Mobbing, primer pas, fer-ho públic

El silenci i la por són els dos ingredients magistrals per perpetuar situacions d’assetjament immobiliari com el de la Gloria Cabot, veïna del carrer Burgos.

Ens hem trobat un matí de febrer amb la Gloria Cabot i un membre del Centre Social de Sants. La veïna del 1er 1era del número 37 del carrer Burgos, havia denunciat feia pocs dies la seva situació de forma pública. Amb un cert nerviosisme i un desordre a l’hora de narrar els fets ocorreguts, ens hem assentat per posar-nos al dia de la seva situació. Des de la Burxa volem retratar la situació, una més, del què és conegut socialment com a mobbing o assetjament immobiliari.

Precarietat inicial
Ens situem a l’any 1984, any en què la Gloria va llogar el pis de l’immoble 37 del carrer Burgos. L’edifici tenia, com avui en dia, 3 habitatges, el 1er 1era, pis que va llogar la Gloria, els baixos 1era i els baixos 2ona. La firma es va dur a terme aquell mateix any 1984 tot i que la propietat va obligar a firmar un nou contracte l’any vinent, després de les modificacions de la LAU, Ley de Arrendamientos Urbanos, en les quals els contractes deixaven de ser prorrogables de forma indefinida per passar a ser pactats entre ambdues parts, l’arrendador i l’arrendatari.
Aquest any 1985, es va denunciar a l’ajuntament unes filtracions d’aigua de l’immoble, fet inicial de l’estira i arronsa que ens ha dut fins on som avui.

Conviure amb el deteriorament
No va ser fins a l’any 2002 que sorgeixen nous moviment. L’Immoble va ser comprat pel belga Vivier Lacieron i va passar a ser administrat per Zur.SL. En aquell mateix any es va dur a terme un maquillatge de la façana que no va poder evitar el desbordament d’aigua dels dipòsits i l’ensorrament del sostre. La Gloria va estar durant tres mesos vivint a la mateixa casa i esperant que l’hi arreglessin el forat. Aquesta acció va provocar una denúncia al jutjat de guàrdia, de la qual mai n’ha obtingut resposta. També és en aquest mateix any que apareix una figura clau en tot l’entramat. Lars Erik Luis Bjorkslatten conegut com Erik. Segons fonts veïnals, aquest senyor és l’encarregat de llogar els dos habitatges restants de la finca, els baixos 2ona i 1era. En aquest darrer s’hi van fer obres per compartimentar el pis en varis habitacles, un total de 7 habitacions, que són llogades a persones que visiten la ciutat, convertint-lo en habitatge turístic. Les accions d’Erik s’inicien durant els anys 2002-2010. En aquest període de quatre anys les amenaces verbals, per part d’aquest intermediari, han conviscut amb el canvi de pany de la porta principal en un parell d’ocasions.

Talls en el subministrament
Les coses es van precipitar a partir del juliol passat. Erik controla, des de la seva arribada, els comptadors i subcomptadors de tot l’immoble, ja que aquests estan ubicats als baixos 1era. Aprofitant el control del subministrament d’aigua, va tancar el comptador que proveïa a la Gloria per, a posteriori, arrencar totes les canonades. L’arrendatària va enviar un burofax a Zur SL. denunciant els fets, fet que precipità la resposta de la part gestora recomanant-li que solucionés el problema amb el mateix Erik. Tres mesos després i també a través d’un burofax, Zur SL. recomana a la Gloria que, a finals d’aquell mes, abandoni el pis. L’advocat detectà aleshores la intencionalitat de l’empresa gestora de perpetrar estratègies de “moobing” i aprofitar la solitud i la desinformació de l’afectada. La intervenció del lletrat va ser primordial perquè Zur SL. desistís en l’intent.

Agressions físiques
El darrer episodi ens porta a finals d’any, concretament el 28 de desembre. Data en la que Erik i un acompanyant s’enfilen al terrat de la Gloria i a cops de mall s’enduen les canonades que hi quedaven. Responent a l’agressió, la Gloria les intenta aguantar i rep cops per part de l’agressor. Els mossos van aparèixer per tramitar la denúncia pertinent però el judici, sense cita de l’encausat, va acabar sense resolució.
Els fets no acaben aquí, ja que el passat 3 de gener d’aquest any Erik torna a pujar al terrat per punxar-li l’antena de TDT i aprofitar l’avinentesa per trencar-li l’estenedor i llençar-li ampolles contra la vidriera. El dia anterior a la nostra trobada, la situació es va tornar a repetir.

Quotidianitat limitada
Al dia d’avui la Gloria viu sense subministrament d’aigua des del passat juliol, anant i venint a la font a reomplir garrafes d’aigua i veient com les seves demandes a la companyia d’aigües obtenen la resposta d’incapacitat d’actuació ja que als registres d’aquesta només hi consta una vivenda en tot l’immoble. Erik ha amenaçat als altres veïns amb el tall del seu subministrament si en alguna ocasió passen aigua a l’afectada.

