranis de tenir aquesta riquesa i simbiosi cultural.
Hem trobat la primera platja del dia. Aquesta deserta d’un to terrós molt curiós. Com que el Pere volia ombreta l’hi he construït una improvisada cabanya amb canyes i el meu pareo. L’hi he posat un cartell que deia: CAN PERETUS. Mentre ell dormia còmodament a l’ombreta he aprofitat per fer un llarg recorregut corrents descalç, nu i completament sol per la platja infinita. M’he confós una estona amb el paisatge i altre cop tranquil•litat, converses, silenci...pau.
Ens hem dirigit cap a Pyros, una petita ciutat prop d’Olympia. Hem localitzat una altra platja i ens hem cuinat unes mandonguilles amb pèsols, hem encès unes espelmes i ens hem posat a dormir a la platja.
El Pere ja dorm, de fet al minut de dir-nos bona nit ja roncava. Quina calma! Les espelmes ja fa estona que s’han apagat i el fum del cigarret desdibuixa un cel estrellat amb algun núvol fi que encara fa més bella la postal. El mar espetega contra la platja humida mentre de fons se senten rialles i crits de gent que balla música grega. Aquesta nit dormiré al costat del meu estimat Mediterrani. A darrera, a tant sols 20 km. Em queda Olympia, llar dels 12 déus olímpics, Zeus, Posidó, Artemís, Hades, Hera, Dionís... Estic molt a prop d’Itaca i els ulls se’m tanquen. Miro el cel entre llàgrimes de felicitat mentre, una per una, desitjo bona nit a la gent que m’estimo.

6/ 8/ 10

Brevetat Martí brevetat. Matí cap a Olympia. Entrada gratuïta gràcies al carnet de profe i caminada per les instal•lacions que acollien els JJ.OO. antics. Per no estendre’m, destacar la visita a l’estadi i el recorregut de 100 m. que he realitzat descalç per recordar aquells atletes arribats de tots els punts grecs que eren elevats a l’alçada de semidéus. Visita al museu després de cremar-nos la pell i cotxe. Hem tornat a creuar el Peloponès sencer per arribar fins a Atenes. Ens hem desviat direcció Marcopoulus i hem fet nit a una platgeta d’una vila dels 70’s semblant a Salou. La intenció era sopar uns econòmics macarrons, dormir i despertar-nos a les 5 per recollir l’Albert Alonso a l’aeroport d’Atenes, deixar el cotxe llogat i tornar a creuar la península per arribar a Patras d’on sortien els ferrys cap a les Jòniques.
Ah, m’ho deixava. Avui hem dinat a un petit poblet de la costa sense ni un “guiri” (de fet al Peloponès n’hi ha ben pocs). Tomàquets i pebrots farcits d’arròs, mandonguilles i una orada a la brasa. Senzillíssim, boníssim.

7/ 8/ 10

Kalimera (Καλή ημερών), que vol dir bon dia en grec. Ens hem llevat a les 5 amb l’esquena quadriculada i el cos humit per culpa del mar. Hem recollit l’Alonso a l’aeroport d’Atenes. Bé, l’hem hagut de despertar després de trobar-nos-el dormint davant d’una botiga del mateix aeroport. Tenia ganes de veure’l. Hem fet un “Ferms!” i hem agafat el metro fins a Atenes. A la capital hem agafat un tren fins a Kito i allà un bus fins a Patras. 3 hores i mitja. Hem arribat al port de Patràs a quarts de dues i el ferry fins a Kefalonia (illa de les Jòniques) no sortia fins dos quarts de nou del vespre. A Patras ha estat el primer lloc que he vist immigració del nord d’Àfrica. Possiblement per tractar-se d’una ciutat portuària i relativament propera a Tunísia i Líbia. Hem localitzat a la guia un restaurant grec molt econòmic i hem vist un Patras deixat com la majoria de Grècia. L’Alonso ha fet un dels seus paral•lelismes amb el que ens té acostumats i ha comparat alguna casa de Patras amb l’Havana Vieja. Hem menjat porc estofat, una mena de pasta allargada i mongetes tendres amb un sofregit de tomàquet. La calor no ens ha deixat moure de la Taverna i ens hem quedat bevent cerveses, jugant a cartes i enamorant-nos d’una cambrera molt simpàtica i amable. Hem pagat i m’he despedit de la cambrera que treballava, durant l’estiu, ajudant al negoci familiar. No ser com es deia i la veritat és que m’ha semblat una bona persona. No he estat prou agosarat i m’he acomiadat senzillament d’ella. Espero tornar de l’arxipèlag i tornar a dinar a l’econòmic restaurant.
Ara ja estem al Ferry direcció Cefalonia. Són les 12 de la nit i tant el Peretus com l’Alonsakas dormen a les còmodes butaques. Ens hem cascat força cervesa avui i això passa factura. Deixem el Peloponès després d’haver fet més de 1.500km per iniciar el trajecte cap al primer arxipèlag, les Jòniques. Des d’aquí es dibuixa l’skyline de la Grècia continental amb el sol del crepuscle de fons. Pujaré a coberta a fer un cigarret i a veure el mar. Kefalonia ens espera i Zeus, sense cap mena de dubte, ens protegeix.

8-9-10/ 8/ 10

No he fet els deures durant aquests tres dies a Kefalonia. No he tingut temps d’aturar-me i reflexionar sobre el què ens havia passat. Hores d’ara ja ens tornem a trobar al Ferry de volta a Patras. Hem passat tres dies i quatre nits a la fantàstica illa de Kefalonia, la més gran de les Jòniques. D’una forma particular aquesta illa ens ha meravellat cada dia que passava. Només arribar al càmping vam llogar dues motos 125 per moure’ns pel seu territori. Hem dormit a Sami les 4 nits amb el “handicap” que els tres no cabíem a la tenda caribenya, per tant hem hagut de fer torns per dormir. Cada dia algú dormia sota el cel estrellat i patia una mica més de fred que els dos privilegiats que dormien a raser. El primer dia ens vam dirigir a una platja anomenada Antisamos, situada al nord est de l’illa, de pedres blanques i abundant corall que fins aleshores no havia vist. Aquesta ens obsequiava amb unes fantàstiques vistes de la veïna illa d’Ítaca. A la tarda ens vam perdre amb les veloces motos per un parc natural al centre de la illa i on vam descobrir l’avet Kefalonius, una espècie que només es pot trobar en aquesta illa.
Els altres dos dies han estat semblants, llevar-nos, esmorzar i cafè al costat de la tenda i a resseguir les carreteres de l’illa a la cerca de cales i platges que satisfessin les nostres, a vegades, grans exigències. El segon dia el vam passar a la turquesa platja de Myrtos per després anar a passar la tarda a un petit i curiós poblet anomenat Assos, situat en un estretíssim estret. Cervesetes Alfa vora la platja i rialles i rialles produïdes per la fluïdesa mental de l’Albertus Alonsakas. L’endemà va ser tres quarts del mateix però més cap a la part sud oest, al cap Atheras. La nostra alimentació aquests dies l’hem anomenat “de guerra” ja que ens l’hem cuinada tota nosaltres, evitant consumir res de cap restaurant. A base d’amanides, arròs i pasta que ens fèiem a la mateixa platja. Entre cervesa i cervesa ens hem menjat algun iogurt amb mel, la veritat, exquisit. Portem bastants dies menjant gyros, una mena de showarma però grec. Aquí la gastronomia té una arrel turca important degut a l’antic imperi otomà. De fet ja no ser de qui són les influències sobre qui ja que el Mediterrani mai ha estat un mar estàtic. L’anar i venir de guerres, invasions i mercaders han fet fluctuar cap aquí i cap allà l’art, la religió i evidentment la gastronomia. Romans, grecs, bizantins...troba qui va inventar el tzatziqui, la famosa salsa de iogurt amb cogombre d’origen persa, turc i grec... o a veure qui és el xulo que em pot dir d’on és originari el pa de pita.
Que bonica kefalonia, m’hi hagués quedat més dies però volem visitar altres coses. Per qüestions de temps hem hagut de descartar la visita a altres illes Jòniques com Paxos o Corfú però sobretot Ítaca, que finalment no hem trepitjat però si que hem vist. No obstant no em sap greu. Kavafis diu en la seva metàfora que Ítaca és el final de la vida i a mi encara me’n queda molta. Hem descartat també Meteora al nord de la Grècia continental. Acaba de baixar l’Alonsakas de dalt a coberta i m’ha pres el bolígraf. Com sempre ha fet un comentari dels seus després de dormir durant més d’una hora encaixonat entre tres cadires i a ple sol.
Es veu que l’hi ha agafat la mania de tornar a BCN moreno, o com diu ell, tant negre que sembli blau, igual que el socialment compromès exjugador del Barça Thuram. M’informen que ja es veu el port de Patras i que en mitja hora arribarem. Hem de tornar a creuar el Peloponès fins a Atenes i salpar del port del Pireu en direcció a un nou arxipèlag, les Cícledes. El viatge serà llarg, unes 24 hores contant el viatge en ferry que farem de nit. Bé paro que estem a punt d’atracar.

11 i 12/ 8/ 10

Titularé aquesta jornada com “La jornada més llarga de la història”. El perquè és molt senzill. Avui era un dia d’impàs, de viatge intern, de llarg recorregut. El temps el teniem calculat. EL ferry de Sami (Kefalonia) ha sortit puntual, a les 8:30 i ens ha deixat al port de Patras on hem agafat un bus fins a Kito. Aqui ha començat la nostra descoberta real de la crisi grega i de com funciona aquest país. Hem hagut d’esperar el tren a l’estació de Kito més d’una hora. Els grecs, que porten a la sang la ben entesa democràcia dels seus avantpassats han estat a punt de linxar el conductor i els revisors del comboi. La màquina ha avançat dues hores fins que abans d’arribar a Atenes s’ha aturat i ens han fet baixar. Una hora d’espera i canvi de tren. Hem arribat al port del Pireus a les 5 de la tarda, portàvem ja 9 hores viatjant. Durant aquest llarg recorregut hem conegut un australià alcohòlic que s’assemblava al Robin Williams i que s’enrotllava com una persiana. Al Pireus hem menjat un gyro tot observant la deixadesa dels carrers d’una ciutat a tant sols 8 km. d’ Atenes però que amb el temps s’ha annexat a la capital hel•lènica. Hem deixat les motxilles a una consigna de l’estació i cap a Atenes a fer temps fins a les 12 de la nit, hora en que sortia el ferry fins a Santorini (Thira). Acropolis tancada i posta de sol des d’un turó on podíem veure la massificada Atenes. L’Alonsakas i el Peretus han comparat l’extenció urbana amb l’Havana i Caracas repectivament. Les cases semblaven edificis del Balcans, només els hi faltaven la metralla deformant, encara més, les façanes velles i gastades.
Hem sopat prop de la plaça Sintagma on hi ha el parlament i on s’han celebrat la majoria de disturbis que hem presenciat aquests darrers mesos per la TV.
Hem sopat ràpid, tzatziqui, vedella i una amanida grega amb tàperes. A les 12 erem a la porta 3 del port per agafar el ferry que no hi era. Fins a les tres no sortia, ens ha dit un bon home. Hem fet unes cervesetes i hem dormit com hem pogut fins a les 3 de la matinada. Tant bon punt ha arribat el vaixell ens hem obert camí a cops de colze entre la multitud per poder entrar els primers al ferry. L’estratègia ha funcionat i hem trobat 3 còmodes sofas i ràpidament ens hem entovat dins els sacs. La nit però ha estat llarga. El Pere i l’Alonso han descansat, jo no tant. Primer m’he trobat al Dídac, un mestre del País Valencià amic del Xusso. Poc després quan la son albirava una nit de descans han entrat al vaixell de refugiats uns grecs agitanats que s’han muntat un campament just al meu costat. No he dormit fins les 5, tot i les reiterades queixes que els hi he anat enviant. Això és Àfrica (per allò bo i allò dolent) sense cap mena de dubte. La resta de nit he dormit, somiant amb el Marc i celebrant plegats el quart aniversari en el que se’n va anar de vacances. M’he aixecat a les 10 del matí després de fer-li una forta abraçada.
A coberta hi havia el Peretus observant les illes que anàvem deixant endarrere. A quarts d’una ens endinsàvem a la badia en forma de mitja lluna aràbica que dibuixa la illa de Santorini (Thira) Apostuflant!

