El sostre de Catalunya
Age un petit poble a dos quilometres de Puigcerdà. En aquest petit poblet és on em trobo ara mateix. Una petita llum de tauleta de nit il·lumina la pàgina blanca com la neu que tot just acabo d’encetar. El Bernat s’està dutxant, el sento fregant-se feroçment la pell bruta després de dos dies d’expedició.
La samarreta del CEQ em fa una pudor fins ara mai olfatada. No ho entenc, avui baixant m’he banyat a l’aigua gèlida del llac de Sotllo que és on hem passat la nit, com dirien els experts allà on teníem el camp base.
Bé potser que comenci. Vam arribar al pàrquing d’Areu (1750m) després que el Ferrari hagués de patir 12Km de pista intransitable. Ens vam començar a activar amb la ingesta d’un parell
La nit ens ha deparat una temperatura massa
Ens hem llevat quan una maleïda vaca ha intentat desmuntar-nos la tenda que tantes coses ha viscut. L’expedició ha sortit a les 9:45 del camp base i ha arribat a la Pica d’Estats a les 12 hores. L’ascens ha estat rapidíssim i dur. Hem pujat la tartera en una hora i mitja i quan hem ar
Més avall ja no era tant valent, els genolls acusaven l’esforç del ll
Carretera i manta
Després d
Carretera i manta hem travessat l’Eix Pirinenc fins arribar a terres empordaneses. Sol, platja i emocio
Empordà xafogós i “guiri”
Hem sortit al matí i ens hem dirigit fugaçment cap a la Catalunya nord per tant sols fer un cafetó i un ban
La ubicació pels pròxims dos dies és un càmping de primera categoria que té de tot. Piscina, pista de tenis, discoteca, bar...
El dia d’ahir va servir d’instal·lació i presa de contacte amb l’espai. Avui ja ha estat una altra història. Ens hem llevat tard per culpa del descuit de no posar alarma al telèfon mòbil. La primera sorpresa del matí ha estat que ens hem deixat les claus del cotxe posades al pany. Fins aquí cap problema . l’astorament ha arribat quan he intentat obrir la porta. Noo! Els “segurus” estaven tancats! Sense perdre la calma i amb mon germà, absent a la tenda he trucat un mecànic i atenció...100 eurus per obrir-nos la porta del Ferrari amb un simple ganxet. Uff quin mal a la butxaca!
Un cop paït el disgust hem anat a visitar els desconeguts Aiguamolls de l’Empordà. Preciosos i calorosos. Tant que el Bernat ha fet una proposta fàcil “Anem a la Piscina del súper càmping ciudad de vacaciones?” dit i fet, els dos amb el banyador posat i la tovallola que feia una pudor fètida d’humitat hem anat a una piscina repleta de gambes i gambots.
Ara estem a la tenda mig endormiscats després d’un bon dinar cuinat amb el Fugonet. Està plovent i penso amb el què m’agraden els dies de pluja estiuencs.
Les gotes cauen i relaxen l’habitacle. El meu germà ja dorm. Sona un tro llunyà i crec que és el millor moment per deixar d’escriure i posar el cap sobre el matalàs. Inicio un plàcid procés de migdia...
Anxoves i seitons
Són les 5 de la tarda i davant la negativa a la treva dels nostres persistents núvols hem decidit agafar el cotxe i escampar la boira. Ens trobem a l’Escala, en un bar a prop de les escales de la platja principal. El porxo i el cafè amb llet són els ingredients indispensables per observar com la pluja mulla l’aigua xopa d’una platja petita i familiar. L’Escala i les seves anxoves. Recordo que un dia en vaig comprar un potet ínfim i petitó que em va costar 6 eurus. Les anxoves que dui

La pluja ha parat. Li proposo al meu germà d’anar a comprar una mica de peix per avui a sopar. Em fa cara de “ni fu ni fa”. Ja veurà després com el paladar li vibra de plaer i li canvien els colors del rostre. Com en aquella pel·lícula tant brutal “El festín de Babette” que narra com la gastronomia influeix en els sentits, sentiment, emocions i reaccions del cos humà. La boca em comença a suquejar.
Des d’aquí veig l’inici del Cap de Creus, edificat, massa edificat. Roses és el nom d’aquest conjunt de taquetes blanques que embruten el parc natural.
El Bernat es queixa una vegada més que té el nas pelat. Porta dient-ho tot el dia, és tant pesat. Intueixo entre els núvols el monestir de Sant Pere de Rodes, segur que des d’allà dalt també es veu la costa amb masses taquetes blanques.
Respiro fons, sento la olor del mar barrejada amb el fum de l’últim cigarret mal apagat. De sobte, una sensació estranya m’embriaga. Quanta dignitat es respira sota aquest porxo.
Anem cap al càmping que avui hi ha festa. Passem per davant d’un altre càmping i recordo l’abraçada més espectacular que mai he fet i faré. Anem al supermercat a comprar tomàquets i cebes per preparar els musclos i les navalles (caríssimes) que hem comprat a l’Escala. Robem una ampolla de vodka amagant-la sota la tovallola pudenta i cap a la tenda. Cerveseta fresca de l’atrotinada nevera i a cuinar! Quina abraçada tant pura, tant sincera, tant essencial. La recordaré mentre visqui. Que fresca que està la cervesa!
Cap a casa que hi ha feina
Hem sortit d’hora després de desmuntar la tenda i comprovar que el cotxe estava en un punt difícil de sobrepassar pel què fa l’ordre de les coses. Magdalenes, ampolles d’aigua, els grampons, la roba bruta... Veient tant de desordre he optat per acomiadar-me de l’atrotinada nevera. Un objecte
Ara ja som a caseta. Dinar a cal Pont, repàs a l’hort i al bar a fer el vermut. Me’n vaig a fer unes mongetes tendres acabades de collir. Mentrestant pensaré en el viatge mar i muntanya que he pogut degustar amb el meu estimat germà. Que bé que està un quan està ben acompanyat. Som-hi que això només a fet que començar.