Des del Centre Social de Sants es demana, com a primer pas, fer pública la situació de la Gloria i exigir un mínim de condicions de la propietat pel què fa al subministrament; comptadors visibles i individualitzats, l’arribada de l’electricitat i l’elecció del voltatge i uns mínims d’habitabilitat que no incloguin goteres o despreniments. Jordi Falcó, membre de l’Associació de Veïns recomana una instància d’empara a l’ajuntament, ja que l’administració té la responsabilitat d’intervenir en casos tant abaltidors com aquest.

El Mercat i el Calaix tenen a l’espera veïns i comerciants.


La iniciació de les obres del cobriment de les vies, i l’acabament de la primera fase de remodelació del Mercat de Sants deixen als veïns i comerciants sense carrer i amb els negocis penjant d’un fil.

Les obres del Mercat de Sants continuen al ritme pronosticat. Aquests desembre s’ha complert un any des de que les màquines van entrar a l’edifici modernista projectat per l’arquitecte Pere Falqués Urpí l’any 1913. A diferència d’altres recintes en la mateixa situació, com el mercat del Ninot o Sant Antoni, el de Sants porta un avenç en els tempos acordats. A principis del més de febrer finalitzarà la perforació del calaix de 18 metres de cota, que ha d’aixoplugar les 100 places de pàrquing per a consumidors més les estances d’emmagatzematge i les zones de càrrega i descàrrega pels comerciants. Aquests darrers, desplaçats ara fa un any a la carpa provisional situada a la rambla de Badal, asseguren que la lluita actual amb el consistori passa per l’assoliment del 50% de la planta comercial pels 40 concessionaris actuals. L’ajuntament continua amb el posicionament inicial que atorga 1/3 part a les parades i 2/3 a un grup de distribució que, segons les hipòtesis, podria ser Alcampo, tot i que el districte es nega a fer-ho públic. Després d’un any i un més del seu trasllat, els i les propietàries dels concessionaris valoren amb prudència la millora de la situació. La mitjana de ventes ha augmentat un 14% tot i la repercussió de la crisi. No obstant moltes parades s’han vist obligades a obrir a les tardes per poder recollir un públic de classe mitja més absent de les repercussions de la vicissitud econòmica. Pendents del futur trasllat cap al remodelat mercat, pronosticat el 2013, any en que celebra el seu centenari, dels 40 concessionaris tres ja no continuaran degut al descens de vendes i a l’increment de despeses que suposa l’adquisició d’una parada al nou mercat. Segons fonts recents, un futur propietari haurà de pagar 2.400 euros per metre quadrat. Tenint en compte que una parada estàndard té unes mesures de 5 per 2’5 metres, la xifra és de 24.000 euros. Aquí cal sumar la despesa en equips, càmeres i mostradors que en total sumen uns 35.000 euros aproximadament per concessionari.

L’altre cara del canvi

Una altra situació molt diferent és la que està vivint el conjunt de comerciants del voltant del mercat. El dia a dia d’aquests dista molt de percentatges positius i de guanys provocats per les obres del nou edifici. Els establiments situats als carrers Sant Medir, Càceres, Velarde i Sant Jordi han vist com el moviment de les obres i el desplaçament del mercat els han deixat sense bona part dels guanys. I es que si una cosa compartien aquestes botigues, era la dependència social i econòmica del recinte de queviures. Expliquen a la Burxa, que les ventes han baixat, aproximadament un 30%, un 15% producte de la crisi i l’altre 15% per l’absència d’activitat mercantil. Els percentatges es veuen incrementats a establiments més especialitzats com la ganiveteria del carrer Velarde, la propietària de la qual es veu obligada a jubilar-se abans d’hora degut a que els habituals del mercat ja no aprofiten l’avinentesa per portar a afilar els seus ganivets. Són molts anys d’obres -ens explica un veí- primer el TAV, després les vies i ara hauran d’aixecar els carrers St. Medir i St. Jordi per construir l’accés al pàrquing del mercat. Aquests entrebancs es veuen agreujats per la catalogació de zona comercial dels quatre carrers, fet que no ha comportat, malgrat la situació insòlita, que els lloguers dels locals no baixessin.

El Calaix, contrapunt d’obres perpetues

El carrer Antoni de Capmany personifica el suplici del veïnat d’aquesta reduïda zona del barri. Les obres iniciades aquest passat gener per tal de cobrir les vies, el popularment conegut “Calaix de la Vergonya”, són l’accent de cinc anys, sense treva de treballs iniciats amb l’arribada a Sants del TAV i el posterior cobriment i condicionament de la parada de metro de Mercat Nou . La Comissió de Seguiment del Cobriment de les Vies, que formen veïns, entitats i administracions, es va reunir amb l’empresa encarregada de l’obra i membres de l’Ajuntament per tenir noves dades sobre les actuacions que es faran en el proper trimestre en el cobriment de les vies. Segons Josep Maria Domingo, president del Centre Social de Sants, la reunió va ser una mica “light” i purament informativa i es va avisar que les obres que realitzaran en els propers mesos seran durant la nit i que, per tant, molestaran als veïns. L’acció de les màquines i el conseqüent soroll, serà d’una a tres de la matinada. Està previst que les obres finalitzin a finals del 2013 amb un pressupost inicial de 32 milions d’euros.