12, 13 i 14/ 8/ 10

Ja hem abandonat Santorini que s’anomena així segurament per la influència italiana. El seu nom autèntic és Thira. Hem estat tres dies en aquesta turística illa de les Cícledes. El més destacat de Santorini la seva arquitectura que segueix un patró ortodox pel què fa la planificació urbanística i la seva geologia. Aquesta illa volcànica forma una mitja lluna encarada a l’oest i al mig d’aquesta s’hi troba la illa de Nea Kameni que no és altra cosa que el cràter del volcà. La resta és badia, ja que després d’una erupció es va enfonsar al mar formant així una immensa caldera d’aigua. Els poblets de Santorini estan penjats en temibles penya-segats d’un color bru molt peculiar. Les casetes blanques contrasten amb el marró del paisatge i esbossen petites pinzellades als cims que, a voltes, confons per serrellets de neu. A destacar...primera jornada entre el càmping i comissaria ja que a un servidor el van enganxar robant unes ulleres de sol. La broma em va costar 150 eurus i un dia sencer perdut davant de policies estúpids i corruptes. I es que el conflicte es va solucionar de forma paradoxal. Els “maderos” van dir-me que si li pagava 150 “nyapus” al propietari no tirarien endavant la denuncia i m’estalviaria de passar-me 5 dies a la illa veïna. Mare de Déu Senyor! Així va aquest país! Després per les carreteres els motoristes van sense casc, parlant pel mòbil i adelantant amb continua. A Santorini hem estat 3 dies. Hem anat a platges precioses com la platja Roja o la platja Negra. Ens hem pogut banyar amb pilotes com uns “pepes” i fins i tot la darrera nit vam visionar el partit de la Supercopa que enfrontava el Sevilla amb el nostre estimat F.C.Barcelona. Curiós poblet el de Oia, situat al nord, a la punta de la lluna. El típic poblet grec que surt a totes les imatges. Cases molt boniques de color blanc i blauet mediterrani i carrers estrets amb el mar de fons. Un híbrid entre Sidi Bou Said (Tuníssia) i Cadaqués (Alt Empordà)
A Oia és on hem vist la última posta de sol de l’Illa. Les guies deien: “Probablemente la mejor puesta de sol del mundo...” evidentment no era veritat però com a mínim ens ha servit per poder mofar-nos de “guiris” i espanyols que estaven presenciant el crepuscle.

15/ 8/ 10

A les 7 hem agafat, encara que sembli impossible, el ferry de forma puntual. Destinació Folegandros. Illa que vaig insistir molt per anar a veure. Al Pere i a l’Alonso els hi va semblar bé. Hem fet una sola nit a Folegandros. Massa poc temps. El meu interès per aquesta petita illa de 32 Km2 i 700 habitants va néixer a partir d’una cançó de Lluís Llach titulada “Ens veiem a Folegandros”. En ella el cantant de Verges parla d’una plaça...”I si cansats d’eternitat a Folegandros fem un tast, ja saps la plaça on reposa el món...” volia veure aquesta plaça i així ho vam fer. Dormíem al càmping de Karavostásis, el port de l’illa, però hem agafat un bus, que ha enamorat a l’Alonso, per moure’ns per la illa. Un dels tres poblets situat al centre de la illa i sense port es deia Chora. Superb, tranquil, genuí i si, hem trobat la plaça on reposa el món. Ens hi hem estat força estona reposant i gaudint de la seva alterada tranquil•litat. A la nit hem passejat pels carrers d’aquest poblet i ens hem assentat a un restaurant a menjar i beure. Per fi he provat la Mussaka. M’ha semblat molt bona, tant o més que la lasanya italiana. El Pere ha menjat una mena de samfaina i l’Alonso porc. El vi ha estat abundant i ens ha acompanyat en el viatge de retorn a Karavostásis. L’Alonso encantat amb el bus que reconec que era molt especial. Devia tenir 40 o 50 anys, amb seients de pell molt ben cuidats. Hem acabat la jornada caminant els dos quilometres que separaven el port del càmping. La nit ventosa i estrellada i conversa tranquil•la i pausada amb el bo d’en Pere Bosi. En algun moment he pensat en anar a dormir a la platja però per sort ho he descartat després de les ràfegues de vent que ens han envestit durant tota la nit. L’últim dia l’hem passat a una platja del poble d’Agkali on ens hem trobat de nou el Dídac i un grupet de “cumbas” catalans. Ens han explicat que la gent de la illa freqüenta la costa est o la oest depenent des d’on bufa el vent, i es que de fet Folegandros és l’indret més ventós de Grècia, o això ens han dit. Ens hem acomiadat de l’Alonso que es quedava un dia més a la illa i hem embarcat al ferry direcció el Pireu.

17/ 8/ 10

Em queden poques forces per acabar la crònica. Hem dormit malament durant el viatge en ferry fins al port d’Atenes i després fins que no han obert el metro ens hem ajagut en una cantonada del Pireus. Portem tot el dia donant tombs per una Atenes que abrasa de la calor sufocant. El matí hem visitat l’Acròpolis amb el seu Partenó i l’altar a Atenea, deessa de la intel•ligència i de la guerra. El temple a Zeus i l’estadi Olímpic. Hem deambulat per la capital grega amb més ganes de ser casa que altra cosa. La tarda per això ha estat bé. Ens l’hem passada al barri d’estudiants i hem visitat un centre social que ens va recomanar un noi d’un col•lectiu antiautoritari.
Hem dormit a l’aeroport i a les 2 de la matinada hem volat fins a casa.

18/ 8/ 10

Buff! Ja sóc a caseta. Rebentat però molt satisfet. Quin viatge! Han estat molts dies, de fet és el viatge més llarg que mai he fet. Podria afirmar que ha estat un dels millors, sense pretendre caure en la comparació. I és que amb els anys aprens a viatjar, a espavilar-te i a moure’t pels llocs, a saber escollir els teus companys de viatge. Aquest darrer fet crec que ha estat clau per gaudir tant. La primera setmana amb el Pere... tranquil•litat, converses pausades, pau i amistat. L’arribada de l’Alonso va provocar un gir molt agradable...intensitat, història, rauxa i amistat. Me’ls estimo molt als dos i els hi agraeixo la seva extrema humanitat, la irradiant senzillesa i la profunda noblesa.
Grècia pobre i africana. Terra supervivent, valenta i cansada. País aspre i sutjós però amb dolçor i amargor de fruites, verdures i iogurts. Els grecs i gregues se’n sortiran, no ho dubto, poden presumir de ser una dels bresols de la civilització europea i d'haver inventat aquell mètode de decisió popular, la recordeu? democràcia se'n deia. Els grecs saben molt bé la definició d'aquest terme i l'apliquen en la seva màxima expressió, la protesta i l'acció directa. Crec que malgrat ser la última "puta" d'Europa i del cansament acumulat pels seus habitants Grècia podrà i espero d’aquí no gaire poder-la tornar a saborejar. Perquè Grècia és eterna!

2010-07-08T12:26:00.000-07:00

Crònica d'una passejada per la Toscana

1/7/10

Començo el diari de ruta un pel tard. Ens trobem ja al segon dia de viatge còmodament instal·lats al bar de l’”aliscafo” que ens porta de Livorno a Capraia, una petita illa situada al nord de l’arxipèlag de las “isole delle Toscana”. El Juanma està dormint després d’haver-me apallissat a un joc de cartes que m’ha ensenyat. De fet per això les cartes mai han estat el meu fort, sempre i quan no siguin per fer màgia.
Bé començo. Vam arribar ahir a Pisa després d’un grat esmorzar a Santa Coloma i d’haver vist el pare i la mare. La tarda a Pisa va servir per buscar un hotelet al carrer principal “Corsi Italia” veure la torre i fer-nos uns fàl·lics muntatges fotogràfics i comprovar el saber estar femení autòcton. La intenció era poder trobar la Ona per poder-la abraçar i degustar la nit pisenca. Després que els canals de comunicació tecnològics fallessin i ja completament perduts pel saber estar femení i els “mojitos” es va donar allò tant bonic que diu que quan una cosa la desitges acaba succeint. Ens vam trobar amb la senyoreta Ona Tribó Miró. L’alegria va ser desbordant i no vam tenir gairebé temps d’explicar-nos res. Ens vam contagiar de l’ambient orgasmus i a dormir per estar avui dignes per gaudir de la isola di Capraia.
Avui ens hem llevat puntuals i hem atracat literalment el modest bufet preparat per la “colazione”. Hem quedat amb l’estimada morena pisenca per fer un “macchiato”, posar-nos una mica al dia i quedar per tornar-nos a veure dilluns. El tren ens ha portat cap al portuari Livorno. El seu port, un dels més importants del Mediterrani, m’ha deixat impressionat. Quantes coses han passat per aquestes brutes esculleres? El mar ens ha donat la benvinguda i ens hem embarcat al modest “aliscafo”

2/7/10

Com sempre em poso a escriure la crònica massa tard. Avui hauria de relatar tot allò ocorregut durant el segon dia. No obstant mai trobo el moment per escriure i la mandra és la principal responsable del retràs. Ahir vam arribar a les 4 de la tarda a Capraia provinents de Livorno. Pel camí vam dormir, jugar a cartes i observar el mar. Durant el viatge vam vorejar l’illa de Gorgona, la més situada al nord de l’arxipèlag i que segons la poca informació que teníem, es tracta d’un parc natural sense cap nucli habitat. Bé això...vam arribar a Capraia a les 4 i els records de fa un any a les estimades eòlies van aflorar de nou. Em recordà la fisonomia d’Alicudi, això si amb electricitat i més turisme que la més petita de les eòlies.
El migdia ens va servir per visitar el port i l’únic poble de l’illa. La nostra improvisació a l’hora de buscar allotjament ens va passar factura, hem hagut de dormir a un hotel per 60 eurus!!! La jornada a Capraia ha estat tranquil·la, banyet a una platja rocosa i familiar i pizza al camping, també familiar, del poble. Partit del mundial, una estona olorant el Mediterrani i cap a dormir que avui havíem de fer una ruta fins a la Cala Ceppone, segons fonts autòctones un preciós indret de la illa.

