Les requalificacions no abandonen el barri

Des de la Burxa hem volgut indagar sobre les moltes requalificacions que afecten actualment el nostre barri. Davant el gran ventall de possibilitats ens hem decidit per dues d’elles segons criteris d’actualitat i de comú denominador. I es que totes les requalificacions de Sants i d’altres barris de Barcelona segueixen un patró amb pocs matisos de diferència. L’origen s’hauria d’anar a buscar amb les modificacions i lectures que el consistori ha anat fent en les darreres dècades del P.G.M. (Pla General Metropolità d’Ordenació Urbana) i de com aquestes diferents interpretacions afecten a la funció del sol pel què fa el seu ús.
El sol està prèviament qualificat, és a dir, té una etiqueta que pot ser de vivenda, d’equipaments, de zona verda o de zona d’ús industrial. Aquestes són els títols més destacats i habituals. Aquest mateix pla estableix que qualsevol tipus de modificació de l’etiqueta ja qualificada ( el què es coneix com a requalificació) sigui a la baixa, és a dir, que una zona d’equipaments no pot passar a ser zona de vivenda sinó que l’ordre i la direcció és la següent: vivenda-equipaments-zona verda.
Aquesta lògica tenia sentit el 1976 en l’aprovació del PGM, no obstant després que Pascual Maragall el modifiqués de nou arran del bum olímpic, les requalificacions passarien a tenir matisos i un altre tipus de funció. Va ser el comissionat d’infraestructures i urbanisme Josep Anton Acebillo qui va introduir, l’anomenat aleshores pels veïns, “Cost 0”. Aquest canvi de concepció venia donat per l’assumpció per part de l’ajuntament de manca de diner públic per fer qualsevol tipus d’obra. La opció per tant, era donar concessions a les empreses constructores per construir equipaments i zones verdes (ZV) en llocs així establerts, a canvi l’ajuntament requalificava una part d’aquella zona i la convertia en zona edificable. D’aquesta manera no hi havia cap despesa pública i els equipaments i les ZV es podien oferir als ciutadans. Cal dir que aquest canvi en el PGM, gestat durant els anys 90 i aprovat definitivament el 4 de febrer del 2002, convertirien a Barcelona en la 8ena ciutat més densa del planeta.

CAN BATLLÓ, clar exemple del Cost 0

En el PGM del 76 Can Batlló amb una superfície de 8 hectàrees (84.000m2) estava projectat com a futura zona verda i d’equipaments. El canvi de concepció “Cost 0” d’Acebillo va portar a requalificar 15.455 m2 de sol (permetent legalitzar uns 80.000m2 de sol edificable) i destinar-los a la construcció de 500 pisos, (400 de renta lliure i 100 de Protecció Oficial). Aquest canvi d’etiqueta es va aconseguir mitjançant una permuta en uns terrenys a la zona d’Eduard Aunós, on la totalitat de la zona era de vivenda.


La finalitat de la construcció dels 500 pisos era pagar tota la operació de remodelació de Can Batlló. No obstant el 2004/05 l’ajuntament es fa enrere i dona la raó a la immobiliària Gaudir, que demana la construcció de més pisos a canvi de fer-se càrrec de la remodelació d’equipaments i zona verda. Dels 500 pisos inicials passen a ser 900 pisos de renta lliure i 500 de protecció oficial. Aquesta marxa enrere confirmava que el Cost 0 representava un descrèdit i falta de control de l’operació per part de l’Ajuntament. Actualment, i arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, les obres no han avençat i les reivindicacions dels veïns continuen sent les mateixes que els anys 90, equipaments i zones verdes del barri i pel barri.

Torre Malaia, PGM i altres modificacions

Ens hauríem de remuntar a l’any 1968 per anar als inicis dels fets que envolten la polèmica Torre Malaia. Va ser aleshores quan el Ministeri d’Obres Públiques va expropiar diverses finques per poder ampliar i soterrar les vies que ocupaven l’actual Passeig de Sant Antoni. A la finalització de les obres els números 49 i 57 del carrer Riego varen quedar coberts pel passeig mentre que els números 45 i 47 restaren fins a l’actualitat allotjant part de la rampa que hi ha en aquest mateix carrer. Va passar el mateix al carrer Eusebi Planas, paral·lel a Riego. Els números 28 i part del 30 quedaven coberts mentre que la part sobrant d’aquest mateix número i el 26 s’hi varen instal·lar unes pistes de patanca.

No és fins el 18 de setembre del 2002 que l’ajuntament ven els números 45 i 47 del carrer Riego i els números 26 i 30 a l’empresa Sapic S.A. malgrat ser encara propietat del Ministri d’Obres Públiques. La curiositat és que en totes aquestes vendes l’ajuntament de Barcelona va prioritzar a Sapic S.A. a l’hora de vendre els terrenys en subhasta ja que aquesta havia adquirit 5 mesos abans la finca número 26 d’Eusebi Planas.

Tres anys després, el 18 de març del 2005, el consistori aprova una modificació del PGM només per aquesta zona del barri. La modificació es fa en sintonia amb l’acord entre ajuntament i Sapic S.A. que accedeix a cedir la part de les finques que afectaven la rampa que uneix Riego amb St. Antoni, a canvi que la constructora no s’hagués de cenyir a l’antic PGM que només permetia la construcció d’habitatges de 4plantes+baixos. La polèmica s’inicia en aquest canvi desproporcionat i arbitrari que permetia que l’edifici projectat arribés a les 15 plantes, 11 pisos + 4 subterranis.
Arran dels successius fets el col·lectiu de veïns “Torre Malaia No!” va constituir l’Associació de Veïns del Passeig de Sant Antoni amb la intenció de paralitzar les obres i aconseguir l’anulació de la llicència d’aquestes.
Actualment els veïns estan pendents de dos processos engegats. Per una banda esperen a final d’any rebre una resposta de la fiscalia respecte una querella interposada i per altra banda, a través del contenciós administratiu, s’ha demanat que la jutgessa es pronuncií i enderroqui l’edifici que en l’actualitat acull 30 apartaments de luxe.

