dijous, 8 de juliol del 2010

Crònica d'una passejada per la Toscana


1/7/10

Començo el diari de ruta un pel tard. Ens trobem ja al segon dia de viatge còmodament instal·lats al bar de l’”aliscafo” que ens porta de Livorno a Capraia, una petita illa situada al nord de l’arxipèlag de las “isole delle Toscana”. El Juanma està dormint després d’haver-me apallissat a un joc de cartes que m’ha ensenyat. De fet per això les cartes mai han estat el meu fort, sempre i quan no siguin per fer màgia.
Bé començo. Vam arribar ahir a Pisa després d’un grat esmorzar a Santa Coloma i d’haver vist el pare i la mare. La tarda a Pisa va servir per buscar un hotelet al carrer principal “Corsi Italia” veure la torre i fer-nos uns fàl·lics muntatges fotogràfics i comprovar el saber estar femení autòcton. La intenció era poder trobar la Ona per poder-la abraçar i degustar la nit pisenca. Després que els canals de comunicació tecnològics fallessin i ja completament perduts pel saber estar femení i els “mojitos” es va donar allò tant bonic que diu que quan una cosa la desitges acaba succeint. Ens vam trobar amb la senyoreta Ona Tribó Miró. L’alegria va ser desbordant i no vam tenir gairebé temps d’explicar-nos res. Ens vam contagiar de l’ambient orgasmus i a dormir per estar avui dignes per gaudir de la isola di Capraia.
Avui ens hem llevat puntuals i hem atracat literalment el modest bufet preparat per la “colazione”. Hem quedat amb l’estimada morena pisenca per fer un “macchiato”, posar-nos una mica al dia i quedar per tornar-nos a veure dilluns. El tren ens ha portat cap al portuari Livorno. El seu port, un dels més importants del Mediterrani, m’ha deixat impressionat. Quantes coses han passat per aquestes brutes esculleres? El mar ens ha donat la benvinguda i ens hem embarcat al modest “aliscafo”

2/7/10

Com sempre em poso a escriure la crònica massa tard. Avui hauria de relatar tot allò ocorregut durant el segon dia. No obstant mai trobo el moment per escriure i la mandra és la principal responsable del retràs. Ahir vam arribar a les 4 de la tarda a Capraia provinents de Livorno. Pel camí vam dormir, jugar a cartes i observar el mar. Durant el viatge vam vorejar l’illa de Gorgona, la més situada al nord de l’arxipèlag i que segons la poca informació que teníem, es tracta d’un parc natural sense cap nucli habitat. Bé això...vam arribar a Capraia a les 4 i els records de fa un any a les estimades eòlies van aflorar de nou. Em recordà la fisonomia d’Alicudi, això si amb electricitat i més turisme que la més petita de les eòlies.
El migdia ens va servir per visitar el port i l’únic poble de l’illa. La nostra improvisació a l’hora de buscar allotjament ens va passar factura, hem hagut de dormir a un hotel per 60 eurus!!! La jornada a Capraia ha estat tranquil·la, banyet a una platja rocosa i familiar i pizza al camping, també familiar, del poble. Partit del mundial, una estona olorant el Mediterrani i cap a dormir que avui havíem de fer una ruta fins a la Cala Ceppone, segons fonts autòctones un preciós indret de la illa.