Mentre una part del barri no acaba de veure el final d’un procés lent, en altres zones com la Plaça Bonet i Muixí (Plaça Màlaga), la inauguració de les obres finalitzades ha servit de pretext perquè la maquinària pre-electoral es comencés a posar en marxa.

Grecia eterna

2/ 8 /10

Inicio la crònica d’aquest viatge, odissea l’anomenarem... Bé, inicio la crònica amb la voluntat de ser constant i escriure cada nit. Per no contradir-me en les meves intencions començo a escriure, de forma gens funcional, des de l’avió. Dic que no és funcional el fet que iniciï el diari de ruta des de l’avió quan encara ni tant sols hem trepitjat terra grega, però he promès que escriuria la radiografia d’aquesta petita odissea de 17 dies cada dia a la nit. Exactament ara mateix son les 2 de la matinada i tant sols queden 35 minuts per aterrar a l’ Eleftherios Venizelos, l’aeroport de la convulsa Atenes.
El Peretus s’ha tornat a adormir. Jo no he aclucat l’ull des de la sortida de Barcelona.
He dissenyat com he pogut un indesxifrable arbre genealògic de la mitologia grega. El repàs de les històries de Crono, Urà, Gea... m’ha recordat les classes de cultura clàssica que vaig fer a l’institut. La veritat es que recordava ben poca cosa. Ara a l’avió la majoria de gent dorm i jo resto aquí amb l’únic llum obert i un plec de fulls que el Pere m’ha dut perquè me’ls estudiés. Queda poca estona per aterrar i a partir d’ara ens espera un bon “tute”. Llarga espera a l’aeroport fins que puguem sortir cap al Peloponès.
És curiós que Afrodita (deessa de l’amor i la bellesa, Venus en llatí) naixés de la sang dels collons d’Urà un cop havent fecundat l’escuma del mar.
Quantes coses inventariem si no hagués aparegut la TV.

3/ 8 / 10

Com havia promès i malgrat el cansament acumulat, em poso a escriure la crònica.
Ha estat un dia dur. De fet ara mateix portem més de 48 hores desperts després d`haver sortit de Barcelona el dilluns 2. Ens acabem de posar a la tenda caribenya i la calor és exagerada- De fons se sent el mar xiuxiuejar perquè estem a un petit càmping coster al costat de Drepano. L’indret és preciós, la vegetació de l’entorn em recorda al “Monegros Desert Festival”, malgrat tot el mar està calmadíssim perquè aquest s’endinsa en un estretíssim i llarguíssim golf que amansa les seves aigües. El càmping porta el nom de Posidó, deu dels mars, també anomenat Neptú en llatí. Estem en bones mans.
Bé, avui hem arribat a Atenes a les 2:30 hores que hem hagut de canviar per les 3:30 ja que aquí hi ha una hora més que l’Europa occidental. Hem mal dormit tres hortes a l’aeroport mentre ens familiaritzàvem amb el complicadíssim idioma grec escoltant la megafonia de les instal•lacions aeroportuàries. Παρακαλώ (paracaló) que vol dir sisplau ha estat la paraula més escoltada durant el matí.
A les set hem llogat a una impassible noia que s’assemblava a la “Miercoles Adams” un menut cotxe i ens hem dirigit cap a Corint, punt on s’uneix la Grècia continental amb la península del Peloponès. Ens ha sorprès l’aridesa del paisatge i l’elevat preu de la gasolina després de la vaga de transportistes que va afectar la setmana passada el país sencer. Hem vorejat la costa est per dirigir-nos a Epidaure, un complex de culte i curació construït per Policlet el Jove durant el segle IV a.C. La motivació ha fet que ens animéssim i aparquéssim per unes hores el cansament.
Avui puc dir que he vist, he trepitjat i gaudit del teatre més bonic, antic i eficaç del mon. Hem fet les pertinents proves de sonoritat amb jo xiuxiuejant a l’esfèric escenari i el Pere a l’última fila d’una grada que pot acollir 14.000 persones, més que el Palau St. Jordi. Hem visitat la resta de restes arquitectòniques i abans de marxar hem tastat la primera cervesa nacional grega, una Mytos. El Pere l’ha qualificat amb un 6 sobre 10. A mi m’ha semblat més fluixa, qualitativament parlant, que l’Estrella. Hem agafat l’adormit cotxe de lloguer i hem vorejat altre cop l’encrestada i olivera costa sud est fins arribar a Naflio, una ciutat turística que de l’únic que pot presumir és d’una ciutadella elevada en un turó. El Peretus ha comentat que la imatge d’aquella ciutat li recordava la costa catalana dels 70’s i és ben cert, les construccions no segueixen cap patró urbanístic i l’allau de cartells, col•locats sense cap tipus de sentit, col•lapsen els carrers. Molt lleig la veritat. Hem baixat una mica més i hem arribat al càmping. Un lloc molt senzill i barat però amb un encant especial. Hem plantat la tenda caribenya i l’anomeno així perquè el Peretus la va comprar per l’incipient preu de 19’90 eurus. Evidentment aquesta no té ni lona de coberta ni res especial, que ja ens ha anat bé perquè el mar, que el teniem a metres, ens enviés tímides ràfegues de vent tevi.
Dinar al càmping i primer tast de la gastronomia local. Amanida grega (tomàquet, cogombre i feta) un plat de pollastre i xai. Platgeta encantadora i visita al poble. Hem comprat verdura, fruita i formatge de feta casolà a una dona típicament grega (no vull fer esment de tòpics com la negror de la vestimenta o el bigoti). Passejant pel desordenat i aturat poble, dutxa, amanida grega elaborada pel Peretus, cigarret vora el mar i corrents cap a la tenda abans de quedar-nos adormits a la platja.