Ens trobem davant un altre clar exemple de la marca Barcelona iniciada per Pascual Maragall i perpetuada pels seus homòlegs. Aquells que pèrits i PGM’s els serveixen per donar concessions als responsables de la fisonomia d’una ciutat cada vegada més deshumanitzada

Comapedrosa, tocant el cel andorrà

20:30h dissabte

Ens trobem ara mateix al refugi del Coma Pedrosa a 2260 metres. El Joan Antich ens ha dit que el seu pare va ser partícep en la seva construcció. Es tracta d’una obra de dues plantes i un soterrani; dues grans habitacions amb còmodes lliteres condicionades amb matalassos i una gran sala emprada com a menjador amb set taules semblants a les de les cases de colònies o les d’una presó. Hem sopat sopa (de sobre), arròs amb samfaina, una botifarra amb aspecte de l’Àrea de Guisona i de postres compota de poma. Molt modest gastronòmicament però bo. L’expedició està tranquil·la, algunes persones estan fumant a fora al refugi, altres gaudeixen d’una agradable monòleg del xerpa i autòcton de l’expedició Joan Antich.
Hem sortit de “Santaco” a les dues del migdia. Alguns encara amb el dinar entre les dents i amb mandra de transcorre el viatge fins al país on es pot viure plenament en català. El grup format per 19 persones de diferents edats, classes socials i mons diversos ha sortit de la cota 700 per ascendir fins el refugi. El xerpa ha pronosticat l’ascens en dues hores col·locant-nos a tots la por al cos. Segons el cronòmetre del Llopis, hem arribat al refugi en una hora i vint-i-vuit minuts. Molt ràpid, espectacularment ràpid. El camí ha començat a trempar des de l’inici i no ha parat de fer-ho fins a la nostra arribada. El grup ,a diferència d’altres cops, s’ha mostrat més compacte i els ritmes han estat força homogenis.
El camí ens ha deparat alguna topada amb algun escurçó i el goig de poder gaudir d’un paisatge preciós. Boscos de pi roig, gerderes madurant i falgueres acaronant-nos els turmells ens han permès que els esforços fossin més lleugers. El Marc i un servidor han tastat l’aigua gèlida del petit llac bora el refugi.

22h dissabte
Paradoxalment a les 20:30 estàvem tots sopats i tips. Hem fet el darrer àpat del dia a les 8 del vespre. Horaris del refugi. La gent ha intentat vèncer l’espera de l’hora d’anar a dormir entre converses, glops de vi i pipes salades. Ara són les 10 de la nit i de forma ortodoxa s’han apagat la totalitat de les llums del refugi. Hem entrat a l’habitació, compartida amb altra gent, entremig d’un gran sidral. El grup esvalotador estava liderat, curiosament, pel xerpa. Després de mitja hora de xivarri, en el qual s’hi ha afegit el Xavi Martínez i l’Anna Robles, ha semblat ser que el grup infantilitzat per moments reprenia el seu rumb coherent en el “modus vivendi” excursionista. La pau torna a l’habitació i la calma impregna poc a poc cada un dels racons de l’habitacle. Molt bona nit.

7h diumenge

La nit llarga i moguda. Els expedicionaris comenten entre si la plàcida o pesada nit que han passat. La veritat és que entre roncs estridents, nens somiant en veu alta amb bruixes i algun que altre pollastre en zel la nit ha estat concorreguda.
Després d’un també modest esmorzar i una bona tassa de cafè amb llet hem partit del refugi, sota ordres estrictes del xerpa, a les vuit del matí. Ascens tranquil fins que hem arribat a la tartera. Mare de Déu Senyor! Quina trempera i quina terra més fineta. Amb l’ajuda dels bastons (qui en tenia) hem pujat poc a poc l’eterna pujada que ens portava a pocs metres del cim. Cadascú al seu ritme ha anat arribat al preuat cim del Comapedrosa (2942m). Destacar el meritós ascens de la Fina, la persona amb més edat del grup. Un cop al pic jaqueta posada, endrapar alguna cosa i alguns degustant un cigarret d’allò més directe. Foto de rigor, comentaris de pics i valls observables des de l’altura, Monteixo, Pica d’Estats, Estany negre, la fa poc trepitjada Font Blanca...Un record entranyable pel company Miserachs i amb el coet al cul (fruit de les exigències del pesat del xerpa) ens hem encaminat cap a la cresta per fer un descens rapidíssim i trepidant.

13:30h diumenge

Ens trobem a Cala Lídia, un càlid i hospitalari restaurant situat al petit poble de Pal. La millor part de l’excursió és ,sense cap mena de dubte, aquesta. Esqueixada, cargols, cigrons estofats de primer i entrecots, civet de cérvol, costelles de be i cua de bou estofada de segon. Tot acompanyat d’un bon raig de vi del porró. Comentaris sobre la duresa del recorregut, anècdotes viscudes. Tips i tipes, cafès i copes i de tornada cap al nostre estimat municipi. Què més podríem dir? Segurament res més satisfactori pel cos, la ment i l’ànima d’unes persones que estimem cada racó del nostre país, el gaudim plenament i el respectem.