3/7/10

Per primera vegada en molts anys m’he llevat més tard que la persona amb qui comparteixo llit. Ens hem aixecat del còmode llit (ressonen els 60eurus) a les 8.30, dutxeta i cap al bufet lliure. Bosseta en mà ens hem esmerçat de valent per recollir qualsevol tipus d’embotit, panet o galeta que ens servís per dinar.
Em sortit a les 9 i escaig i hem travessat tot el poble per agafar un petit caminet que ens endinsava cap a l’interior de la illa, Aquesta era seca, molt seca. El camí ha anat enfilant fins que de sobte el paisatge que ens envoltava m’ha confós. No sabia si estava caminant per la illa de Capraia o per l’estimat Cap de Creus camí de Tavallera. La vegetació molt semblant a la de les antigues terres dels monjos de St Pere de Rodes, matolls baixos, feréstecs i molt secs, molt secs...preciós. L’excursió ha durat menys d’una hora i ens ha portat a la desitjada cala Ceppone. Vaja “xepa” que ens hem emportat! Una trista cala bruta pels temporals de llevant i molt rocosa. Hem coincidit amb una parella d’ancians venecians i he estat parlant, com he pogut, del nudisme a la catòlica Italia.
Banyet, ullada al fons marí i reafirmació patriòtica de que no cal viatjar a l’estranger per veure coses belles. La tornada a l’hotel i bany a la piscina, descens fins al poble i primera part de l’Alemanya-Argentina. Els autòctons animaven a la selecció albiceleste, segurament per la destinació de molts dels seus avantpassats que van haver d’emigrar d’una Itàlia empobrida. En aquest instant ha passat una cosa meravellosa que em reafirma en la frase expressada el primer dia, quan una cosa la desitges acaba passant. El fet és que a l’aliscafo camí de l’illa havia estat intercanviant mirades amb una ragazza..no ser.. espectacular i riallera. Durant la curta estada no l’havia vist fins que just quan faltaven 20 minuts per embarcar va aparèixer a la gelateria on estàvem mirant el partit. Jo vaig sortir i ella també. Només ens vam mirar, res més. No li doncs més importància que la que té. No obstant i un cop al vaixell vaig sortir a coberta empès per una intuïció estranya. El capità de la màquina avisava els últims ploraners que s’acomiadaven de parelles, amics i familiars, de sobte es va acostar una noia corrents, amiga de la bella ragaza, i em va demanar com em deia i el meu número de telèfon. El capità la va fer fora i mentre s’allunyava la nau ens vam saludar tímidament... perfecte per un guió de diumenge a la tarda. No ho ser, va ser francament especial, dins meu una cosa em deia que això passaria i així va ser. L’aliscafo ens dugué veloçment a Livorno on vam passar la tercera nit del viatge.
Capraia, una illa fugaç però amb quelcom especial, no sabria definir-ho. Segurament com la majoria d’illes la forta personalitat de l’aïllament acaba aflorant en pedres, matolls i flors.
El Juanma m’ha demanat que posés aquestes paraules per concloure la nostre visita:
“Capraia, hotel 60 eurus, coca cola 3 eurus, birra 5 eurus, sopar al camping 15 eurus, viatge anada i tornada 30 eurus... haver conegut a la Cristina (recepcionista de l’hotel) no té preu.”
A Livorno hem dormit a un vell hostal semblant a un que vaig estar una volta a Vic i que semblava més un “picadero” que una cambra. Livorno portuari i més pobre. Pobre, curiosament per ser el nord d’italia i portuari perquè té port. Pels carrers bruts i podrits hem vist moltes cares procedents de molts indrets del món. El casc antic toca a un port on possiblement hi ha més vida que el mateix Livorno. La jornada l’hem acabat en una gelateria del centre de la ciutat mirant la seleccó ejpanyola. Malauradament “La roja” ha guanyat injustament contra un Paraguai valent i atrevit.

4/7/10

Ens hem llevat i un cop més ha estat el Juanma qui m’ha hagut de despertar. Hem esmorzat, entre cometes, i cap a l’estació de trens de Livorno. Xino xano hem comprovat que el sol i les altes temperatures no perdonarien al llarg de la jornada. A les 9 del matí caminàvem amarats de suor per l’avinguda principal. Després d’equivocar-nos en l’extracció del billet ens hem dirigit cap a Firenze en un trajecte d’hora i mitja i per un mòdic preu de 5 eurus. Els dos havíem visitat la ciutat però hem decidit fer un “remake”. Hem pogut comprovar perquè conjuntament amb Roma són les ciutats culturals d’Itàlia. La nostra aposta per un turisme “cutre” s’ha evidenciat a Florència. No teníem guia i això m’ha matat. Observar totes aquelles esglésies, aquelles estàtues de cossos majestuosos... i no saber res de res sobre el que estava mirant. Bé, en mig dia n’hem tingut prou per veure la ciutat de Batistuta i Michelangelo. Hem anul·lat la reserva de l’hotel i corrent hem pujat a un tren direcció Lucca. La calor continua perenne i restem aquí al tren que més que un vagó semblen les calderes d’en Pere Buteru. El Juanma està dormint i jo observo el meravellós paisatge de la Toscana. No em sorprèn, si és bell però em quedo amb la Baixa Segarra. Com en saben aquests italians, qui els va parir!

Hem arribat a Lucca, capital de la província que porta el mateix nom, al peu dels Apenins i a l'esquerra del riu Serchio, a uns 18 km al nord-est de Pisa. En aquesta bella ciutat emmurallada hi va néixer Giacomo Antonio Domenico Michele Secondo Puccini, conegut també com a Puccini. Fou un dels més cèlebres compositors d’òpera italians.
Bé, hem sortit del vagó infernal amb la boca com una espardenya i hem travessat la majestuosa muralla de la ciutat per buscar una habitació per dormir. Ens hem trobat a un bon home ple de tatuatges “talegueros” i ens ha dit que anéssim a cal Àngelo i que li diguéssim que veníem de part seva i que ens arreglaria el preu d’una habitació. Així ho hem fet i la veritat és que l’hem encertat. Ens han llogat una habitació on segurament va morir la iaia de la casa al vell mig de la plaça del mercat de Lucca. Maquíssim. La tarda ens l’hem passat passejant pels carrerons estrets i curiosament nets de la ciutat medieval. Hem fet una cerveseta per, atenció, un euru a la piazza de l’anfiteatro, una plaça esfèrica molt acollidora on hem pogut descansar després de la caminada de tot el dia.
Per no variar els nostres hàbits hem sopat a les 8 del vespre. Com sempre ens hem passat a l’hora d’escollir un àpat just i equilibrat. Hem menjat molt, massa. De fet quan hem sortit del restaurant he mig vomitat de l’embafament que portava. Ultra gelat exquisit i a dormir-la.
Que bonic Lucca, ens ha anat molt bé agafar aquell tren a corre-cuita. Hem pogut fugir de la Florència massificada i acabar el dia tranquil·lament pels carrerons pausats i silenciosos d’aquesta vila. Bona nit Catalunya.

5/7/10

Darrer dia i cap a Pisa de nou. Amb la Ona ha tornat a fallar la comunicació tecnològica i hem quedat directament a Marina di Pisa, un apèndix vora el mar de la ciutat. Hem vist de nou el Mediterrani i afrontar una vegada més un bany amb el banyador ultra gran del Juanma m’ha suposat un esforç considerable. Hem intentat localitzar una bona platja però de sobte ens hem trobat envoltats de famílies en una mena de platgetes particulars de campings i restaurants. La Ona ha arribat després de perdre’s i d’alimentar una mica més el tòpic masclista que diu que les dones tenen l’orientació atrofiada. Ens hem socarrimat al sol mentre intentava llegir un llibre italià titulat “Il peccato”. Quan els nostres cossos han dit prou ens hem regalat un àpat al “xiringuitu” de la platja a base de peix fregit, espaguetis amb gambes i amanida tot ruixat amb un modest vi blanc de taula que ens ha anat de conya per endinsar-nos a una teòrica migdiada. Dic teòrica perquè el Juanma s’ha quedat fregit en una hamaca. La Ona i jo em estat, durant una bona estona, conversant, com gairebé sempre fem, de nosaltres, de la vida i les seves rareses. M’estimo la Ona. Quan les nostres pells començaven a albirar una infecció micòtica hem agafat el bus fins a Pisa. L’amfitriona s’ha posat nerviosa ja que havia programat un sopar amb amigues seves i els dos convidats catalans. Seguint el nerviosisme de la pisenca ens hem dutxat rapidíssimament per arribar 1 hora abans a la cita. L’enyorada Moretti ens ha acompanyat mentre començàvem a notar les seqüeles del sol. L’hora de sopar ha arribat i el Juanma i jo ja començàvem a estar neguitosos. Desitjàvem poder assaborir, d’una vegada per totes, un bon risotto. El què havíem provat fins el moment només havia reafirmat el meu odi cap a la gastronomia toscana i la seva D.O. promocionada arreu. El fet es que entre tants prejudicis vaig provar el millor risotto que , de moment, mai he provat. Risotto di gamberi, buff... el gra al dente, la crema de llet inexistent, perfecte i l’oli del sofregit tenia un gust que...mmm. Un dieci!!!
La jornada va acabar entre “mojitos” a la plaça Mettovaglie envoltats d’amigues de la Ona en plena realitat Erasmus. El meu patètic anglès va ofegar totes les meves ganes de poder conversar amb aquelles noies i em vaig resignar a utilitzar aquell llenguatge universal, interclassial, intergeneracional...la màgia. Una de les noies em va dir que no creia en la màgia i al meu cap em van venir les apassionants paraules del meu mestre i amic Jesús. “La màgia serveix per suplir màgies que has perdut en aquesta vida, només si creus en ella, la màgia acaba tornant”. Evidentment la kurda no em va fer cas, estava més pendent si la trucava el seu últim amor que la carta que havia d’escollir. Ai, erasmus...