4/ 8 /10

El Bosi m’ha despertat després de passar-se tota la nit rascant-se com un boig per culpa dels mosquits. A mi m’ha anat bé perquè normalment em piquen només a mi. Deu ser allò de la sang blava. Hem torrat unes llesques amb el fogonet i a les 10 hem sortit del càmping direcció Micenes. Escoltant els hits grecs a través de la radio del cotxe hem arribat a l’antiquíssima ciutat on residia Agamèmnon un dels principals assetjadors de la famosa Troia. Atenció, aquest nucli va ser construït entre el 3000 i el 2000 a.C.!! Hem passejat una hora i mitja per unes ruïnes que necessitaves molta inventiva per imaginar-te-les construïdes abans que nasqués l’honorable Jesús de Nazaret. A destacar, per no estendre’m molt, la gran llosa de 12 tones que presidia la porta principal d’entrada a la ciutadella. Construïda el segle XII a.C. és el gravat més antic d’Europa. Apostuflant!!
Visita al museu i a un antic sepulcre-mausoleu freqüentat pel bo d’Hèrcules. Cotxe amb l’aire a tot drap i cap a la costa Est del Peloponès. Hem travessat un munt de pobles costers fins arribar a Agios Andreas, indret on hem dinat uns plats molt sans i bé de preu. La propietària ha intentat, amb un anglès pitjor que el meu, indicar-nos un caminet per anar a la platja. L’hem mig entès i ens hem acomiadat donant les gràcies mitjançant símbols i dient adéu al seu fill d’uns 7 anys que mirava absent uns dibuixos de la Warner doblats al grec.
Platja ventosa darrera uns aiguamolls i molta pau, molta pau. Converses sobre tot tipus de temes amb el Peretus, migdiada i he intentat acabar un dels meu contes de l’especial “Disney i la infantesa deformada”. No ser com finalitzar-lo, parla de la sirenita però deixant de banda el to romanticoide de Disney. Havia pensat en donar-li un gir menys idealitzat i dotar-lo de més humanitat, amb contradiccions, frustracions i alegries. A partir del conte he reprès una conversa que havia tingut amb la meva estimada amiga Sílvia sobre la figura mitològica de les sirenes i si aquestes tenien un component misogin. Bé és igual. M’estic allargant massa i només portem dues jornades. L’hi he comentat al Peretus que seria millor ser una mica més concís i potser només escriure el més destacat. A part de pecar de costumista hauria de tenir en comte que, un cop arribat a Bcn. Hauré de transcriure les pàgines del cuadernet.