Martí G. Revista La Segarra Octubre del 2009

Tastant un mar i muntanya

El sostre de Catalunya

Age un petit poble a dos quilometres de Puigcerdà. En aquest petit poblet és on em trobo ara mateix. Una petita llum de tauleta de nit il·lumina la pàgina blanca com la neu que tot just acabo d’encetar. El Bernat s’està dutxant, el sento fregant-se feroçment la pell bruta després de dos dies d’expedició. Si, hem tocat el sostre del Principat.
La samarreta del CEQ em fa una pudor fins ara mai olfatada. No ho entenc, avui baixant m’he banyat a l’aigua gèlida del llac de Sotllo que és on hem passat la nit, com dirien els experts allà on teníem el camp base.
Bé potser que comenci. Vam arribar al pàrquing d’Areu (1750m) després que el Ferrari hagués de patir 12Km de pista intransitable. Ens vam començar a activar amb la ingesta d’un parell de frankfurts fets a foc ràpid al fogonet. La tenda, els sacs, les dues motxilles, una de les quals a rebentar de menjar i els dos parells de grampons per poder passar per la gelera del coll de Sotllo a 2800 m. L’inici ha estat molt dur, hem passat pel refugi de Vall Ferrera 1960m. i un tram etern en el qual hem vorejat tota la muntanya fins a arribar a un pont de fusta. Ja no teníem aigua i l’hi he dit amb el Bernat. Ell immediatament ha omplert la cantimplora amb l’aigua del riu. Després de pujar quatre hores i de menjar-nos unes barretes energètiques (i fumar-nos algun cigarret) hem arribat al primer dels llacs, el Llac de Sotllo. Ha estat meravellosa la primera presa de contacte amb aquesta curiosa acumulació d’aigua dolça, freda, pura. Entremig d’una escletxa i un petit congost m’ha semblat que el Bernat, que anava davant, m’obrís una fictícia porta i em fes observar un petit tast del paradís. En aquesta preciosa vall és on hem muntat la tenda després d’un bany glaçat. La tarda ha estat tranquil·la i de descans total. Unes cervesetes semi fredes sota un cel cada vegada més enteranyinat. En algun moment hem pensat que l’ascens de l’endemà potser no el podríem fer. Mentre ens fèiem una sopeta maravilla hem avaluat el trajecte i els danys soferts pel Bernat després que una de les puntes del grampó se l’hi clavés al front.
La nit ens ha deparat una temperatura massa baixa per ser principis d’agost. Això sumant-li la qualitat i gruixudesa dels nostres sacs de dormir, d’una antiguitat no inferior als 30 anys, ens ha permès passar una nit concorreguda de moviments, queixes i somics.
Ens hem llevat quan una maleïda vaca ha intentat desmuntar-nos la tenda que tantes coses ha viscut. L’expedició ha sortit a les 9:45 del camp base i ha arribat a la Pica d’Estats a les 12 hores. L’ascens ha estat rapidíssim i dur. Hem pujat la tartera en una hora i mitja i quan hem arribat a la glacera no ens ha calgut posar-nos els grampons perquè hi havia una via alternativa oberta- a les 12:06 posàvem el peu sobre el punt més alt de Catalunya (3143m). Voldria explicar les sensacions viscudes des de dalt però aquestes són massa intenses, massa pròpies, massa úniques per ser escrites. Després de menjar-nos un entrepà amb una llauna de tonyina hem fet el pic del costat, el Verdaguer (3120m) la baixada ha estat un sospir comparat amb la pujada. Hem arribat al camp base en una hora i mitja. Sorpresa! La tenda estava feta malbé. Les nostres estimades vaques havien estat atretes per la vermellor de la capa externa de l’habitacle. Conseqüències, un tall a la porta i a la base de la tenda. Curiosament des de dalt del pic el Bernat a dissipat un punt blanc al costat de la nostra tenda i fent broma ha dit que era una vaca que ens destrossava la tenda. Maleïda vaca! Per oblidar l’atac he fet un banyet al llac i camí i manta. Carregats com a rucs hem començat el descens amb un record negatiu del Bernat que ha m’ha condicionat tot el trajecte. A ell l’hi ha revifat un ull de poll del peu dret, jo en canvi, modèstia a part, em sentia com un roure.
Més avall ja no era tant valent, els genolls acusaven l’esforç del llarg descens i la deshidratació es feien cada vegada més evidents. Esperitats hem agafat el Ferrari direcció Puigcerdà. Un llarg port de muntanya ens ha portat fins la capital de l’Alt Urgell. Després un altra port (Collada de Tosses), aquest segons el Bernat de primera categoria que hem superat amb escreix ens ha dut fins a Puigcerdà, capital de la Cerdanya. Ara estem aquí a Age, en una bonica casa rural, nets, tips i a punt d’anar a dormir. Si, hem fet el cim i des d’aquí tanco els ulls i imagino aconseguir superar altres muntanyes tant o més altes que la Pica d’Estats. Perquè de fet només nosaltres hem obert camí.

Carretera i manta

Després d’una nit amb llençols nets i còmodes matalassos, hem assaborit un esmorzar amb embotits de la Cerdanya. El meu germà com un autèntic tòtil s’ha fet unes torrades amb mantega i melmelada Heio. Quina llàstima! No m’hi vull posar, cadascú es posa a la boca el què vol però a vegades cal ser una mica coherent a l’hora d’escollir la gastronomia i els productes més propers al lloc on estàs endrapant.
Carretera i manta hem travessat l’Eix Pirinenc fins arribar a terres empordaneses. Sol, platja i emocions fratricides. Paella feta per un dels meus mestres paellers i excursió a una cala coneguda per mi i compartida amb gent molt estimada. Posta de sol espectacular des de dins un petit refugi de pescadors. El sol torrant la pell morena i tibada i els ulls i el cor perduts en la immensitat del golf. El Canigó de fons observant com ens despreníem de records i d’emocions viscudes. A la nit una sola imatge entre les mil. La lluna plena des d’un indret on pren un protagonisme que només jo conec. La resta de nit plena d’insomni i de cigarrets mirant el mar calmat com una llacuna.