3/7/10

Per primera vegada en molts anys m’he llevat més tard que la persona amb qui comparteixo llit. Ens hem aixecat del còmode llit (ressonen els 60eurus) a les 8.30, dutxeta i cap al bufet lliure. Bosseta en mà ens hem esmerçat de valent per recollir qualsevol tipus d’embotit, panet o galeta que ens servís per dinar.
Em sortit a les 9 i escaig i hem travessat tot el poble per agafar un petit caminet que ens endinsava cap a l’interior de la illa, Aquesta era seca, molt seca. El camí ha anat enfilant fins que de sobte el paisatge que ens envoltava m’ha confós. No sabia si estava caminant per la illa de Capraia o per l’estimat Cap de Creus camí de Tavallera. La vegetació molt semblant a la de les antigues terres dels monjos de St Pere de Rodes, matolls baixos, feréstecs i molt secs, molt secs...preciós. L’excursió ha durat menys d’una hora i ens ha portat a la desitjada cala Ceppone. Vaja “xepa” que ens hem emportat! Una trista cala bruta pels temporals de llevant i molt rocosa. Hem coincidit amb una parella d’ancians venecians i he estat parlant, com he pogut, del nudisme a la catòlica Italia.
Banyet, ullada al fons marí i reafirmació patriòtica de que no cal viatjar a l’estranger per veure coses belles. La tornada a l’hotel i bany a la piscina, descens fins al poble i primera part de l’Alemanya-Argentina. Els autòctons animaven a la selecció albiceleste, segurament per la destinació de molts dels seus avantpassats que van haver d’emigrar d’una Itàlia empobrida. En aquest instant ha passat una cosa meravellosa que em reafirma en la frase expressada el primer dia, quan una cosa la desitges acaba passant. El fet és que a l’aliscafo camí de l’illa havia estat intercanviant mirades amb una ragazza..no ser.. espectacular i riallera. Durant la curta estada no l’havia vist fins que just quan faltaven 20 minuts per embarcar va aparèixer a la gelateria on estàvem mirant el partit. Jo vaig sortir i ella també. Només ens vam mirar, res més. No li doncs més importància que la que té. No obstant i un cop al vaixell vaig sortir a coberta empès per una intuïció estranya. El capità de la màquina avisava els últims ploraners que s’acomiadaven de parelles, amics i familiars, de sobte es va acostar una noia corrents, amiga de la bella ragaza, i em va demanar com em deia i el meu número de telèfon. El capità la va fer fora i mentre s’allunyava la nau ens vam saludar tímidament... perfecte per un guió de diumenge a la tarda. No ho ser, va ser francament especial, dins meu una cosa em deia que això passaria i així va ser. L’aliscafo ens dugué veloçment a Livorno on vam passar la tercera nit del viatge.
Capraia, una illa fugaç però amb quelcom especial, no sabria definir-ho. Segurament com la majoria d’illes la forta personalitat de l’aïllament acaba aflorant en pedres, matolls i flors.
El Juanma m’ha demanat que posés aquestes paraules per concloure la nostre visita:
“Capraia, hotel 60 eurus, coca cola 3 eurus, birra 5 eurus, sopar al camping 15 eurus, viatge anada i tornada 30 eurus... haver conegut a la Cristina (recepcionista de l’hotel) no té preu.”
A Livorno hem dormit a un vell hostal semblant a un que vaig estar una volta a Vic i que semblava més un “picadero” que una cambra. Livorno portuari i més pobre. Pobre, curiosament per ser el nord d’italia i portuari perquè té port. Pels carrers bruts i podrits hem vist moltes cares procedents de molts indrets del món. El casc antic toca a un port on possiblement hi ha més vida que el mateix Livorno. La jornada l’hem acabat en una gelateria del centre de la ciutat mirant la seleccó ejpanyola. Malauradament “La roja” ha guanyat injustament contra un Paraguai valent i atrevit.

4/7/10

Ens hem llevat i un cop més ha estat el Juanma qui m’ha hagut de despertar. Hem esmorzat, entre cometes, i cap a l’estació de trens de Livorno. Xino xano hem comprovat que el sol i les altes temperatures no perdonarien al llarg de la jornada. A les 9 del matí caminàvem amarats de suor per l’avinguda principal. Després d’equivocar-nos en l’extracció del billet ens hem dirigit cap a Firenze en un trajecte d’hora i mitja i per un mòdic preu de 5 eurus. Els dos havíem visitat la ciutat però hem decidit fer un “remake”. Hem pogut comprovar perquè conjuntament amb Roma són les ciutats culturals d’Itàlia. La nostra aposta per un turisme “cutre” s’ha evidenciat a Florència. No teníem guia i això m’ha matat. Observar totes aquelles esglésies, aquelles estàtues de cossos majestuosos... i no saber res de res sobre el que estava mirant. Bé, en mig dia n’hem tingut prou per veure la ciutat de Batistuta i Michelangelo. Hem anul·lat la reserva de l’hotel i corrent hem pujat a un tren direcció Lucca. La calor continua perenne i restem aquí al tren que més que un vagó semblen les calderes d’en Pere Buteru. El Juanma està dormint i jo observo el meravellós paisatge de la Toscana. No em sorprèn, si és bell però em quedo amb la Baixa Segarra. Com en saben aquests italians, qui els va parir!