5/ 8/ 10
Com vaig dir ahir intentaré ser més breu i només destacar allò realment rellevant. Però esclar, què és important i què no...prou! Hem iniciat nova jornada amb la intenció d’abandonar la costa est per travessar tot el Peloponès i fer nit a la costa oest prop de Pyrgos. Hem travessat la península amb tres hores i mitja sota un sol infernal. La fisonomia del paisatge la mateixa que fins ara, grans muntanyes àrides i valls amb extensions d’oliveres. Ara entenc perquè la mare m’ha demanat que li portés oli! A mesura que ens anàvem endinsant cap a l’interior peninsular hem anat comprovant que el desordre i la incoherència arquitectòniques no eren cosa només de Drépano o Naflio (costa oest) sinó que el país sencer viu immers en un desgavell i deixadesa considerables. Ah, ara hi he pensat. Ahir al vespre, caminant pels carrerons de Naflio , vam escoltar a un home cantar des d’una petit finestró. Cantava en grec. No obstant el to, la melodia i els instruments semblaven àrabs. Quina gran sort que tenim els pobles mediterranis de tenir aquesta riquesa i simbiosi cultural.
Hem trobat la primera platja del dia. Aquesta deserta d’un to terrós molt curiós. Com que el Pere volia ombreta l’hi he construït una improvisada cabanya amb canyes i el meu pareo. L’hi he posat un cartell que deia: CAN PERETUS. Mentre ell dormia còmodament a l’ombreta he aprofitat per fer un llarg recorregut corrents descalç, nu i completament sol per la platja infinita. M’he confós una estona amb el paisatge i altre cop tranquil•litat, converses, silenci...pau.
Ens hem dirigit cap a Pyros, una petita ciutat prop d’Olympia. Hem localitzat una altra platja i ens hem cuinat unes mandonguilles amb pèsols, hem encès unes espelmes i ens hem posat a dormir a la platja.
El Pere ja dorm, de fet al minut de dir-nos bona nit ja roncava. Quina calma! Les espelmes ja fa estona que s’han apagat i el fum del cigarret desdibuixa un cel estrellat amb algun núvol fi que encara fa més bella la postal. El mar espetega contra la platja humida mentre de fons se senten rialles i crits de gent que balla música grega. Aquesta nit dormiré al costat del meu estimat Mediterrani. A darrera, a tant sols 20 km. Em queda Olympia, llar dels 12 déus olímpics, Zeus, Posidó, Artemís, Hades, Hera, Dionís... Estic molt a prop d’Itaca i els ulls se’m tanquen. Miro el cel entre llàgrimes de felicitat mentre, una per una, desitjo bona nit a la gent que m’estimo.

6/ 8/ 10

Brevetat Martí brevetat. Matí cap a Olympia. Entrada gratuïta gràcies al carnet de profe i caminada per les instal•lacions que acollien els JJ.OO. antics. Per no estendre’m, destacar la visita a l’estadi i el recorregut de 100 m. que he realitzat descalç per recordar aquells atletes arribats de tots els punts grecs que eren elevats a l’alçada de semidéus. Visita al museu després de cremar-nos la pell i cotxe. Hem tornat a creuar el Peloponès sencer per arribar fins a Atenes. Ens hem desviat direcció Marcopoulus i hem fet nit a una platgeta d’una vila dels 70’s semblant a Salou. La intenció era sopar uns econòmics macarrons, dormir i despertar-nos a les 5 per recollir l’Albert Alonso a l’aeroport d’Atenes, deixar el cotxe llogat i tornar a creuar la península per arribar a Patras d’on sortien els ferrys cap a les Jòniques.
Ah, m’ho deixava. Avui hem dinat a un petit poblet de la costa sense ni un “guiri” (de fet al Peloponès n’hi ha ben pocs). Tomàquets i pebrots farcits d’arròs, mandonguilles i una orada a la brasa. Senzillíssim, boníssim.


7/ 8/ 10

Kalimera (Καλή ημερών), que vol dir bon dia en grec. Ens hem llevat a les 5 amb l’esquena quadriculada i el cos humit per culpa del mar. Hem recollit l’Alonso a l’aeroport d’Atenes. Bé, l’hem hagut de despertar després de trobar-nos-el dormint davant d’una botiga del mateix aeroport. Tenia ganes de veure’l. Hem fet un “Ferms!” i hem agafat el metro fins a Atenes. A la capital hem agafat un tren fins a Kito i allà un bus fins a Patras. 3 hores i mitja. Hem arribat al port de Patràs a quarts de dues i el ferry fins a Kefalonia (illa de les Jòniques) no sortia fins dos quarts de nou del vespre. A Patras ha estat el primer lloc que he vist immigració del nord d’Àfrica. Possiblement per tractar-se d’una ciutat portuària i relativament propera a Tunísia i Líbia. Hem localitzat a la guia un restaurant grec molt econòmic i hem vist un Patras deixat com la majoria de Grècia. L’Alonso ha fet un dels seus paral•lelismes amb el que ens té acostumats i ha comparat alguna casa de Patras amb l’Havana Vieja. Hem menjat porc estofat, una mena de pasta allargada i mongetes tendres amb un sofregit de tomàquet. La calor no ens ha deixat moure de la Taverna i ens hem quedat bevent cerveses, jugant a cartes i enamorant-nos d’una cambrera molt simpàtica i amable. Hem pagat i m’he despedit de la cambrera que treballava, durant l’estiu, ajudant al negoci familiar. No ser com es deia i la veritat és que m’ha semblat una bona persona. No he estat prou agosarat i m’he acomiadat senzillament d’ella. Espero tornar de l’arxipèlag i tornar a dinar a l’econòmic restaurant.
Ara ja estem al Ferry direcció Cefalonia. Són les 12 de la nit i tant el Peretus com l’Alonsakas dormen a les còmodes butaques. Ens hem cascat força cervesa avui i això passa factura. Deixem el Peloponès després d’haver fet més de 1.500km per iniciar el trajecte cap al primer arxipèlag, les Jòniques. Des d’aquí es dibuixa l’skyline de la Grècia continental amb el sol del crepuscle de fons. Pujaré a coberta a fer un cigarret i a veure el mar. Kefalonia ens espera i Zeus, sense cap mena de dubte, ens protegeix.