Empordà xafogós i “guiri”

Hem sortit al matí i ens hem dirigit fugaçment cap a la Catalunya nord per tant sols fer un cafetó i un banyet a una platja inhòspita i esglaonada de Portbou. Després cap al sud, parada dels Gendarmes a la frontera entre l’estat espanyol i francès i pròxim destí el Golf de Roses. Hem remenat càmpings per valorar preus i ens hem adonat que estàvem a ple mes d’agost i que hauríem “d’apoquinar” més del què haguéssim volgut.
La ubicació pels pròxims dos dies és un càmping de primera categoria que té de tot. Piscina, pista de tenis, discoteca, bar...
El dia d’ahir va servir d’instal·lació i presa de contacte amb l’espai. Avui ja ha estat una altra història. Ens hem llevat tard per culpa del descuit de no posar alarma al telèfon mòbil. La primera sorpresa del matí ha estat que ens hem deixat les claus del cotxe posades al pany. Fins aquí cap problema . l’astorament ha arribat quan he intentat obrir la porta. Noo! Els “segurus” estaven tancats! Sense perdre la calma i amb mon germà, absent a la tenda he trucat un mecànic i atenció...100 eurus per obrir-nos la porta del Ferrari amb un simple ganxet. Uff quin mal a la butxaca!
Un cop paït el disgust hem anat a visitar els desconeguts Aiguamolls de l’Empordà. Preciosos i calorosos. Tant que el Bernat ha fet una proposta fàcil “Anem a la Piscina del súper càmping ciudad de vacaciones?” dit i fet, els dos amb el banyador posat i la tovallola que feia una pudor fètida d’humitat hem anat a una piscina repleta de gambes i gambots.
Ara estem a la tenda mig endormiscats després d’un bon dinar cuinat amb el Fugonet. Està plovent i penso amb el què m’agraden els dies de pluja estiuencs.
Les gotes cauen i relaxen l’habitacle. El meu germà ja dorm. Sona un tro llunyà i crec que és el millor moment per deixar d’escriure i posar el cap sobre el matalàs. Inicio un plàcid procés de migdia...

Anxoves i seitons

Són les 5 de la tarda i davant la negativa a la treva dels nostres persistents núvols hem decidit agafar el cotxe i escampar la boira. Ens trobem a l’Escala, en un bar a prop de les escales de la platja principal. El porxo i el cafè amb llet són els ingredients indispensables per observar com la pluja mulla l’aigua xopa d’una platja petita i familiar. L’Escala i les seves anxoves. Recordo que un dia en vaig comprar un potet ínfim i petitó que em va costar 6 eurus. Les anxoves que duia devien ser del Vietnam perquè aquell mateix dia vaig tastar una tapa d’aquestes i pa amb tomàquet en un petit bar davant la platja. Eren espectaculars, com diria el meu amic Katxup.
La pluja ha parat. Li proposo al meu germà d’anar a comprar una mica de peix per avui a sopar. Em fa cara de “ni fu ni fa”. Ja veurà després com el paladar li vibra de plaer i li canvien els colors del rostre. Com en aquella pel·lícula tant brutal “El festín de Babette” que narra com la gastronomia influeix en els sentits, sentiment, emocions i reaccions del cos humà. La boca em comença a suquejar.
Des d’aquí veig l’inici del Cap de Creus, edificat, massa edificat. Roses és el nom d’aquest conjunt de taquetes blanques que embruten el parc natural.
El Bernat es queixa una vegada més que té el nas pelat. Porta dient-ho tot el dia, és tant pesat. Intueixo entre els núvols el monestir de Sant Pere de Rodes, segur que des d’allà dalt també es veu la costa amb masses taquetes blanques.
Respiro fons, sento la olor del mar barrejada amb el fum de l’últim cigarret mal apagat. De sobte, una sensació estranya m’embriaga. Quanta dignitat es respira sota aquest porxo.
Anem cap al càmping que avui hi ha festa. Passem per davant d’un altre càmping i recordo l’abraçada més espectacular que mai he fet i faré. Anem al supermercat a comprar tomàquets i cebes per preparar els musclos i les navalles (caríssimes) que hem comprat a l’Escala. Robem una ampolla de vodka amagant-la sota la tovallola pudenta i cap a la tenda. Cerveseta fresca de l’atrotinada nevera i a cuinar! Quina abraçada tant pura, tant sincera, tant essencial. La recordaré mentre visqui. Que fresca que està la cervesa!

Cap a casa que hi ha feina

Hem sortit d’hora després de desmuntar la tenda i comprovar que el cotxe estava en un punt difícil de sobrepassar pel què fa l’ordre de les coses. Magdalenes, ampolles d’aigua, els grampons, la roba bruta... Veient tant de desordre he optat per acomiadar-me de l’atrotinada nevera. Un objecte amb gran càrrega emocional ja que ha viatjat per tot el Mediterrani protegint de la calor extrema a llaunes de cervesa, coca coles, préssecs i qualsevol cosa imaginable. L’hem acomiadat, bé, l’he acomiadat jo sol ( el meu germà s’ho mirava estorat) amb honors. Foto de comiat i algun sospir, jaja.
Ara ja som a caseta. Dinar a cal Pont, repàs a l’hort i al bar a fer el vermut. Me’n vaig a fer unes mongetes tendres acabades de collir. Mentrestant pensaré en el viatge mar i muntanya que he pogut degustar amb el meu estimat germà. Que bé que està un quan està ben acompanyat. Som-hi que això només a fet que començar.