Bé, des d’aquí a l’avió em sembla que podria donar per tancada la crònica d’aquest viatge de cinc dies per la Toscana i les seves illes. Hauria de fer una conclusió del viatge però no me’n ve cap ara mateix. Bé, molt bé...ha estat bé....molt bé!
Mira ja es veu el Principat! A veure si arribem amb aquest “trasto”! Havent pagat 24 eurus pel vol...em sembla que amb això no n’hi ha ni per les pastilles del “frenu” ...

2010-05-27T11:51:00.000-07:00

L’IES Montjuïc venç les retallades

AMPA, professors, alumnes i PAS de l’IES Montjuïc es despertaren el dia dos de maig sabent que el centre situat al barri –La Marina-Zona Franca- podria continuar un any més oferint estudis de batxillerat. “S’ha tingut en comte les particularitats d’aquest centre”. Amb aquestes paraules informava la regidora d’educació de Barcelona i vicepresidenta del Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) Montserrat Ballarín que l’intent de supressió de la línia de batxillerat de l’IES Montjuïc quedava un any en “stand by”. La pròrroga durarà un curs permetent que els més de trenta alumnes matriculats puguin ser escolaritzats en normalitat i no s’hagin de desplaçar a altres centres.
El Consorci havia decidit prendre aquesta decisió ja que l’institut només té una línia de batxillerat amb 15 alumnes a primer i 12 a segon, que poden fer-lo en la modalitat de social o tecnològic. És precisament la reducció dels grups un dels arguments de la comunitat educativa del Montjuïc, ja que consideren que els grups reduïts afavoreixen l’atenció personalitzada d’un alumnat que ha superat la mitjana catalana en les Proves d’Accés a la Universitat (PAAU).
L’institut de la Zona Franca no ha estat l’únic amenaçat sota la imminent retallada que està duent a terme el Consorci (CEB). En aquesta operació es veien afectats un total de vuit centres; l’IES Gal·la Placídia, l’IES Collserola, l’IES Roger de Flor, l’IES Rambla Prim, l’IES Sant Martí de Provençals, l’IES Miquel Taradell, l’IES Flos i Calcat i l’IES Montjuïc. Aquests tres darrers van rebre el passat dos de maig la pròrroga d’un any per tal que els ja matriculats poguessin cursar el curs vinent. No obstant les intencions del Departament d’Educació continuen apostant per la creació de grans instituts-escola on poder aglutinar grans masses d’alumnes provinents de centres amb ràtios més petites i que segons la política educativa de la Generalitat malbaraten fons públics.
La defensa de mestres, pares i alumnes passa per arguments molt més pedagògics ja que segons aquests estaments l’IES Montjuïc està situat en un barri, el de la Marina, on la major part de la població és de classe mitja baixa i on les necessitats socials i educatives prenen una rellevància cabdal pel futur d’un indret en constant inestabilitat socioeconòmica.
Els actes de protesta han estat constants en aquest darrer més. El passat 29 d’abril es va celebrar una marxa lenta pel Passeig de la Zona Franca i el dia següent una concentració a la Plaça Sant Jaume conjuntament amb altres tres centres afectats per la retallada.
Un dels estudiants declarava: “ Estem en crisi i cal retallar però estan retallant en els que en el futur podran solucionar aquesta crisi”. I es que la comunitat educativa del Montjuïc ha anat a una a l’hora de defensar el seu centre i la importància d’una educació digne, propera a l’alumnat i de qualitat. A més es dona la contradicció que en el curs 2005-2006 s’havia dut a terme una inversió important per dur a terme el projecte PROA (Programa de Refuerzos, Orientación y Apoyo) amb els objectius de millorar el fracàs escolar, la cohesió social i la imatge d’un centre que fins ara ha garantit l’aprovat en gairebé la totalitat del seu alumnat.

2010-05-02T12:41:00.000-07:00

La LEC accelerarà el procés de desmantellament de l’escola pública

Melina Rodriguez Mestra representant d’USTEC·STEs al barri de Sants i membre del secretariat nacional d’aquest sindicat que va néixer fa 25 anys al nostre país.

La LEC en cinc paraules
Tot i ser la primera llei d’educació catalana la LEC és desmantellament de l’escola pública, antidemocràcia, poca participació, estalvi en educació, és a dir precarietat en tots els sentits i massa avaluativa.

Com valores la situació de l’educació a Sants?
Sants té un problema ja que està clarament diferenciat en dues zones, Sants i Poble Sec i La Zona Franca. En aquesta dualitat hi ha una diferència molt gran en com les famílies entenen la funció de l’educació i dels centres. Ens trobem per una banda en centres on hi ha una manca molt gran de matriculació i quan arriba la immigració s’inscriu a aquests i per altra banda centres que tanquen la matrícula amb 25 o 26 alumnes en el període establert.

Estaríem parlant de segregació a l’escola pública?
Podríem parlar que sí, existeix segregació

Com pot haver-hi escoles com el CEIP Barrufet on el percentatge d’immigració és irrisori i escoles com el CEIP Perú que pràcticament la totalitat dels alumnes són nouvinguts?
És complicat. Per una banda hi ha el decret de matriculació que t’adjudica un centre per proximitat i després hi ha el dret de les famílies a escollir. Això provoca que les famílies que trien la opció des del principi acostumin a ser les persones que porten temps aquí. Això provoca que les escoles amb vbacants hi acabi anant la població nouvinguda que no acostuma a poder escollir. Perú i Miquel Bleach, Enric Granados o Can Clos són exemples clars.

Com afecte la LEC a aquesta realitat tant dual al barri?
Una vegada es desenvolupi el decret d’autonomia el director o directora podrà escollir un número x de professorat i dins els interins hi haurà una bossa on el director podrà escollir els substituts del seu centre. Després hi haurà l’agència d’avaluació que avaluarà els centres. En funció d’aquesta avaluació de l’alumnat els centres podran gaudir de més mitjans i més diners.

Però això comporta una uniformització dels criteris avaluatius?
Exacte si avaluem alumnat de la mateixa manera a zones desfavorides econòmica i socialment amb zones amb més nivell socioeconòmic els criteris no poden ser els mateixos. Es perpetua així la desigualat ja que aquells centres amb més prestigi continuaran rebent més ajudes que aquells altres que segurament la necessitarien més però que degut al seu mal alumnat no podran aconseguir. El més nivell més mitjans.

Ja no queden escoles d’adults al barri?
A Sants n’hi havia una però fa uns anys la van tancar, ara només queda una única escola a la Zona Franca. No obstant la idea del Departament és tancar les escoles d’adults i deixar-les com un servei assistencia més i que depengui de voluntariat.

Tanquen línies de l’IES Montjuich, a Can Clos ja no matriculen nens a P3... Què està passant?
L’IES Montjuich haurem d’esperar-nos com evolucionen les reunions, pel què fa a Can Clos... Bé aquest centre ja no té matrícula i els nens passaran a formar part del CEIP Polvorí. El més trist és que just acabat el primer plas de matriculacions és ara quan informen de la voluntat de tancar aquesta escola. Això s’ha d’avisar uns mesos abans perquè l’únic que provoca és que les famílies hagin de buscar escola nova.Veiem novament un clar exemple de desmantellament de la pública.

Totalment, i els centres nocturns?
Ho estan tancant tot. Un exemple significatiu el trobem al Baix Llobregat on només queda un institut situat a Cornellà. Imagina’t els alumnes que viuen a Abrera, que surten de treballar i han d’anar fins a Cornellà a estudiar. La opció del Departament és optar per la UOC, que no tothom i té accés i/o mitjans.

Melina com membre d’un sindicat d’ensenyament com vius i perquè es dona sovint aquest distanciament entre sindicats i claustre o grup de mestres?
Aquí hi ha un mica de tot. La gent ,des de la sisena hora, s’ha anat cansant, desmotivant, malgrat que continua dolguda per la política del departament, del tracte d’aquest vers el professorat del qüestionament que aquest contínuament està fent de la tasca docent...suposo que això ha desmotivat molt a una certa part del professorat. Per altre banda hi ha una qüestió més social en els temps que corren. La gent no tendeix a involucrar-se en tot allò que requereixi processos participatius i cada vegada aquesta tendència es fa més evident, ja no només a nivell laboral o educatiu sinó a nivell de ciutadania. El relleu generacional és clau però si que és veritat que no hi ha un trasllat moral i de lluita entre la generació que ara està jubilant-se i la gent més jove que està entrant. L’educació no és una feina, és una forma d’entendre la vida i això és molt difícil de dur-ho a terme.

(publicat a la Burxa del mes de maig)

2009-12-04T12:29:00.000-08:00

Les requalificacions no abandonen el barri

Des de la Burxa hem volgut indagar sobre les moltes requalificacions que afecten actualment el nostre barri. Davant el gran ventall de possibilitats ens hem decidit per dues d’elles segons criteris d’actualitat i de comú denominador. I es que totes les requalificacions de Sants i d’altres barris de Barcelona segueixen un patró amb pocs matisos de diferència. L’origen s’hauria d’anar a buscar amb les modificacions i lectures que el consistori ha anat fent en les darreres dècades del P.G.M. (Pla General Metropolità d’Ordenació Urbana) i de com aquestes diferents interpretacions afecten a la funció del sol pel què fa el seu ús.
El sol està prèviament qualificat, és a dir, té una etiqueta que pot ser de vivenda, d’equipaments, de zona verda o de zona d’ús industrial. Aquestes són els títols més destacats i habituals. Aquest mateix pla estableix que qualsevol tipus de modificació de l’etiqueta ja qualificada ( el què es coneix com a requalificació) sigui a la baixa, és a dir, que una zona d’equipaments no pot passar a ser zona de vivenda sinó que l’ordre i la direcció és la següent: vivenda-equipaments-zona verda.
Aquesta lògica tenia sentit el 1976 en l’aprovació del PGM, no obstant després que Pascual Maragall el modifiqués de nou arran del bum olímpic, les requalificacions passarien a tenir matisos i un altre tipus de funció. Va ser el comissionat d’infraestructures i urbanisme Josep Anton Acebillo qui va introduir, l’anomenat aleshores pels veïns, “Cost 0”. Aquest canvi de concepció venia donat per l’assumpció per part de l’ajuntament de manca de diner públic per fer qualsevol tipus d’obra. La opció per tant, era donar concessions a les empreses constructores per construir equipaments i zones verdes (ZV) en llocs així establerts, a canvi l’ajuntament requalificava una part d’aquella zona i la convertia en zona edificable. D’aquesta manera no hi havia cap despesa pública i els equipaments i les ZV es podien oferir als ciutadans. Cal dir que aquest canvi en el PGM, gestat durant els anys 90 i aprovat definitivament el 4 de febrer del 2002, convertirien a Barcelona en la 8ena ciutat més densa del planeta.