8-9-10/ 8/ 10

No he fet els deures durant aquests tres dies a Kefalonia. No he tingut temps d’aturar-me i reflexionar sobre el què ens havia passat. Hores d’ara ja ens tornem a trobar al Ferry de volta a Patras. Hem passat tres dies i quatre nits a la fantàstica illa de Kefalonia, la més gran de les Jòniques. D’una forma particular aquesta illa ens ha meravellat cada dia que passava. Només arribar al càmping vam llogar dues motos 125 per moure’ns pel seu territori. Hem dormit a Sami les 4 nits amb el “handicap” que els tres no cabíem a la tenda caribenya, per tant hem hagut de fer torns per dormir. Cada dia algú dormia sota el cel estrellat i patia una mica més de fred que els dos privilegiats que dormien a raser. El primer dia ens vam dirigir a una platja anomenada Antisamos, situada al nord est de l’illa, de pedres blanques i abundant corall que fins aleshores no havia vist. Aquesta ens obsequiava amb unes fantàstiques vistes de la veïna illa d’Ítaca. A la tarda ens vam perdre amb les veloces motos per un parc natural al centre de la illa i on vam descobrir l’avet Kefalonius, una espècie que només es pot trobar en aquesta illa.
Els altres dos dies han estat semblants, llevar-nos, esmorzar i cafè al costat de la tenda i a resseguir les carreteres de l’illa a la cerca de cales i platges que satisfessin les nostres, a vegades, grans exigències. El segon dia el vam passar a la turquesa platja de Myrtos per després anar a passar la tarda a un petit i curiós poblet anomenat Assos, situat en un estretíssim estret. Cervesetes Alfa vora la platja i rialles i rialles produïdes per la fluïdesa mental de l’Albertus Alonsakas. L’endemà va ser tres quarts del mateix però més cap a la part sud oest, al cap Atheras. La nostra alimentació aquests dies l’hem anomenat “de guerra” ja que ens l’hem cuinada tota nosaltres, evitant consumir res de cap restaurant. A base d’amanides, arròs i pasta que ens fèiem a la mateixa platja. Entre cervesa i cervesa ens hem menjat algun iogurt amb mel, la veritat, exquisit. Portem bastants dies menjant gyros, una mena de showarma però grec. Aquí la gastronomia té una arrel turca important degut a l’antic imperi otomà. De fet ja no ser de qui són les influències sobre qui ja que el Mediterrani mai ha estat un mar estàtic. L’anar i venir de guerres, invasions i mercaders han fet fluctuar cap aquí i cap allà l’art, la religió i evidentment la gastronomia. Romans, grecs, bizantins...troba qui va inventar el tzatziqui, la famosa salsa de iogurt amb cogombre d’origen persa, turc i grec... o a veure qui és el xulo que em pot dir d’on és originari el pa de pita.
Que bonica kefalonia, m’hi hagués quedat més dies però volem visitar altres coses. Per qüestions de temps hem hagut de descartar la visita a altres illes Jòniques com Paxos o Corfú però sobretot Ítaca, que finalment no hem trepitjat però si que hem vist. No obstant no em sap greu. Kavafis diu en la seva metàfora que Ítaca és el final de la vida i a mi encara me’n queda molta. Hem descartat també Meteora al nord de la Grècia continental. Acaba de baixar l’Alonsakas de dalt a coberta i m’ha pres el bolígraf. Com sempre ha fet un comentari dels seus després de dormir durant més d’una hora encaixonat entre tres cadires i a ple sol.
Es veu que l’hi ha agafat la mania de tornar a BCN moreno, o com diu ell, tant negre que sembli blau, igual que el socialment compromès exjugador del Barça Thuram. M’informen que ja es veu el port de Patras i que en mitja hora arribarem. Hem de tornar a creuar el Peloponès fins a Atenes i salpar del port del Pireu en direcció a un nou arxipèlag, les Cícledes. El viatge serà llarg, unes 24 hores contant el viatge en ferry que farem de nit. Bé paro que estem a punt d’atracar.

