Tastant un mar i muntanya

El sostre de Catalunya

Age un petit poble a dos quilometres de Puigcerdà. En aquest petit poblet és on em trobo ara mateix. Una petita llum de tauleta de nit il·lumina la pàgina blanca com la neu que tot just acabo d’encetar. El Bernat s’està dutxant, el sento fregant-se feroçment la pell bruta després de dos dies d’expedició. Si, hem tocat el sostre del Principat.
La samarreta del CEQ em fa una pudor fins ara mai olfatada. No ho entenc, avui baixant m’he banyat a l’aigua gèlida del llac de Sotllo que és on hem passat la nit, com dirien els experts allà on teníem el camp base.
Bé potser que comenci. Vam arribar al pàrquing d’Areu (1750m) després que el Ferrari hagués de patir 12Km de pista intransitable. Ens vam començar a activar amb la ingesta d’un parell de frankfurts fets a foc ràpid al fogonet. La tenda, els sacs, les dues motxilles, una de les quals a rebentar de menjar i els dos parells de grampons per poder passar per la gelera del coll de Sotllo a 2800 m. L’inici ha estat molt dur, hem passat pel refugi de Vall Ferrera 1960m. i un tram etern en el qual hem vorejat tota la muntanya fins a arribar a un pont de fusta. Ja no teníem aigua i l’hi he dit amb el Bernat. Ell immediatament ha omplert la cantimplora amb l’aigua del riu. Després de pujar quatre hores i de menjar-nos unes barretes energètiques (i fumar-nos algun cigarret) hem arribat al primer dels llacs, el Llac de Sotllo. Ha estat meravellosa la primera presa de contacte amb aquesta curiosa acumulació d’aigua dolça, freda, pura. Entremig d’una escletxa i un petit congost m’ha semblat que el Bernat, que anava davant, m’obrís una fictícia porta i em fes observar un petit tast del paradís. En aquesta preciosa vall és on hem muntat la tenda després d’un bany glaçat. La tarda ha estat tranquil·la i de descans total. Unes cervesetes semi fredes sota un cel cada vegada més enteranyinat. En algun moment hem pensat que l’ascens de l’endemà potser no el podríem fer. Mentre ens fèiem una sopeta maravilla hem avaluat el trajecte i els danys soferts pel Bernat després que una de les puntes del grampó se l’hi clavés al front.
La nit ens ha deparat una temperatura massa baixa per ser principis d’agost. Això sumant-li la qualitat i gruixudesa dels nostres sacs de dormir, d’una antiguitat no inferior als 30 anys, ens ha permès passar una nit concorreguda de moviments, queixes i somics.
Ens hem llevat quan una maleïda vaca ha intentat desmuntar-nos la tenda que tantes coses ha viscut. L’expedició ha sortit a les 9:45 del camp base i ha arribat a la Pica d’Estats a les 12 hores. L’ascens ha estat rapidíssim i dur. Hem pujat la tartera en una hora i mitja i quan hem arribat a la glacera no ens ha calgut posar-nos els grampons perquè hi havia una via alternativa oberta- a les 12:06 posàvem el peu sobre el punt més alt de Catalunya (3143m). Voldria explicar les sensacions viscudes des de dalt però aquestes són massa intenses, massa pròpies, massa úniques per ser escrites. Després de menjar-nos un entrepà amb una llauna de tonyina hem fet el pic del costat, el Verdaguer (3120m) la baixada ha estat un sospir comparat amb la pujada. Hem arribat al camp base en una hora i mitja. Sorpresa! La tenda estava feta malbé. Les nostres estimades vaques havien estat atretes per la vermellor de la capa externa de l’habitacle. Conseqüències, un tall a la porta i a la base de la tenda. Curiosament des de dalt del pic el Bernat a dissipat un punt blanc al costat de la nostra tenda i fent broma ha dit que era una vaca que ens destrossava la tenda. Maleïda vaca! Per oblidar l’atac he fet un banyet al llac i camí i manta. Carregats com a rucs hem començat el descens amb un record negatiu del Bernat que ha m’ha condicionat tot el trajecte. A ell l’hi ha revifat un ull de poll del peu dret, jo en canvi, modèstia a part, em sentia com un roure.
Més avall ja no era tant valent, els genolls acusaven l’esforç del llarg descens i la deshidratació es feien cada vegada més evidents. Esperitats hem agafat el Ferrari direcció Puigcerdà. Un llarg port de muntanya ens ha portat fins la capital de l’Alt Urgell. Després un altra port (Collada de Tosses), aquest segons el Bernat de primera categoria que hem superat amb escreix ens ha dut fins a Puigcerdà, capital de la Cerdanya. Ara estem aquí a Age, en una bonica casa rural, nets, tips i a punt d’anar a dormir. Si, hem fet el cim i des d’aquí tanco els ulls i imagino aconseguir superar altres muntanyes tant o més altes que la Pica d’Estats. Perquè de fet només nosaltres hem obert camí.