CAN BATLLÓ, clar exemple del Cost 0

En el PGM del 76 Can Batlló amb una superfície de 8 hectàrees (84.000m2) estava projectat com a futura zona verda i d’equipaments. El canvi de concepció “Cost 0” d’Acebillo va portar a requalificar 15.455 m2 de sol (permetent legalitzar uns 80.000m2 de sol edificable) i destinar-los a la construcció de 500 pisos, (400 de renta lliure i 100 de Protecció Oficial). Aquest canvi d’etiqueta es va aconseguir mitjançant una permuta en uns terrenys a la zona d’Eduard Aunós, on la totalitat de la zona era de vivenda.

La finalitat de la construcció dels 500 pisos era pagar tota la operació de remodelació de Can Batlló. No obstant el 2004/05 l’ajuntament es fa enrere i dona la raó a la immobiliària Gaudir, que demana la construcció de més pisos a canvi de fer-se càrrec de la remodelació d’equipaments i zona verda. Dels 500 pisos inicials passen a ser 900 pisos de renta lliure i 500 de protecció oficial. Aquesta marxa enrere confirmava que el Cost 0 representava un descrèdit i falta de control de l’operació per part de l’Ajuntament. Actualment, i arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, les obres no han avençat i les reivindicacions dels veïns continuen sent les mateixes que els anys 90, equipaments i zones verdes del barri i pel barri.

Torre Malaia, PGM i altres modificacions

Ens hauríem de remuntar a l’any 1968 per anar als inicis dels fets que envolten la polèmica Torre Malaia. Va ser aleshores quan el Ministeri d’Obres Públiques va expropiar diverses finques per poder ampliar i soterrar les vies que ocupaven l’actual Passeig de Sant Antoni. A la finalització de les obres els números 49 i 57 del carrer Riego varen quedar coberts pel passeig mentre que els números 45 i 47 restaren fins a l’actualitat allotjant part de la rampa que hi ha en aquest mateix carrer. Va passar el mateix al carrer Eusebi Planas, paral·lel a Riego. Els números 28 i part del 30 quedaven coberts mentre que la part sobrant d’aquest mateix número i el 26 s’hi varen instal·lar unes pistes de patanca.

No és fins el 18 de setembre del 2002 que l’ajuntament ven els números 45 i 47 del carrer Riego i els números 26 i 30 a l’empresa Sapic S.A. malgrat ser encara propietat del Ministri d’Obres Públiques. La curiositat és que en totes aquestes vendes l’ajuntament de Barcelona va prioritzar a Sapic S.A. a l’hora de vendre els terrenys en subhasta ja que aquesta havia adquirit 5 mesos abans la finca número 26 d’Eusebi Planas.

Tres anys després, el 18 de març del 2005, el consistori aprova una modificació del PGM només per aquesta zona del barri. La modificació es fa en sintonia amb l’acord entre ajuntament i Sapic S.A. que accedeix a cedir la part de les finques que afectaven la rampa que uneix Riego amb St. Antoni, a canvi que la constructora no s’hagués de cenyir a l’antic PGM que només permetia la construcció d’habitatges de 4plantes+baixos. La polèmica s’inicia en aquest canvi desproporcionat i arbitrari que permetia que l’edifici projectat arribés a les 15 plantes, 11 pisos + 4 subterranis.
Arran dels successius fets el col·lectiu de veïns “Torre Malaia No!” va constituir l’Associació de Veïns del Passeig de Sant Antoni amb la intenció de paralitzar les obres i aconseguir l’anulació de la llicència d’aquestes.
Actualment els veïns estan pendents de dos processos engegats. Per una banda esperen a final d’any rebre una resposta de la fiscalia respecte una querella interposada i per altra banda, a través del contenciós administratiu, s’ha demanat que la jutgessa es pronuncií i enderroqui l’edifici que en l’actualitat acull 30 apartaments de luxe.

Ens trobem davant un altre clar exemple de la marca Barcelona iniciada per Pascual Maragall i perpetuada pels seus homòlegs. Aquells que pèrits i PGM’s els serveixen per donar concessions als responsables de la fisonomia d’una ciutat cada vegada més deshumanitzada

2009-09-25T11:00:00.000-07:00

Comapedrosa, tocant el cel andorrà

20:30h dissabte

Ens trobem ara mateix al refugi del Coma Pedrosa a 2260 metres. El Joan Antich ens ha dit que el seu pare va ser partícep en la seva construcció. Es tracta d’una obra de dues plantes i un soterrani; dues grans habitacions amb còmodes lliteres condicionades amb matalassos i una gran sala emprada com a menjador amb set taules semblants a les de les cases de colònies o les d’una presó. Hem sopat sopa (de sobre), arròs amb samfaina, una botifarra amb aspecte de l’Àrea de Guisona i de postres compota de poma. Molt modest gastronòmicament però bo. L’expedició està tranquil·la, algunes persones estan fumant a fora al refugi, altres gaudeixen d’una agradable monòleg del xerpa i autòcton de l’expedició Joan Antich.
Hem sortit de “Santaco” a les dues del migdia. Alguns encara amb el dinar entre les dents i amb mandra de transcorre el viatge fins al país on es pot viure plenament en català. El grup format per 19 persones de diferents edats, classes socials i mons diversos ha sortit de la cota 700 per ascendir fins el refugi. El xerpa ha pronosticat l’ascens en dues hores col·locant-nos a tots la por al cos. Segons el cronòmetre del Llopis, hem arribat al refugi en una hora i vint-i-vuit minuts. Molt ràpid, espectacularment ràpid. El camí ha començat a trempar des de l’inici i no ha parat de fer-ho fins a la nostra arribada. El grup ,a diferència d’altres cops, s’ha mostrat més compacte i els ritmes han estat força homogenis.
El camí ens ha deparat alguna topada amb algun escurçó i el goig de poder gaudir d’un paisatge preciós. Boscos de pi roig, gerderes madurant i falgueres acaronant-nos els turmells ens han permès que els esforços fossin més lleugers. El Marc i un servidor han tastat l’aigua gèlida del petit llac bora el refugi.

22h dissabte
Paradoxalment a les 20:30 estàvem tots sopats i tips. Hem fet el darrer àpat del dia a les 8 del vespre. Horaris del refugi. La gent ha intentat vèncer l’espera de l’hora d’anar a dormir entre converses, glops de vi i pipes salades. Ara són les 10 de la nit i de forma ortodoxa s’han apagat la totalitat de les llums del refugi. Hem entrat a l’habitació, compartida amb altra gent, entremig d’un gran sidral. El grup esvalotador estava liderat, curiosament, pel xerpa. Després de mitja hora de xivarri, en el qual s’hi ha afegit el Xavi Martínez i l’Anna Robles, ha semblat ser que el grup infantilitzat per moments reprenia el seu rumb coherent en el “modus vivendi” excursionista. La pau torna a l’habitació i la calma impregna poc a poc cada un dels racons de l’habitacle. Molt bona nit.

7h diumenge

La nit llarga i moguda. Els expedicionaris comenten entre si la plàcida o pesada nit que han passat. La veritat és que entre roncs estridents, nens somiant en veu alta amb bruixes i algun que altre pollastre en zel la nit ha estat concorreguda.
Després d’un també modest esmorzar i una bona tassa de cafè amb llet hem partit del refugi, sota ordres estrictes del xerpa, a les vuit del matí. Ascens tranquil fins que hem arribat a la tartera. Mare de Déu Senyor! Quina trempera i quina terra més fineta. Amb l’ajuda dels bastons (qui en tenia) hem pujat poc a poc l’eterna pujada que ens portava a pocs metres del cim. Cadascú al seu ritme ha anat arribat al preuat cim del Comapedrosa (2942m). Destacar el meritós ascens de la Fina, la persona amb més edat del grup. Un cop al pic jaqueta posada, endrapar alguna cosa i alguns degustant un cigarret d’allò més directe. Foto de rigor, comentaris de pics i valls observables des de l’altura, Monteixo, Pica d’Estats, Estany negre, la fa poc trepitjada Font Blanca...Un record entranyable pel company Miserachs i amb el coet al cul (fruit de les exigències del pesat del xerpa) ens hem encaminat cap a la cresta per fer un descens rapidíssim i trepidant.

13:30h diumenge

Ens trobem a Cala Lídia, un càlid i hospitalari restaurant situat al petit poble de Pal. La millor part de l’excursió és ,sense cap mena de dubte, aquesta. Esqueixada, cargols, cigrons estofats de primer i entrecots, civet de cérvol, costelles de be i cua de bou estofada de segon. Tot acompanyat d’un bon raig de vi del porró. Comentaris sobre la duresa del recorregut, anècdotes viscudes. Tips i tipes, cafès i copes i de tornada cap al nostre estimat municipi. Què més podríem dir? Segurament res més satisfactori pel cos, la ment i l’ànima d’unes persones que estimem cada racó del nostre país, el gaudim plenament i el respectem.