11 i 12/ 8/ 10

Titularé aquesta jornada com “La jornada més llarga de la història”. El perquè és molt senzill. Avui era un dia d’impàs, de viatge intern, de llarg recorregut. El temps el teniem calculat. EL ferry de Sami (Kefalonia) ha sortit puntual, a les 8:30 i ens ha deixat al port de Patras on hem agafat un bus fins a Kito. Aqui ha començat la nostra descoberta real de la crisi grega i de com funciona aquest país. Hem hagut d’esperar el tren a l’estació de Kito més d’una hora. Els grecs, que porten a la sang la ben entesa democràcia dels seus avantpassats han estat a punt de linxar el conductor i els revisors del comboi. La màquina ha avançat dues hores fins que abans d’arribar a Atenes s’ha aturat i ens han fet baixar. Una hora d’espera i canvi de tren. Hem arribat al port del Pireus a les 5 de la tarda, portàvem ja 9 hores viatjant. Durant aquest llarg recorregut hem conegut un australià alcohòlic que s’assemblava al Robin Williams i que s’enrotllava com una persiana. Al Pireus hem menjat un gyro tot observant la deixadesa dels carrers d’una ciutat a tant sols 8 km. d’ Atenes però que amb el temps s’ha annexat a la capital hel•lènica. Hem deixat les motxilles a una consigna de l’estació i cap a Atenes a fer temps fins a les 12 de la nit, hora en que sortia el ferry fins a Santorini (Thira). Acropolis tancada i posta de sol des d’un turó on podíem veure la massificada Atenes. L’Alonsakas i el Peretus han comparat l’extenció urbana amb l’Havana i Caracas repectivament. Les cases semblaven edificis del Balcans, només els hi faltaven la metralla deformant, encara més, les façanes velles i gastades.
Hem sopat prop de la plaça Sintagma on hi ha el parlament i on s’han celebrat la majoria de disturbis que hem presenciat aquests darrers mesos per la TV.
Hem sopat ràpid, tzatziqui, vedella i una amanida grega amb tàperes. A les 12 erem a la porta 3 del port per agafar el ferry que no hi era. Fins a les tres no sortia, ens ha dit un bon home. Hem fet unes cervesetes i hem dormit com hem pogut fins a les 3 de la matinada. Tant bon punt ha arribat el vaixell ens hem obert camí a cops de colze entre la multitud per poder entrar els primers al ferry. L’estratègia ha funcionat i hem trobat 3 còmodes sofas i ràpidament ens hem entovat dins els sacs. La nit però ha estat llarga. El Pere i l’Alonso han descansat, jo no tant. Primer m’he trobat al Dídac, un mestre del País Valencià amic del Xusso. Poc després quan la son albirava una nit de descans han entrat al vaixell de refugiats uns grecs agitanats que s’han muntat un campament just al meu costat. No he dormit fins les 5, tot i les reiterades queixes que els hi he anat enviant. Això és Àfrica (per allò bo i allò dolent) sense cap mena de dubte. La resta de nit he dormit, somiant amb el Marc i celebrant plegats el quart aniversari en el que se’n va anar de vacances. M’he aixecat a les 10 del matí després de fer-li una forta abraçada.
A coberta hi havia el Peretus observant les illes que anàvem deixant endarrere. A quarts d’una ens endinsàvem a la badia en forma de mitja lluna aràbica que dibuixa la illa de Santorini (Thira) Apostuflant!

12, 13 i 14/ 8/ 10

Ja hem abandonat Santorini que s’anomena així segurament per la influència italiana. El seu nom autèntic és Thira. Hem estat tres dies en aquesta turística illa de les Cícledes. El més destacat de Santorini la seva arquitectura que segueix un patró ortodox pel què fa la planificació urbanística i la seva geologia. Aquesta illa volcànica forma una mitja lluna encarada a l’oest i al mig d’aquesta s’hi troba la illa de Nea Kameni que no és altra cosa que el cràter del volcà. La resta és badia, ja que després d’una erupció es va enfonsar al mar formant així una immensa caldera d’aigua. Els poblets de Santorini estan penjats en temibles penya-segats d’un color bru molt peculiar. Les casetes blanques contrasten amb el marró del paisatge i esbossen petites pinzellades als cims que, a voltes, confons per serrellets de neu. A destacar...primera jornada entre el càmping i comissaria ja que a un servidor el van enganxar robant unes ulleres de sol. La broma em va costar 150 eurus i un dia sencer perdut davant de policies estúpids i corruptes. I es que el conflicte es va solucionar de forma paradoxal. Els “maderos” van dir-me que si li pagava 150 “nyapus” al propietari no tirarien endavant la denuncia i m’estalviaria de passar-me 5 dies a la illa veïna. Mare de Déu Senyor! Així va aquest país! Després per les carreteres els motoristes van sense casc, parlant pel mòbil i adelantant amb continua. A Santorini hem estat 3 dies. Hem anat a platges precioses com la platja Roja o la platja Negra. Ens hem pogut banyar amb pilotes com uns “pepes” i fins i tot la darrera nit vam visionar el partit de la Supercopa que enfrontava el Sevilla amb el nostre estimat F.C.Barcelona. Curiós poblet el de Oia, situat al nord, a la punta de la lluna. El típic poblet grec que surt a totes les imatges. Cases molt boniques de color blanc i blauet mediterrani i carrers estrets amb el mar de fons. Un híbrid entre Sidi Bou Said (Tuníssia) i Cadaqués (Alt Empordà)
A Oia és on hem vist la última posta de sol de l’Illa. Les guies deien: “Probablemente la mejor puesta de sol del mundo...” evidentment no era veritat però com a mínim ens ha servit per poder mofar-nos de “guiris” i espanyols que estaven presenciant el crepuscle.