Carretera i manta

Després d’una nit amb llençols nets i còmodes matalassos, hem assaborit un esmorzar amb embotits de la Cerdanya. El meu germà com un autèntic tòtil s’ha fet unes torrades amb mantega i melmelada Heio. Quina llàstima! No m’hi vull posar, cadascú es posa a la boca el què vol però a vegades cal ser una mica coherent a l’hora d’escollir la gastronomia i els productes més propers al lloc on estàs endrapant.
Carretera i manta hem travessat l’Eix Pirinenc fins arribar a terres empordaneses. Sol, platja i emocions fratricides. Paella feta per un dels meus mestres paellers i excursió a una cala coneguda per mi i compartida amb gent molt estimada. Posta de sol espectacular des de dins un petit refugi de pescadors. El sol torrant la pell morena i tibada i els ulls i el cor perduts en la immensitat del golf. El Canigó de fons observant com ens despreníem de records i d’emocions viscudes. A la nit una sola imatge entre les mil. La lluna plena des d’un indret on pren un protagonisme que només jo conec. La resta de nit plena d’insomni i de cigarrets mirant el mar calmat com una llacuna.


Empordà xafogós i “guiri”

Hem sortit al matí i ens hem dirigit fugaçment cap a la Catalunya nord per tant sols fer un cafetó i un banyet a una platja inhòspita i esglaonada de Portbou. Després cap al sud, parada dels Gendarmes a la frontera entre l’estat espanyol i francès i pròxim destí el Golf de Roses. Hem remenat càmpings per valorar preus i ens hem adonat que estàvem a ple mes d’agost i que hauríem “d’apoquinar” més del què haguéssim volgut.
La ubicació pels pròxims dos dies és un càmping de primera categoria que té de tot. Piscina, pista de tenis, discoteca, bar...
El dia d’ahir va servir d’instal·lació i presa de contacte amb l’espai. Avui ja ha estat una altra història. Ens hem llevat tard per culpa del descuit de no posar alarma al telèfon mòbil. La primera sorpresa del matí ha estat que ens hem deixat les claus del cotxe posades al pany. Fins aquí cap problema . l’astorament ha arribat quan he intentat obrir la porta. Noo! Els “segurus” estaven tancats! Sense perdre la calma i amb mon germà, absent a la tenda he trucat un mecànic i atenció...100 eurus per obrir-nos la porta del Ferrari amb un simple ganxet. Uff quin mal a la butxaca!
Un cop paït el disgust hem anat a visitar els desconeguts Aiguamolls de l’Empordà. Preciosos i calorosos. Tant que el Bernat ha fet una proposta fàcil “Anem a la Piscina del súper càmping ciudad de vacaciones?” dit i fet, els dos amb el banyador posat i la tovallola que feia una pudor fètida d’humitat hem anat a una piscina repleta de gambes i gambots.
Ara estem a la tenda mig endormiscats després d’un bon dinar cuinat amb el Fugonet. Està plovent i penso amb el què m’agraden els dies de pluja estiuencs.
Les gotes cauen i relaxen l’habitacle. El meu germà ja dorm. Sona un tro llunyà i crec que és el millor moment per deixar d’escriure i posar el cap sobre el matalàs. Inicio un plàcid procés de migdia...