Eòlies per l’eternitat

Eòlies per l’eternitat


Girona 17:30

La mare i el Bernat han marxat i jo ploro i ploro. M’encenc una cigarreta tot i que em fa mal el coll. Estic espantat, tinc por de marxar sol. Per sort porto les ulleres de sol que he agafat al cotxe i que m’aixopluguen de les mirades escandalitzades de la gent. Em queda una hora per embarcar i no penso en res. No sé com serà, què veuré, on dormiré ni a qui coneixeré. De sobte m’han entrat moltes ganes de marxar. Volar, volar fins on no em pugui conèixer ningú. Allà on pugui està sol. M’acabo el cigarret.


Entremig del mediterrani

El vol ha sortit impuntual però l’enlairament ha anat molt bé. Des de la finestra de l’avió acabo de veure Sardenya, illa ja coneguda per mi quan fa dos estius la varem visitar amb una colla d’amics. Jo ara em dirigeixo cap a una altra illa. Bé cap a altres illes. Sicília i les Eolies. Que gran que és Sardenya! I pensar que va ser conquerida pels catalans. De fet l’actual bandera Sarda té un origen nostrat. La creu de Sant Jordi i els quatre caps dels moros configuren una estampa que em recorda que qualsevol poble té una part de la seva història que hom no la vol llegir. Que gran que és Sardenya, Que àrida. Quins records a Nuoro amb els independentistes sards. Em cago en l’estat italià i berlusconià. Sardenya terra de formatges i embotits, terra de bona gent i de dolenta, com a tot arreu. Però collons que gran que és! Encara no l’hem creuat!
Em recorda a un intent de gran pastís de poma pels seus altiplans tant familiars per mi a la Baixa Segarra. Des d’aquí veig Bonifaccio (Còrsega) i el seu port semblant al de Cadaqués. Les seves casetes de colors vermellosos i groguencs em recorden com tantes altres ciutats boniques que el “pigerio” se les ha fet seves. Després diuen que hi ha coses que el diner no les pot comprar. Au va!! Bé deixo Sardenya darrera meu i l’inestable avió es dirigeix cap al sud est. A veure si el mestral ens ajuda a arribar un xic més ràpid i no em quedo sense un llit per dormir.


Arribant

Acabo de veure la punta de la pilota italiana. Aquesta no és Nike ni Adidas ni juga al Calcio, és Sicília! Quin patac de camps de conreu i de...molins! Jo que em pensava que només eren a la comarca i a l’Alt Anoia. Parcel·les petites, molt petites, evidencien la partició de la terra en petites propietats familiars. No hi ha ni un sol arbre, no s’aprecia bosc. Més molins. La posta de sol és espectacular.


Aeropert de Trapani


Arribada tranquil·la i agradable. Cervesa (2’50) del país i a esperar que arribi el bus. Trucades, amb l’ajuda d’un nou company, per reservar una cambra per passar la nit. Piti darrera piti les dones d’aquesta illa són espectaculars. Potser he coincidit amb les més belles dones sicilianes però ho dubto. Quin estil i quina mirada, “mama mía”. Aquest posat em fa pudor de masclisme...


Trapani portuari

Trapani ciutat al nord oest de la pilota. He arribat de nit acompanyat d’una ragazza preciosa que s’ha interessat pel meu viatge. La ciutat obrera i pescadora s’amaga entre
els fanals groguencs de les tratories. He estat dues hores per trobar un hotel. Perdó l’habitació. Perdó l’habitació de la iaia. Perdut al vell mig del barri degradat dels pescadors de Trapani he localitzat el carrer. Perdó la via Vicolo Don Mateo. De fet m’hi hagut d’ajudar un veí perquè l’hotel era una antiga casa vella, de la Cosa Nostra poder, plena de sants i verges amb un pati interior que desprenia una ferum de gat entranyable. Martí vols anar a Sicília? Doncs aquí tens Sicília. En tots els seus ets i uts. Bé, estirat al llit puc firmar que ja he tastat la primera nit siciliana. Bona nit.


De camí a Palerm

He sortit de l’estació de tren de Trapani a les 10:12. Els trens aquí encara funcionen amb gasoil. El paisatge que puc veure des de la finestra no m’és desconegut. Una barreja de camps de cereals, vinyes i oliveres em recorda que no he abandonat el meu estimat Mediterrani. No obstant passem de tant en tant per davant de grans extensions d’estepa seca i no llaurada. Suposo que és la latitud, o si més no que estem més a prop de l’Àfrica que dels Alps. Ara m’acaben de venir al cap unes paraules del meu amic Mohamed. Ell d’origen algerià va arribar a Europa i el primer lloc on va anar va ser Nàpoli, Italia del Sud. Em deia que els italians surenys són molt semblants als algerians. I la veritat és que té raó. Ahir a la nit pels carrers de Trapani la sensació d’estar als carrerons de la medina de Tunis em va confondre. Una cosa si que hi manca, el te de menta amb pinyons. Sempre et queda substituir-lo per un “gelatto”.


Alicudi

Després de dues hores de viatge en ferri i d’haver dormit còmodament a la moqueta de la classe turista, he arribat a Alicudi. La més petita de les illes amb tant sols 100 habitants. La illa no té pobles, només un petit llogarret amb quatre cases semblants a les barraques i quatre barques.


Platja d’Alicudi

“Xapurrejant” l’italià ja he conegut mig poble. Un home m’ha dut a la única botiga del poble que a la vegada fa la funció de bar. Resulta que la propietària és la filla de la Rossina que és la dona que lloga habitacions a dalt de tot del cràter. Per fer temps m’he posar el banyador ( no m’he atrevit a banyar-me nu) i he tastat quin gust té el Mediterrani des d’aquest punt encisador. El sol cau i de sobte he pensat en tota aquella gent que estimo i que m’agradaria que fos aquí.