Martí G. Revista La Segarra Octubre del 2009

Tastant un mar i muntanya

2009-08-08T11:08:00.000-07:00

El sostre de Catalunya

Age un petit poble a dos quilometres de Puigcerdà. En aquest petit poblet és on em trobo ara mateix. Una petita llum de tauleta de nit il·lumina la pàgina blanca com la neu que tot just acabo d’encetar. El Bernat s’està dutxant, el sento fregant-se feroçment la pell bruta després de dos dies d’expedició. Si, hem tocat el sostre del Principat.
La samarreta del CEQ em fa una pudor fins ara mai olfatada. No ho entenc, avui baixant m’he banyat a l’aigua gèlida del llac de Sotllo que és on hem passat la nit, com dirien els experts allà on teníem el camp base.
Bé potser que comenci. Vam arribar al pàrquing d’Areu (1750m) després que el Ferrari hagués de patir 12Km de pista intransitable. Ens vam començar a activar amb la ingesta d’un parell de frankfurts fets a foc ràpid al fogonet. La tenda, els sacs, les dues motxilles, una de les quals a rebentar de menjar i els dos parells de grampons per poder passar per la gelera del coll de Sotllo a 2800 m. L’inici ha estat molt dur, hem passat pel refugi de Vall Ferrera 1960m. i un tram etern en el qual hem vorejat tota la muntanya fins a arribar a un pont de fusta. Ja no teníem aigua i l’hi he dit amb el Bernat. Ell immediatament ha omplert la cantimplora amb l’aigua del riu. Després de pujar quatre hores i de menjar-nos unes barretes energètiques (i fumar-nos algun cigarret) hem arribat al primer dels llacs, el Llac de Sotllo. Ha estat meravellosa la primera presa de contacte amb aquesta curiosa acumulació d’aigua dolça, freda, pura. Entremig d’una escletxa i un petit congost m’ha semblat que el Bernat, que anava davant, m’obrís una fictícia porta i em fes observar un petit tast del paradís. En aquesta preciosa vall és on hem muntat la tenda després d’un bany glaçat. La tarda ha estat tranquil·la i de descans total. Unes cervesetes semi fredes sota un cel cada vegada més enteranyinat. En algun moment hem pensat que l’ascens de l’endemà potser no el podríem fer. Mentre ens fèiem una sopeta maravilla hem avaluat el trajecte i els danys soferts pel Bernat després que una de les puntes del grampó se l’hi clavés al front.
La nit ens ha deparat una temperatura massa baixa per ser principis d’agost. Això sumant-li la qualitat i gruixudesa dels nostres sacs de dormir, d’una antiguitat no inferior als 30 anys, ens ha permès passar una nit concorreguda de moviments, queixes i somics.
Ens hem llevat quan una maleïda vaca ha intentat desmuntar-nos la tenda que tantes coses ha viscut. L’expedició ha sortit a les 9:45 del camp base i ha arribat a la Pica d’Estats a les 12 hores. L’ascens ha estat rapidíssim i dur. Hem pujat la tartera en una hora i mitja i quan hem arribat a la glacera no ens ha calgut posar-nos els grampons perquè hi havia una via alternativa oberta- a les 12:06 posàvem el peu sobre el punt més alt de Catalunya (3143m). Voldria explicar les sensacions viscudes des de dalt però aquestes són massa intenses, massa pròpies, massa úniques per ser escrites. Després de menjar-nos un entrepà amb una llauna de tonyina hem fet el pic del costat, el Verdaguer (3120m) la baixada ha estat un sospir comparat amb la pujada. Hem arribat al camp base en una hora i mitja. Sorpresa! La tenda estava feta malbé. Les nostres estimades vaques havien estat atretes per la vermellor de la capa externa de l’habitacle. Conseqüències, un tall a la porta i a la base de la tenda. Curiosament des de dalt del pic el Bernat a dissipat un punt blanc al costat de la nostra tenda i fent broma ha dit que era una vaca que ens destrossava la tenda. Maleïda vaca! Per oblidar l’atac he fet un banyet al llac i camí i manta. Carregats com a rucs hem començat el descens amb un record negatiu del Bernat que ha m’ha condicionat tot el trajecte. A ell l’hi ha revifat un ull de poll del peu dret, jo en canvi, modèstia a part, em sentia com un roure.
Més avall ja no era tant valent, els genolls acusaven l’esforç del llarg descens i la deshidratació es feien cada vegada més evidents. Esperitats hem agafat el Ferrari direcció Puigcerdà. Un llarg port de muntanya ens ha portat fins la capital de l’Alt Urgell. Després un altra port (Collada de Tosses), aquest segons el Bernat de primera categoria que hem superat amb escreix ens ha dut fins a Puigcerdà, capital de la Cerdanya. Ara estem aquí a Age, en una bonica casa rural, nets, tips i a punt d’anar a dormir. Si, hem fet el cim i des d’aquí tanco els ulls i imagino aconseguir superar altres muntanyes tant o més altes que la Pica d’Estats. Perquè de fet només nosaltres hem obert camí.

Carretera i manta

Després d’una nit amb llençols nets i còmodes matalassos, hem assaborit un esmorzar amb embotits de la Cerdanya. El meu germà com un autèntic tòtil s’ha fet unes torrades amb mantega i melmelada Heio. Quina llàstima! No m’hi vull posar, cadascú es posa a la boca el què vol però a vegades cal ser una mica coherent a l’hora d’escollir la gastronomia i els productes més propers al lloc on estàs endrapant.
Carretera i manta hem travessat l’Eix Pirinenc fins arribar a terres empordaneses. Sol, platja i emocions fratricides. Paella feta per un dels meus mestres paellers i excursió a una cala coneguda per mi i compartida amb gent molt estimada. Posta de sol espectacular des de dins un petit refugi de pescadors. El sol torrant la pell morena i tibada i els ulls i el cor perduts en la immensitat del golf. El Canigó de fons observant com ens despreníem de records i d’emocions viscudes. A la nit una sola imatge entre les mil. La lluna plena des d’un indret on pren un protagonisme que només jo conec. La resta de nit plena d’insomni i de cigarrets mirant el mar calmat com una llacuna.

Empordà xafogós i “guiri”

Hem sortit al matí i ens hem dirigit fugaçment cap a la Catalunya nord per tant sols fer un cafetó i un banyet a una platja inhòspita i esglaonada de Portbou. Després cap al sud, parada dels Gendarmes a la frontera entre l’estat espanyol i francès i pròxim destí el Golf de Roses. Hem remenat càmpings per valorar preus i ens hem adonat que estàvem a ple mes d’agost i que hauríem “d’apoquinar” més del què haguéssim volgut.
La ubicació pels pròxims dos dies és un càmping de primera categoria que té de tot. Piscina, pista de tenis, discoteca, bar...
El dia d’ahir va servir d’instal·lació i presa de contacte amb l’espai. Avui ja ha estat una altra història. Ens hem llevat tard per culpa del descuit de no posar alarma al telèfon mòbil. La primera sorpresa del matí ha estat que ens hem deixat les claus del cotxe posades al pany. Fins aquí cap problema . l’astorament ha arribat quan he intentat obrir la porta. Noo! Els “segurus” estaven tancats! Sense perdre la calma i amb mon germà, absent a la tenda he trucat un mecànic i atenció...100 eurus per obrir-nos la porta del Ferrari amb un simple ganxet. Uff quin mal a la butxaca!
Un cop paït el disgust hem anat a visitar els desconeguts Aiguamolls de l’Empordà. Preciosos i calorosos. Tant que el Bernat ha fet una proposta fàcil “Anem a la Piscina del súper càmping ciudad de vacaciones?” dit i fet, els dos amb el banyador posat i la tovallola que feia una pudor fètida d’humitat hem anat a una piscina repleta de gambes i gambots.
Ara estem a la tenda mig endormiscats després d’un bon dinar cuinat amb el Fugonet. Està plovent i penso amb el què m’agraden els dies de pluja estiuencs.
Les gotes cauen i relaxen l’habitacle. El meu germà ja dorm. Sona un tro llunyà i crec que és el millor moment per deixar d’escriure i posar el cap sobre el matalàs. Inicio un plàcid procés de migdia...

Anxoves i seitons

Són les 5 de la tarda i davant la negativa a la treva dels nostres persistents núvols hem decidit agafar el cotxe i escampar la boira. Ens trobem a l’Escala, en un bar a prop de les escales de la platja principal. El porxo i el cafè amb llet són els ingredients indispensables per observar com la pluja mulla l’aigua xopa d’una platja petita i familiar. L’Escala i les seves anxoves. Recordo que un dia en vaig comprar un potet ínfim i petitó que em va costar 6 eurus. Les anxoves que duia devien ser del Vietnam perquè aquell mateix dia vaig tastar una tapa d’aquestes i pa amb tomàquet en un petit bar davant la platja. Eren espectaculars, com diria el meu amic Katxup.
La pluja ha parat. Li proposo al meu germà d’anar a comprar una mica de peix per avui a sopar. Em fa cara de “ni fu ni fa”. Ja veurà després com el paladar li vibra de plaer i li canvien els colors del rostre. Com en aquella pel·lícula tant brutal “El festín de Babette” que narra com la gastronomia influeix en els sentits, sentiment, emocions i reaccions del cos humà. La boca em comença a suquejar.
Des d’aquí veig l’inici del Cap de Creus, edificat, massa edificat. Roses és el nom d’aquest conjunt de taquetes blanques que embruten el parc natural.
El Bernat es queixa una vegada més que té el nas pelat. Porta dient-ho tot el dia, és tant pesat. Intueixo entre els núvols el monestir de Sant Pere de Rodes, segur que des d’allà dalt també es veu la costa amb masses taquetes blanques.
Respiro fons, sento la olor del mar barrejada amb el fum de l’últim cigarret mal apagat. De sobte, una sensació estranya m’embriaga. Quanta dignitat es respira sota aquest porxo.
Anem cap al càmping que avui hi ha festa. Passem per davant d’un altre càmping i recordo l’abraçada més espectacular que mai he fet i faré. Anem al supermercat a comprar tomàquets i cebes per preparar els musclos i les navalles (caríssimes) que hem comprat a l’Escala. Robem una ampolla de vodka amagant-la sota la tovallola pudenta i cap a la tenda. Cerveseta fresca de l’atrotinada nevera i a cuinar! Quina abraçada tant pura, tant sincera, tant essencial. La recordaré mentre visqui. Que fresca que està la cervesa!

Cap a casa que hi ha feina

Hem sortit d’hora després de desmuntar la tenda i comprovar que el cotxe estava en un punt difícil de sobrepassar pel què fa l’ordre de les coses. Magdalenes, ampolles d’aigua, els grampons, la roba bruta... Veient tant de desordre he optat per acomiadar-me de l’atrotinada nevera. Un objecte amb gran càrrega emocional ja que ha viatjat per tot el Mediterrani protegint de la calor extrema a llaunes de cervesa, coca coles, préssecs i qualsevol cosa imaginable. L’hem acomiadat, bé, l’he acomiadat jo sol ( el meu germà s’ho mirava estorat) amb honors. Foto de comiat i algun sospir, jaja.
Ara ja som a caseta. Dinar a cal Pont, repàs a l’hort i al bar a fer el vermut. Me’n vaig a fer unes mongetes tendres acabades de collir. Mentrestant pensaré en el viatge mar i muntanya que he pogut degustar amb el meu estimat germà. Que bé que està un quan està ben acompanyat. Som-hi que això només a fet que començar.

Eòlies per l’eternitat

2009-07-05T13:52:00.000-07:00

Eòlies per l’eternitat

Girona 17:30

La mare i el Bernat han marxat i jo ploro i ploro. M’encenc una cigarreta tot i que em fa mal el coll. Estic espantat, tinc por de marxar sol. Per sort porto les ulleres de sol que he agafat al cotxe i que m’aixopluguen de les mirades escandalitzades de la gent. Em queda una hora per embarcar i no penso en res. No sé com serà, què veuré, on dormiré ni a qui coneixeré. De sobte m’han entrat moltes ganes de marxar. Volar, volar fins on no em pugui conèixer ningú. Allà on pugui està sol. M’acabo el cigarret.