15/ 8/ 10

A les 7 hem agafat, encara que sembli impossible, el ferry de forma puntual. Destinació Folegandros. Illa que vaig insistir molt per anar a veure. Al Pere i a l’Alonso els hi va semblar bé. Hem fet una sola nit a Folegandros. Massa poc temps. El meu interès per aquesta petita illa de 32 Km2 i 700 habitants va néixer a partir d’una cançó de Lluís Llach titulada “Ens veiem a Folegandros”. En ella el cantant de Verges parla d’una plaça...”I si cansats d’eternitat a Folegandros fem un tast, ja saps la plaça on reposa el món...” volia veure aquesta plaça i així ho vam fer. Dormíem al càmping de Karavostásis, el port de l’illa, però hem agafat un bus, que ha enamorat a l’Alonso, per moure’ns per la illa. Un dels tres poblets situat al centre de la illa i sense port es deia Chora. Superb, tranquil, genuí i si, hem trobat la plaça on reposa el món. Ens hi hem estat força estona reposant i gaudint de la seva alterada tranquil•litat. A la nit hem passejat pels carrers d’aquest poblet i ens hem assentat a un restaurant a menjar i beure. Per fi he provat la Mussaka. M’ha semblat molt bona, tant o més que la lasanya italiana. El Pere ha menjat una mena de samfaina i l’Alonso porc. El vi ha estat abundant i ens ha acompanyat en el viatge de retorn a Karavostásis. L’Alonso encantat amb el bus que reconec que era molt especial. Devia tenir 40 o 50 anys, amb seients de pell molt ben cuidats. Hem acabat la jornada caminant els dos quilometres que separaven el port del càmping. La nit ventosa i estrellada i conversa tranquil•la i pausada amb el bo d’en Pere Bosi. En algun moment he pensat en anar a dormir a la platja però per sort ho he descartat després de les ràfegues de vent que ens han envestit durant tota la nit. L’últim dia l’hem passat a una platja del poble d’Agkali on ens hem trobat de nou el Dídac i un grupet de “cumbas” catalans. Ens han explicat que la gent de la illa freqüenta la costa est o la oest depenent des d’on bufa el vent, i es que de fet Folegandros és l’indret més ventós de Grècia, o això ens han dit. Ens hem acomiadat de l’Alonso que es quedava un dia més a la illa i hem embarcat al ferry direcció el Pireu.





17/ 8/ 10

Em queden poques forces per acabar la crònica. Hem dormit malament durant el viatge en ferry fins al port d’Atenes i després fins que no han obert el metro ens hem ajagut en una cantonada del Pireus. Portem tot el dia donant tombs per una Atenes que abrasa de la calor sufocant. El matí hem visitat l’Acròpolis amb el seu Partenó i l’altar a Atenea, deessa de la intel•ligència i de la guerra. El temple a Zeus i l’estadi Olímpic. Hem deambulat per la capital grega amb més ganes de ser casa que altra cosa. La tarda per això ha estat bé. Ens l’hem passada al barri d’estudiants i hem visitat un centre social que ens va recomanar un noi d’un col•lectiu antiautoritari.
Hem dormit a l’aeroport i a les 2 de la matinada hem volat fins a casa.

18/ 8/ 10

Buff! Ja sóc a caseta. Rebentat però molt satisfet. Quin viatge! Han estat molts dies, de fet és el viatge més llarg que mai he fet. Podria afirmar que ha estat un dels millors, sense pretendre caure en la comparació. I és que amb els anys aprens a viatjar, a espavilar-te i a moure’t pels llocs, a saber escollir els teus companys de viatge. Aquest darrer fet crec que ha estat clau per gaudir tant. La primera setmana amb el Pere... tranquil•litat, converses pausades, pau i amistat. L’arribada de l’Alonso va provocar un gir molt agradable...intensitat, història, rauxa i amistat. Me’ls estimo molt als dos i els hi agraeixo la seva extrema humanitat, la irradiant senzillesa i la profunda noblesa.
Grècia pobre i africana. Terra supervivent, valenta i cansada. País aspre i sutjós però amb dolçor i amargor de fruites, verdures i iogurts. Els grecs i gregues se’n sortiran, no ho dubto, poden presumir de ser una dels bresols de la civilització europea i d'haver inventat aquell mètode de decisió popular, la recordeu? democràcia se'n deia. Els grecs saben molt bé la definició d'aquest terme i l'apliquen en la seva màxima expressió, la protesta i l'acció directa. Crec que malgrat ser la última "puta" d'Europa i del cansament acumulat pels seus habitants Grècia podrà i espero d’aquí no gaire poder-la tornar a saborejar. Perquè Grècia és eterna!