Botiga de queviures

Això de viatjar sol m’està agradant. Després de l’agradable bany al mar Tirrè m’he trobat als nois que m’han ajudat abans. Ells i un munt de quitxalla de diferents edats es disposaven a jugar un partit de futbol a la pista de l’helicòpter que uneix Alicudi amb la illa veïna Filicudi. He jugat amb ells i ara estic disfrutant d’una cervesa Moretti a la terrassa de la botiga de queviures. Un dels nois m’ha vingut a buscar i m’ha dit que tornés a jugar amb ells. Jo mentrestant observo la cambrera siciliana que em va regalant els seus meravellosos somriures. El vent de ponent em porta fragàncies i records viscuts a les costes catalanes. “Io sono tropo benne qui a l’isola”


El Tirrè als meus peus

Amb el fogonet a sac preparant uns spaguettis i després d’haver ascendit 400 metres del nivell del mar la Rossina m’ha donat una habitació. Em trobo aquí sol amb el mar als peus i Filicudi davant. Imponent, esperant-me que arribi demà. Aquest hauria de ser el millor moment per un viatjant, la tranquil·litat i la solitud. Però no és així, aquesta m’espanta i em recorda la dependència que tinc cap a éssers estimats. Tinc ganes de plorar. Ploro. No sé si de la tristor de no poder compartir aquesta meravellosa bellesa amb altra gent.


Adéu Alicudi

Deixo Alicudi a la meva esquena. La més menuda de les illes. Inhòspita, ruda i costaruda com cap altra. Alicudi tancada en si mateixa. La seva gent viu dels conreus cultivats als bancals perfectament enmarjats. La seva altra feina és remuntar productes cap als marges superiors de l’illa. Per això utilitzen uns rucs que els carreguen fins a l’extenuació i els fan pujar camí amunt per unes rengleres empedrades i inhumanes. En aquesta breu estança he conegut en Maurizzio, el Marco i el Salvatore, tots tres nois de la meva edat que després d’estudiar a Lipari (la illa principal) han tornat a viure a Alicudi. Amb ells he après que cada microsocietat marca les seves normes i la seva manera d’entendre el temps, l’espai i la vida. Ells treballen el matí fent algun viatge amb els rucs i a la tarda es banyen al mar i pesquen. Això és tot i a la vegada ho és tot. Que difícil és la nostra vida. O...que difícil que ens la fem.

Filicudi

Porto dues hores a Filicudi i ja vull marxar. Quin desastre. Ja ho diuen que la vida a vegades no és bonica. Que m’ho diguin a mi. Just baixar del Ferri el panorama no tenia res a veure amb Alicudi. Potser si en les proporcions demogràfiques i de llocs habitats però res a veure amb l’ambient que s’hi respirava. Només saltar de la passarel·la un comboi de sis o set individus m’han intentat caçar perquè anés a dormir al seu hotel. Un cop situat he començat a preguntar “Cerco una càmera molto economica”. Tothom m’ha engegat o m’ha delegat a una altra persona que a la vegada feia el mateix. Després d’una hora voltant amb els 20 kilos a l’espatlla i d’haver vist com una dona rebutjava llogar-me una habitació per la meva pinta, he trobat un hotel. No era “tropo economico” però què hi farem. Si no l’hagués trobat hauria marxat amb el següent “aliscafo”(ferri) cap a Salina. Un bany, fer el cor fort per no caure en la tristor i ara mateix saborejant una birra fresquíssima “Patruni e sutta”. Collons acabo de demanar un cendrer a la cambra i l’hi he dit “perfavore un portocenere” i m’ha fet una cara molt lletja i m’ha dit “portacenere”, mare meva com està la gent, deixeu-m’ho dir, en aquesta merda d’illa.

Nit a Filicudi

Filicudi coneguda com Phoenicusa en referència a l’abundància de falgueres. Té un volcà apagat de 774 metres i set mes molt erosionat. Els seus productes agrícoles són les tàperes i les figues, tot i la seva font d’ingressos principal és el turisme. Que bonic que és Filicudi, que atractiu, quin goig...un cop han desaparegut els seus rancis habitants i he pogut gaudir de la tranquil·litat que m’aporta la solitud. N’hi he vist el volcà, ni les tàperes ni les figues. I no perquè no ho hagi intentat. Tant a Filicudi com Alicudi tenen una fisonomia molt abrupte, excessivament rocosa i trempada. És per això que la gent ha construït les cases on ha pogut. Això no permet molta mobilitat a no se que vagis preparadíssim. Jo no hi anava i després d’haver-me sonat el primer budell he decidit tancar-me a l’habitació i fer-me el sopar amb el bo del fogonet. Ara, còmodament, estic mirant un “film” força interessant per la televisió del Vaticà. Com a mínim aquests de la caixa tonta parlen un italià més estàndard que el de les illes. Calla calla que hi hagut un assassinat!


Arrivederci Filicudi

He agafat el ferri de les 10:15 en direcció Salina. Per tant, si els càlculs no em fallen, he estat 17 hores a Filicudi. Suficient. Amb el ferri acabem de passar el poblet de Rinela, un dels llocs habitats de Salina. Jo passaré el dia a Santa Marina di Salina que és cap a on em dirigeixo. Reprenc la meva lectura de “l’Unità”, diari d’esquerres fundat per l’estimat pedagog Antonio Gramsci.
Italia està fatal. De fet, “il jornale” obra en portada amb un “Trama infinita” en referència a les impertinències de Berlusconi referents a la celebració de G-8 d’aquí una setmana a Roma. El format d’aquest diari m’ha recordat molt a l’alarmisme catastrofista del “Público”, publicació de Media Pro liderada per Jaume Roure i afina al PSOE. Ja veig S.M. di Salina.