Anxoves i seitons

Són les 5 de la tarda i davant la negativa a la treva dels nostres persistents núvols hem decidit agafar el cotxe i escampar la boira. Ens trobem a l’Escala, en un bar a prop de les escales de la platja principal. El porxo i el cafè amb llet són els ingredients indispensables per observar com la pluja mulla l’aigua xopa d’una platja petita i familiar. L’Escala i les seves anxoves. Recordo que un dia en vaig comprar un potet ínfim i petitó que em va costar 6 eurus. Les anxoves que duia devien ser del Vietnam perquè aquell mateix dia vaig tastar una tapa d’aquestes i pa amb tomàquet en un petit bar davant la platja. Eren espectaculars, com diria el meu amic Katxup.
La pluja ha parat. Li proposo al meu germà d’anar a comprar una mica de peix per avui a sopar. Em fa cara de “ni fu ni fa”. Ja veurà després com el paladar li vibra de plaer i li canvien els colors del rostre. Com en aquella pel·lícula tant brutal “El festín de Babette” que narra com la gastronomia influeix en els sentits, sentiment, emocions i reaccions del cos humà. La boca em comença a suquejar.
Des d’aquí veig l’inici del Cap de Creus, edificat, massa edificat. Roses és el nom d’aquest conjunt de taquetes blanques que embruten el parc natural.
El Bernat es queixa una vegada més que té el nas pelat. Porta dient-ho tot el dia, és tant pesat. Intueixo entre els núvols el monestir de Sant Pere de Rodes, segur que des d’allà dalt també es veu la costa amb masses taquetes blanques.
Respiro fons, sento la olor del mar barrejada amb el fum de l’últim cigarret mal apagat. De sobte, una sensació estranya m’embriaga. Quanta dignitat es respira sota aquest porxo.
Anem cap al càmping que avui hi ha festa. Passem per davant d’un altre càmping i recordo l’abraçada més espectacular que mai he fet i faré. Anem al supermercat a comprar tomàquets i cebes per preparar els musclos i les navalles (caríssimes) que hem comprat a l’Escala. Robem una ampolla de vodka amagant-la sota la tovallola pudenta i cap a la tenda. Cerveseta fresca de l’atrotinada nevera i a cuinar! Quina abraçada tant pura, tant sincera, tant essencial. La recordaré mentre visqui. Que fresca que està la cervesa!

Cap a casa que hi ha feina

Hem sortit d’hora després de desmuntar la tenda i comprovar que el cotxe estava en un punt difícil de sobrepassar pel què fa l’ordre de les coses. Magdalenes, ampolles d’aigua, els grampons, la roba bruta... Veient tant de desordre he optat per acomiadar-me de l’atrotinada nevera. Un objecte amb gran càrrega emocional ja que ha viatjat per tot el Mediterrani protegint de la calor extrema a llaunes de cervesa, coca coles, préssecs i qualsevol cosa imaginable. L’hem acomiadat, bé, l’he acomiadat jo sol ( el meu germà s’ho mirava estorat) amb honors. Foto de comiat i algun sospir, jaja.
Ara ja som a caseta. Dinar a cal Pont, repàs a l’hort i al bar a fer el vermut. Me’n vaig a fer unes mongetes tendres acabades de collir. Mentrestant pensaré en el viatge mar i muntanya que he pogut degustar amb el meu estimat germà. Que bé que està un quan està ben acompanyat. Som-hi que això només a fet que començar.