Entremig del mediterrani

El vol ha sortit impuntual però l’enlairament ha anat molt bé. Des de la finestra de l’avió acabo de veure Sardenya, illa ja coneguda per mi quan fa dos estius la varem visitar amb una colla d’amics. Jo ara em dirigeixo cap a una altra illa. Bé cap a altres illes. Sicília i les Eolies. Que gran que és Sardenya! I pensar que va ser conquerida pels catalans. De fet l’actual bandera Sarda té un origen nostrat. La creu de Sant Jordi i els quatre caps dels moros configuren una estampa que em recorda que qualsevol poble té una part de la seva història que hom no la vol llegir. Que gran que és Sardenya, Que àrida. Quins records a Nuoro amb els independentistes sards. Em cago en l’estat italià i berlusconià. Sardenya terra de formatges i embotits, terra de bona gent i de dolenta, com a tot arreu. Però collons que gran que és! Encara no l’hem creuat!
Em recorda a un intent de gran pastís de poma pels seus altiplans tant familiars per mi a la Baixa Segarra. Des d’aquí veig Bonifaccio (Còrsega) i el seu port semblant al de Cadaqués. Les seves casetes de colors vermellosos i groguencs em recorden com tantes altres ciutats boniques que el “pigerio” se les ha fet seves. Després diuen que hi ha coses que el diner no les pot comprar. Au va!! Bé deixo Sardenya darrera meu i l’inestable avió es dirigeix cap al sud est. A veure si el mestral ens ajuda a arribar un xic més ràpid i no em quedo sense un llit per dormir.

Arribant

Acabo de veure la punta de la pilota italiana. Aquesta no és Nike ni Adidas ni juga al Calcio, és Sicília! Quin patac de camps de conreu i de...molins! Jo que em pensava que només eren a la comarca i a l’Alt Anoia. Parcel·les petites, molt petites, evidencien la partició de la terra en petites propietats familiars. No hi ha ni un sol arbre, no s’aprecia bosc. Més molins. La posta de sol és espectacular.

Aeropert de Trapani

Arribada tranquil·la i agradable. Cervesa (2’50) del país i a esperar que arribi el bus. Trucades, amb l’ajuda d’un nou company, per reservar una cambra per passar la nit. Piti darrera piti les dones d’aquesta illa són espectaculars. Potser he coincidit amb les més belles dones sicilianes però ho dubto. Quin estil i quina mirada, “mama mía”. Aquest posat em fa pudor de masclisme...

Trapani portuari

Trapani ciutat al nord oest de la pilota. He arribat de nit acompanyat d’una ragazza preciosa que s’ha interessat pel meu viatge. La ciutat obrera i pescadora s’amaga entre
els fanals groguencs de les tratories. He estat dues hores per trobar un hotel. Perdó l’habitació. Perdó l’habitació de la iaia. Perdut al vell mig del barri degradat dels pescadors de Trapani he localitzat el carrer. Perdó la via Vicolo Don Mateo. De fet m’hi hagut d’ajudar un veí perquè l’hotel era una antiga casa vella, de la Cosa Nostra poder, plena de sants i verges amb un pati interior que desprenia una ferum de gat entranyable. Martí vols anar a Sicília? Doncs aquí tens Sicília. En tots els seus ets i uts. Bé, estirat al llit puc firmar que ja he tastat la primera nit siciliana. Bona nit.

De camí a Palerm

He sortit de l’estació de tren de Trapani a les 10:12. Els trens aquí encara funcionen amb gasoil. El paisatge que puc veure des de la finestra no m’és desconegut. Una barreja de camps de cereals, vinyes i oliveres em recorda que no he abandonat el meu estimat Mediterrani. No obstant passem de tant en tant per davant de grans extensions d’estepa seca i no llaurada. Suposo que és la latitud, o si més no que estem més a prop de l’Àfrica que dels Alps. Ara m’acaben de venir al cap unes paraules del meu amic Mohamed. Ell d’origen algerià va arribar a Europa i el primer lloc on va anar va ser Nàpoli, Italia del Sud. Em deia que els italians surenys són molt semblants als algerians. I la veritat és que té raó. Ahir a la nit pels carrers de Trapani la sensació d’estar als carrerons de la medina de Tunis em va confondre. Una cosa si que hi manca, el te de menta amb pinyons. Sempre et queda substituir-lo per un “gelatto”.

Alicudi

Després de dues hores de viatge en ferri i d’haver dormit còmodament a la moqueta de la classe turista, he arribat a Alicudi. La més petita de les illes amb tant sols 100 habitants. La illa no té pobles, només un petit llogarret amb quatre cases semblants a les barraques i quatre barques.

Platja d’Alicudi

“Xapurrejant” l’italià ja he conegut mig poble. Un home m’ha dut a la única botiga del poble que a la vegada fa la funció de bar. Resulta que la propietària és la filla de la Rossina que és la dona que lloga habitacions a dalt de tot del cràter. Per fer temps m’he posar el banyador ( no m’he atrevit a banyar-me nu) i he tastat quin gust té el Mediterrani des d’aquest punt encisador. El sol cau i de sobte he pensat en tota aquella gent que estimo i que m’agradaria que fos aquí.

Botiga de queviures

Això de viatjar sol m’està agradant. Després de l’agradable bany al mar Tirrè m’he trobat als nois que m’han ajudat abans. Ells i un munt de quitxalla de diferents edats es disposaven a jugar un partit de futbol a la pista de l’helicòpter que uneix Alicudi amb la illa veïna Filicudi. He jugat amb ells i ara estic disfrutant d’una cervesa Moretti a la terrassa de la botiga de queviures. Un dels nois m’ha vingut a buscar i m’ha dit que tornés a jugar amb ells. Jo mentrestant observo la cambrera siciliana que em va regalant els seus meravellosos somriures. El vent de ponent em porta fragàncies i records viscuts a les costes catalanes. “Io sono tropo benne qui a l’isola”

El Tirrè als meus peus

Amb el fogonet a sac preparant uns spaguettis i després d’haver ascendit 400 metres del nivell del mar la Rossina m’ha donat una habitació. Em trobo aquí sol amb el mar als peus i Filicudi davant. Imponent, esperant-me que arribi demà. Aquest hauria de ser el millor moment per un viatjant, la tranquil·litat i la solitud. Però no és així, aquesta m’espanta i em recorda la dependència que tinc cap a éssers estimats. Tinc ganes de plorar. Ploro. No sé si de la tristor de no poder compartir aquesta meravellosa bellesa amb altra gent.

Adéu Alicudi

Deixo Alicudi a la meva esquena. La més menuda de les illes. Inhòspita, ruda i costaruda com cap altra. Alicudi tancada en si mateixa. La seva gent viu dels conreus cultivats als bancals perfectament enmarjats. La seva altra feina és remuntar productes cap als marges superiors de l’illa. Per això utilitzen uns rucs que els carreguen fins a l’extenuació i els fan pujar camí amunt per unes rengleres empedrades i inhumanes. En aquesta breu estança he conegut en Maurizzio, el Marco i el Salvatore, tots tres nois de la meva edat que després d’estudiar a Lipari (la illa principal) han tornat a viure a Alicudi. Amb ells he après que cada microsocietat marca les seves normes i la seva manera d’entendre el temps, l’espai i la vida. Ells treballen el matí fent algun viatge amb els rucs i a la tarda es banyen al mar i pesquen. Això és tot i a la vegada ho és tot. Que difícil és la nostra vida. O...que difícil que ens la fem.

Filicudi

Porto dues hores a Filicudi i ja vull marxar. Quin desastre. Ja ho diuen que la vida a vegades no és bonica. Que m’ho diguin a mi. Just baixar del Ferri el panorama no tenia res a veure amb Alicudi. Potser si en les proporcions demogràfiques i de llocs habitats però res a veure amb l’ambient que s’hi respirava. Només saltar de la passarel·la un comboi de sis o set individus m’han intentat caçar perquè anés a dormir al seu hotel. Un cop situat he començat a preguntar “Cerco una càmera molto economica”. Tothom m’ha engegat o m’ha delegat a una altra persona que a la vegada feia el mateix. Després d’una hora voltant amb els 20 kilos a l’espatlla i d’haver vist com una dona rebutjava llogar-me una habitació per la meva pinta, he trobat un hotel. No era “tropo economico” però què hi farem. Si no l’hagués trobat hauria marxat amb el següent “aliscafo”(ferri) cap a Salina. Un bany, fer el cor fort per no caure en la tristor i ara mateix saborejant una birra fresquíssima “Patruni e sutta”. Collons acabo de demanar un cendrer a la cambra i l’hi he dit “perfavore un portocenere” i m’ha fet una cara molt lletja i m’ha dit “portacenere”, mare meva com està la gent, deixeu-m’ho dir, en aquesta merda d’illa.

Nit a Filicudi

Filicudi coneguda com Phoenicusa en referència a l’abundància de falgueres. Té un volcà apagat de 774 metres i set mes molt erosionat. Els seus productes agrícoles són les tàperes i les figues, tot i la seva font d’ingressos principal és el turisme. Que bonic que és Filicudi, que atractiu, quin goig...un cop han desaparegut els seus rancis habitants i he pogut gaudir de la tranquil·litat que m’aporta la solitud. N’hi he vist el volcà, ni les tàperes ni les figues. I no perquè no ho hagi intentat. Tant a Filicudi com Alicudi tenen una fisonomia molt abrupte, excessivament rocosa i trempada. És per això que la gent ha construït les cases on ha pogut. Això no permet molta mobilitat a no se que vagis preparadíssim. Jo no hi anava i després d’haver-me sonat el primer budell he decidit tancar-me a l’habitació i fer-me el sopar amb el bo del fogonet. Ara, còmodament, estic mirant un “film” força interessant per la televisió del Vaticà. Com a mínim aquests de la caixa tonta parlen un italià més estàndard que el de les illes. Calla calla que hi hagut un assassinat!

Arrivederci Filicudi

He agafat el ferri de les 10:15 en direcció Salina. Per tant, si els càlculs no em fallen, he estat 17 hores a Filicudi. Suficient. Amb el ferri acabem de passar el poblet de Rinela, un dels llocs habitats de Salina. Jo passaré el dia a Santa Marina di Salina que és cap a on em dirigeixo. Reprenc la meva lectura de “l’Unità”, diari d’esquerres fundat per l’estimat pedagog Antonio Gramsci.
Italia està fatal. De fet, “il jornale” obra en portada amb un “Trama infinita” en referència a les impertinències de Berlusconi referents a la celebració de G-8 d’aquí una setmana a Roma. El format d’aquest diari m’ha recordat molt a l’alarmisme catastrofista del “Público”, publicació de Media Pro liderada per Jaume Roure i afina al PSOE. Ja veig S.M. di Salina.