Salina em fa tremolar

He arribat a Salina a les 11h. Només sortir per la passarel·la he comprovat perquè la Gabriela m’ha dit que juntament amb Lapari i Vulcano, Salina és una de les illes grans. Aquesta de 3000 habitants gaudeix de la terra més fèrtil de tot l’arxipèlag. Els seus volcans ja apagats li donen una energia especial. Trepitjant el port m’he trobat un bon home i l’hi he preguntat “C’è un campegio qui vicino?”. M’ha dit que si però que ell em llogava una habitació per 20 eurus la nit. No m’ho he pensat gaire; mentalment he fet un ràpid repàs a la meva economia i l’hi he dit que “andiamo”. He pujat al seu Fiat Uno amb matrícula de Messina i m’he acomodat a un petit habitacle amb un porxo estiuenc. He fet una volta per la illa i he comprat una mica de pasta d’ou, una salsa rabbiatta, aigua i cerveses. El meu amic fogonet no ha sortit de la motxilla perquè atenció...l’habitació de 20 eurus te cuina, plats, paelles i ratllador de formatge. M’he preparat el dinar mentre esperava notícies de l’arribada a Palerm del meu amic Icar.
Ara mateix em trobo estirat en una platja deserta a les afores de D.M. Salina. De fet està tant a les afores que aquí a prop hi tinc un cementiri i unes figueres que no paren d’enviar-me seductorament la seva fragància dolça. Qui pogués menjar-se una figa!! Però ara no toca. Principalment perquè no estan a punt. Ni elles ni jo.
Des d’aquí veig la illa veïna de Lipari i més a l’oest la ja trepitjada Filicudi. Molt bonica des d’aquí.
Suposo que l’Icar deu estar arribant a Alicudi. Quina llàstima que no l’haguem pogut assaborir plegats.
Em faré un banyet, tocaré la sorra volcànica, dura, bruna del fons marí i aniré a esperar el meu amic. No sé si sóc jo però aquest terra cada vegada està més calent.


A Salina acompanyat

Ja no estic sol. Ahir puntual i provinent de Palerm va arribar el meu amic. Descol·locat i amb ganes de fumar ens varem dirigir plegats a l’entranyable estància que havia llogat. Una estona de xerrera explicant-nos les sensacions dels nostres respectius trajectes i de nou a la platja. Només posar-se a l’aigua el meu amic, fent gala del seu inqüestionable do, va localitzar un pop. Jo pensava que res millor per sopar que un cefalòpode sicilià. Després d’una dura batalla, el meu amic va haver de reconèixer que el terreny de batalla no era l’habitual i que havia perdut el combat.
Un cop a casa varem cuinar unes macrotallarines al pesto. Cervesetes, una volta al poble, una cerveseta més a un chillout estil eivissenc i cap a casa. Abans de dormir vaig fer una bona lectura de la guia que havia portat l’Icar. Em va fascinar i engrescar la idea de poder anar a Stromboli, única illa on el volcà seguia en actiu. La nit “emmosquitada” se m’ha fet estranya. Per primera vegada deixava d’estar sol en el meu viatge. Records i pensaments catalans em tornaren al cap. Potser per això m’he llevat a les 6 del matí i ja no he pogut recuperar la son. A voltes em torna l’ansietat.
Ara estem aquí a la platja, vora el cementiri, observant Panarea i al fons el volcà d’Stromboli. Avui anirem cap allà, a veure què es cou.


Stromboli i el seu volcà

Diuen que és l’únic volcà en actiu i el més jove de l’arxipèlag, tant sols 40.000 anys! Varem arribar ahir a la tarda. Mare de Déu que bonic! Tot són petites cases d’una sola planta, emblanquinades amb calç i amb les finestres pintades de blauet, color molt emprat al Mediterrani. Aquí no hi ha cotxes, els seus habitants empren petites motos amb cabina i remolc. Piagio APE s’anomena aquest genuí mitjà de transport. Després de triar, sospesar possibilitats d’on dormir ens decidirem per la més econòmica, 20 eurus “per testa”. L’habitacle és un dels pitjors que he vist mai. Fosc, brut i enclotat en uns baixos d’un jardí. Només arribar l’Icar ha trobat dues cuques immenses que ha servit perquè els dos ens comencéssim a preocupar. Can Cuca l’hem anomenat a partir d’aquest moment.
Provisions de fruita, pa, galetes i cap a la platja oest a veure la posta de sol.
Diuen que a Stromboli hi té una casa el multimilionari dissenyador Dolce & Gavana. No m’estranya gens. Stromboli és un país volcànic. Una terra fèrtil farcida d’una flora exuberant fa que l’humil arquitectura es confongui amb el paissatge.
Ah si la posta de sol! Després de discutir llargament on es trobava Catalunya respecte la nostra situació varem gaudir de la posta de sol més congestionada de la història. Banyats pel nostre omnipresent mediterrani i eixugats damunt de la sorra fosca ens van passar tots els mals de cap. De volta cap a Can Cuca, fugonet i pasta d’ou.
La meva sorpresa va ser durat l’habitual passejada nocturna pel poble. No hi ha llum pels carrers d’Stromboli, tothom ha de dur una llanterna a sobre per poder guaitar en la foscor, trencada només per la llum d’alguna casa o la de l’església. Mare meva que genuí. La persistent lluna creixent ens va fer de far per poder arribar al petit port. Dos cigarrets i una grata conversa existencial i cap a l’habitació a caçar cuques.


Arrivederci Stromboli

Ja tornem a ser al ferri. Stromboli desapareix a la nostra esquena. Dos dies en aquesta encisadora illa. Ahir a la tarda varem pujar al volcà. De fet no el vam escalar del tot perquè fer-ho suposava pagar a un guia 35 eurus. Farts dels robatoris que estàvem patint varem decidir pujar fins a 400 metres que era el què l’administració permetia accedir. Després de trepar a ple sol els nostres ulls i els nostres cors van poder gaudir d’una imatge fins ara desconeguda per mi, la “sciara del fuoco”. La baixada per on baixa la lava de les erupcions del volcà. La darrera important que hi va haver va ser a l’any 2007, provocant ferits i la prohibició d’accedir a l’illa durant mesos. Stromboli preciós els mesos no turístics. Ahir a la platja ens varem trobar una senyora d’Hammburg que feia 50 anys que venia a Stromboli. Ens va explicar que no feia massa temps a l’illa no hi havia electricitat i que els seus habitants empraven llums d’oli per il·luminar les seves petites cases. El meu company i jo suposarem que aquella dona d’uns 80 anys havia trobat un amor a l’illa i que això l’hi provocava la necessitat de tornar any darrera any.
Els espetecs del volcà sonen al nostre darrera mentre nosaltres ens dirigim cap a terra ferma, a Milazzo (Sicília) allà haurem de trobar un tren que ens porti a Trapani per poder, demà, agafar l’avió.


Un dia sencer de viatge

Són les 5 de la tarda i portem tot el dia viatjant. Hem sortit d’Stromboli a les 11h. I hem arribat a Milazzo per agafar un tren direcció Palerm. Ja portem mig viatge, unes dues hores, i estem a punt d’arribar a Cefalú. L’Ícar està dormint i jo m’acabo de llegir un tros d’història siciliana de la guia. Fa poc que m’he despertat per culpa del malson de sempre. Una platja deserta amb sorra blanquíssima molt semblant a una que vaig degustar a Tunísia. Jo camino descalç trepitjant algues seques, perdut, amb el mar a l’esquerra esquitxant-me els turmells. De sobte ella ve cap a mi. La seva cabellera llarga es confon amb la sorra que aixeca el vent. Jo la percebo a la llunyania i vaig a abraçar-la. Ella em dona la mà i quan la miro té el rostre cobert de llàgrimes. Vaig a abraçar-la i quan estic a punt de notar la seva escalfor ella ja no hi és. Descalça se’n va. Cada dues passes es gira i em mira amb una mirada sincera i plena de vida. Jo l’entenc. De sobte es gira i no torna a mirar-me més. Desapareix a l’horitzó i només puc notar a la cara les seves llàgrimes de tristesa...sempre em desperto en aquest punt també replet i xop de llàgrimes. Tant de bo tingués un intèrpret de somnis.




Palerm tal com l’havia imaginat i amb sorpreses

Hem arribat a l’estació de Palerm després de tres hores i mitja de viatge en una cabina de primera classe. La nostra intenció era trobar un transport que ens portés fins a Trapani, passar la nit a fora l’aeroport i sortir l’endemà a les 4 de la tarda. De cop i volta el nostra patètic panorama ha fet un gir de 360º. A l’estació de Milazzo hem coincidit amb dues noies de Madrit, un noi gallec i un de valencià. A l’arribar a Palerm ens han preguntat on passàvem la nit i els hi hem explicat que a l’aeroport. Molt amablement ens han convidat a la seva casa de Palerm en el cor del casc antic. No hem pogut refusar aquesta engrescadora oferta a aquests companys erasmus. Generosament ens han acollit a una antiga casa de monges just sota la plaça on cada dia, des de fa segles, s’hi instal·la un gran mercat de peix i verdures. L’Oscar , un gallec amb les idees molt clares i l’esperit molt lliure ens ha portat a una bodega a tastar la Malvasia siciliana per després fer-nos un petit recorregut pels llocs més entranyables de Palerm. Mentrestant la Isa i la Marina, les dues madrilenyes, s’estaven dutxant, hem comprat tot el necessari per poder fer-los hi el sopar. El meu company i jo ens hem erigit com a xefs i entre glop i glop de cervesa Messina ens hem anat coneixent amb les dues noies. A sopar han aparegut 9 persones, gallecs, valencians, més madrilenyes. El vi negre sicilià corria com l’aigua en un context desconegut però a la vegada molt acollidor i afable.
Les converses s’han allargat fins a l’hora de les copes i entre cigarret i vodka el meu company i jo anàvem comentant estorats de com un sol gest pot arribar a canviar el transcurs d’una jornada.
Cafetó preparat per l’Angélo, l’únic autòcton de la casa i cap a tastar la nit i els carrers bruts d’un Palerm ja imaginat. He tornat a pensar amb el Mohamed amb allò de que el sud d’Itàlia és com el nord d’Àfrica i és ben cert. El carrer és un bullici de gent i de relacions. Hem recorregut les zones més lúdiques del casc antic fins que em acabat a una plaça on es celebrava una mena de sessió de punxadiscs. La Marina feia molta estona que es mostrava molt interessada per tot allò que deia i la seva presència, encara que no fos autòctona, em reconfortava. Rebentats i amb el nas impregnat de les olors d’un Palerm degradat i brut hem tornat cap a casa les noies. Tot el demés molt bonic.
Ara ja estem a terra catalana. El retorn a la pàtria ja és un fet com també ho és que el viatge ja ha finalitzat.
Quatre dies sol a les illes més soles i abandonades del Mediterrani m’han permès ser per uns breus moments Nanni Moretti. Quatre dies acompanyat d’una persona que mica en mica me la vaig estimant.
El millor viatge en el pitjor moment? A la vida tot arriba quan ha d’arribar i els àtoms ballen i ballen, no era així Bab aziz oh savi sufí?