Salina em fa tremolar

He arribat a Salina a les 11h. Només sortir per la passarel·la he comprovat perquè la Gabriela m’ha dit que juntament amb Lapari i Vulcano, Salina és una de les illes grans. Aquesta de 3000 habitants gaudeix de la terra més fèrtil de tot l’arxipèlag. Els seus volcans ja apagats li donen una energia especial. Trepitjant el port m’he trobat un bon home i l’hi he preguntat “C’è un campegio qui vicino?”. M’ha dit que si però que ell em llogava una habitació per 20 eurus la nit. No m’ho he pensat gaire; mentalment he fet un ràpid repàs a la meva economia i l’hi he dit que “andiamo”. He pujat al seu Fiat Uno amb matrícula de Messina i m’he acomodat a un petit habitacle amb un porxo estiuenc. He fet una volta per la illa i he comprat una mica de pasta d’ou, una salsa rabbiatta, aigua i cerveses. El meu amic fogonet no ha sortit de la motxilla perquè atenció...l’habitació de 20 eurus te cuina, plats, paelles i ratllador de formatge. M’he preparat el dinar mentre esperava notícies de l’arribada a Palerm del meu amic Icar.
Ara mateix em trobo estirat en una platja deserta a les afores de D.M. Salina. De fet està tant a les afores que aquí a prop hi tinc un cementiri i unes figueres que no paren d’enviar-me seductorament la seva fragància dolça. Qui pogués menjar-se una figa!! Però ara no toca. Principalment perquè no estan a punt. Ni elles ni jo.
Des d’aquí veig la illa veïna de Lipari i més a l’oest la ja trepitjada Filicudi. Molt bonica des d’aquí.
Suposo que l’Icar deu estar arribant a Alicudi. Quina llàstima que no l’haguem pogut assaborir plegats.
Em faré un banyet, tocaré la sorra volcànica, dura, bruna del fons marí i aniré a esperar el meu amic. No sé si sóc jo però aquest terra cada vegada està més calent.

A Salina acompanyat

Ja no estic sol. Ahir puntual i provinent de Palerm va arribar el meu amic. Descol·locat i amb ganes de fumar ens varem dirigir plegats a l’entranyable estància que havia llogat. Una estona de xerrera explicant-nos les sensacions dels nostres respectius trajectes i de nou a la platja. Només posar-se a l’aigua el meu amic, fent gala del seu inqüestionable do, va localitzar un pop. Jo pensava que res millor per sopar que un cefalòpode sicilià. Després d’una dura batalla, el meu amic va haver de reconèixer que el terreny de batalla no era l’habitual i que havia perdut el combat.
Un cop a casa varem cuinar unes macrotallarines al pesto. Cervesetes, una volta al poble, una cerveseta més a un chillout estil eivissenc i cap a casa. Abans de dormir vaig fer una bona lectura de la guia que havia portat l’Icar. Em va fascinar i engrescar la idea de poder anar a Stromboli, única illa on el volcà seguia en actiu. La nit “emmosquitada” se m’ha fet estranya. Per primera vegada deixava d’estar sol en el meu viatge. Records i pensaments catalans em tornaren al cap. Potser per això m’he llevat a les 6 del matí i ja no he pogut recuperar la son. A voltes em torna l’ansietat.
Ara estem aquí a la platja, vora el cementiri, observant Panarea i al fons el volcà d’Stromboli. Avui anirem cap allà, a veure què es cou.

Stromboli i el seu volcà

Diuen que és l’únic volcà en actiu i el més jove de l’arxipèlag, tant sols 40.000 anys! Varem arribar ahir a la tarda. Mare de Déu que bonic! Tot són petites cases d’una sola planta, emblanquinades amb calç i amb les finestres pintades de blauet, color molt emprat al Mediterrani. Aquí no hi ha cotxes, els seus habitants empren petites motos amb cabina i remolc. Piagio APE s’anomena aquest genuí mitjà de transport. Després de triar, sospesar possibilitats d’on dormir ens decidirem per la més econòmica, 20 eurus “per testa”. L’habitacle és un dels pitjors que he vist mai. Fosc, brut i enclotat en uns baixos d’un jardí. Només arribar l’Icar ha trobat dues cuques immenses que ha servit perquè els dos ens comencéssim a preocupar. Can Cuca l’hem anomenat a partir d’aquest moment.
Provisions de fruita, pa, galetes i cap a la platja oest a veure la posta de sol.
Diuen que a Stromboli hi té una casa el multimilionari dissenyador Dolce & Gavana. No m’estranya gens. Stromboli és un país volcànic. Una terra fèrtil farcida d’una flora exuberant fa que l’humil arquitectura es confongui amb el paissatge.
Ah si la posta de sol! Després de discutir llargament on es trobava Catalunya respecte la nostra situació varem gaudir de la posta de sol més congestionada de la història. Banyats pel nostre omnipresent mediterrani i eixugats damunt de la sorra fosca ens van passar tots els mals de cap. De volta cap a Can Cuca, fugonet i pasta d’ou.
La meva sorpresa va ser durat l’habitual passejada nocturna pel poble. No hi ha llum pels carrers d’Stromboli, tothom ha de dur una llanterna a sobre per poder guaitar en la foscor, trencada només per la llum d’alguna casa o la de l’església. Mare meva que genuí. La persistent lluna creixent ens va fer de far per poder arribar al petit port. Dos cigarrets i una grata conversa existencial i cap a l’habitació a caçar cuques.

Arrivederci Stromboli

Ja tornem a ser al ferri. Stromboli desapareix a la nostra esquena. Dos dies en aquesta encisadora illa. Ahir a la tarda varem pujar al volcà. De fet no el vam escalar del tot perquè fer-ho suposava pagar a un guia 35 eurus. Farts dels robatoris que estàvem patint varem decidir pujar fins a 400 metres que era el què l’administració permetia accedir. Després de trepar a ple sol els nostres ulls i els nostres cors van poder gaudir d’una imatge fins ara desconeguda per mi, la “sciara del fuoco”. La baixada per on baixa la lava de les erupcions del volcà. La darrera important que hi va haver va ser a l’any 2007, provocant ferits i la prohibició d’accedir a l’illa durant mesos. Stromboli preciós els mesos no turístics. Ahir a la platja ens varem trobar una senyora d’Hammburg que feia 50 anys que venia a Stromboli. Ens va explicar que no feia massa temps a l’illa no hi havia electricitat i que els seus habitants empraven llums d’oli per il·luminar les seves petites cases. El meu company i jo suposarem que aquella dona d’uns 80 anys havia trobat un amor a l’illa i que això l’hi provocava la necessitat de tornar any darrera any.
Els espetecs del volcà sonen al nostre darrera mentre nosaltres ens dirigim cap a terra ferma, a Milazzo (Sicília) allà haurem de trobar un tren que ens porti a Trapani per poder, demà, agafar l’avió.

Un dia sencer de viatge

Són les 5 de la tarda i portem tot el dia viatjant. Hem sortit d’Stromboli a les 11h. I hem arribat a Milazzo per agafar un tren direcció Palerm. Ja portem mig viatge, unes dues hores, i estem a punt d’arribar a Cefalú. L’Ícar està dormint i jo m’acabo de llegir un tros d’història siciliana de la guia. Fa poc que m’he despertat per culpa del malson de sempre. Una platja deserta amb sorra blanquíssima molt semblant a una que vaig degustar a Tunísia. Jo camino descalç trepitjant algues seques, perdut, amb el mar a l’esquerra esquitxant-me els turmells. De sobte ella ve cap a mi. La seva cabellera llarga es confon amb la sorra que aixeca el vent. Jo la percebo a la llunyania i vaig a abraçar-la. Ella em dona la mà i quan la miro té el rostre cobert de llàgrimes. Vaig a abraçar-la i quan estic a punt de notar la seva escalfor ella ja no hi és. Descalça se’n va. Cada dues passes es gira i em mira amb una mirada sincera i plena de vida. Jo l’entenc. De sobte es gira i no torna a mirar-me més. Desapareix a l’horitzó i només puc notar a la cara les seves llàgrimes de tristesa...sempre em desperto en aquest punt també replet i xop de llàgrimes. Tant de bo tingués un intèrpret de somnis.

Palerm tal com l’havia imaginat i amb sorpreses

Hem arribat a l’estació de Palerm després de tres hores i mitja de viatge en una cabina de primera classe. La nostra intenció era trobar un transport que ens portés fins a Trapani, passar la nit a fora l’aeroport i sortir l’endemà a les 4 de la tarda. De cop i volta el nostra patètic panorama ha fet un gir de 360º. A l’estació de Milazzo hem coincidit amb dues noies de Madrit, un noi gallec i un de valencià. A l’arribar a Palerm ens han preguntat on passàvem la nit i els hi hem explicat que a l’aeroport. Molt amablement ens han convidat a la seva casa de Palerm en el cor del casc antic. No hem pogut refusar aquesta engrescadora oferta a aquests companys erasmus. Generosament ens han acollit a una antiga casa de monges just sota la plaça on cada dia, des de fa segles, s’hi instal·la un gran mercat de peix i verdures. L’Oscar , un gallec amb les idees molt clares i l’esperit molt lliure ens ha portat a una bodega a tastar la Malvasia siciliana per després fer-nos un petit recorregut pels llocs més entranyables de Palerm. Mentrestant la Isa i la Marina, les dues madrilenyes, s’estaven dutxant, hem comprat tot el necessari per poder fer-los hi el sopar. El meu company i jo ens hem erigit com a xefs i entre glop i glop de cervesa Messina ens hem anat coneixent amb les dues noies. A sopar han aparegut 9 persones, gallecs, valencians, més madrilenyes. El vi negre sicilià corria com l’aigua en un context desconegut però a la vegada molt acollidor i afable.
Les converses s’han allargat fins a l’hora de les copes i entre cigarret i vodka el meu company i jo anàvem comentant estorats de com un sol gest pot arribar a canviar el transcurs d’una jornada.
Cafetó preparat per l’Angélo, l’únic autòcton de la casa i cap a tastar la nit i els carrers bruts d’un Palerm ja imaginat. He tornat a pensar amb el Mohamed amb allò de que el sud d’Itàlia és com el nord d’Àfrica i és ben cert. El carrer és un bullici de gent i de relacions. Hem recorregut les zones més lúdiques del casc antic fins que em acabat a una plaça on es celebrava una mena de sessió de punxadiscs. La Marina feia molta estona que es mostrava molt interessada per tot allò que deia i la seva presència, encara que no fos autòctona, em reconfortava. Rebentats i amb el nas impregnat de les olors d’un Palerm degradat i brut hem tornat cap a casa les noies. Tot el demés molt bonic.
Ara ja estem a terra catalana. El retorn a la pàtria ja és un fet com també ho és que el viatge ja ha finalitzat.
Quatre dies sol a les illes més soles i abandonades del Mediterrani m’han permès ser per uns breus moments Nanni Moretti. Quatre dies acompanyat d’una persona que mica en mica me la vaig estimant.
El millor viatge en el pitjor moment? A la vida tot arriba quan ha d’arribar i els àtoms ballen i ballen, no era així Bab aziz oh savi sufí?