Hem arribat a Lucca, capital de la
província que porta el mateix nom, al peu dels Apenins i a l'esquerra del riu Serchio, a uns 18 km al nord-est de Pisa. En aquesta bella ciutat emmurallada hi va néixer Giacomo Antonio Domenico Michele Secondo Puccini, conegut també com a Puccini. Fou un dels més cèlebres compositors d’òpera italians.
Bé, hem sortit del vagó infernal amb la boca com una espardenya i hem travessat la majestuosa muralla de la ciutat per buscar una habitació per dormir. Ens hem trobat a un bon home ple de tatuatges “talegueros” i ens ha dit que anéssim a cal Àngelo i que li diguéssim que veníem de part seva i que ens arreglaria el preu d’una habitació. Així ho hem fet i la veritat és que l’hem encertat. Ens han llogat una habitació on segurament va morir la iaia de la casa al vell mig de la plaça del mercat de Lucca. Maquíssim. La tarda ens l’hem passat passejant pels carrerons estrets i curiosament nets de la ciutat medieval. Hem fet una cerveseta per, atenció, un euru a la piazza de l’anfiteatro, una plaça esfèrica molt acollidora on hem pogut descansar després de la caminada de tot el dia.
Per no variar els nostres hàbits hem sopat a les 8 del vespre. Com sempre ens hem passat a l’hora d’escollir un àpat just i equilibrat. Hem menjat molt, massa. De fet quan hem sortit del restaurant he mig vomitat de l’embafament que portava. Ultra gelat exquisit i a dormir-la.
Que bonic Lucca, ens ha anat molt bé agafar aquell tren a corre-cuita. Hem pogut fugir de la Florència massificada i acabar el dia tranquil·lament pels carrerons pausats i silenciosos d’aquesta vila. Bona nit Catalunya.

5/7/10


Darrer dia i cap a Pisa de nou. Amb la Ona ha tornat a fallar la comunicació tecnològica i hem quedat directament a Marina di Pisa, un apèndix vora el mar de la ciutat. Hem vist de nou el Mediterrani i afrontar una vegada més un bany amb el banyador ultra gran del Juanma m’ha suposat un esforç considerable. Hem intentat localitzar una bona platja però de sobte ens hem trobat envoltats de famílies en una mena de platgetes particulars de campings i restaurants. La Ona ha arribat després de perdre’s i d’alimentar una mica més el tòpic masclista que diu que les dones tenen l’orientació atrofiada. Ens hem socarrimat al sol mentre intentava llegir un llibre italià titulat “Il peccato”. Quan els nostres cossos han dit prou ens hem regalat un àpat al “xiringuitu” de la platja a base de peix fregit, espaguetis amb gambes i amanida tot ruixat amb un modest vi blanc de taula que ens ha anat de conya per endinsar-nos a una teòrica migdiada. Dic teòrica perquè el Juanma s’ha quedat fregit en una hamaca. La Ona i jo em estat, durant una bona estona, conversant, com gairebé sempre fem, de nosaltres, de la vida i les seves rareses. M’estimo la Ona. Quan les nostres pells començaven a albirar una infecció micòtica hem agafat el bus fins a Pisa. L’amfitriona s’ha posat nerviosa ja que havia programat un sopar amb amigues seves i els dos convidats catalans. Seguint el nerviosisme de la pisenca ens hem dutxat rapidíssimament per arribar 1 hora abans a la cita. L’enyorada Moretti ens ha acompanyat mentre començàvem a notar les seqüeles del sol. L’hora de sopar ha arribat i el Juanma i jo ja començàvem a estar neguitosos. Desitjàvem poder assaborir, d’una vegada per totes, un bon risotto. El què havíem provat fins el moment només havia reafirmat el meu odi cap a la gastronomia toscana i la seva D.O. promocionada arreu. El fet es que entre tants prejudicis vaig provar el millor risotto que , de moment, mai he provat. Risotto di gamberi, buff... el gra al dente, la crema de llet inexistent, perfecte i l’oli del sofregit tenia un gust que...mmm. Un dieci!!!
La jornada va acabar entre “mojitos” a la plaça Mettovaglie envoltats d’amigues de la Ona en plena realitat Erasmus. El meu patètic anglès va ofegar totes les meves ganes de poder conversar amb aquelles noies i em vaig resignar a utilitzar aquell llenguatge universal, interclassial, intergeneracional...la màgia. Una de les noies em va dir que no creia en la màgia i al meu cap em van venir les apassionants paraules del meu mestre i amic Jesús. “La màgia serveix per suplir màgies que has perdut en aquesta vida, només si creus en ella, la màgia acaba tornant”. Evidentment la kurda no em va fer cas, estava més pendent si la trucava el seu últim amor que la carta que havia d’escollir. Ai, erasmus...

Bé, des d’aquí a l’avió em sembla que podria donar per tancada la crònica d’aquest viatge de cinc dies per la Toscana i les seves illes. Hauria de fer una conclusió del viatge però no me’n ve cap ara mateix. Bé, molt bé...ha estat bé....molt bé!
Mira ja es veu el Principat! A veure si arribem amb aquest “trasto”! Havent pagat 24 eurus pel vol...em sembla que amb això no n’hi ha ni per les pastilles del “frenu” ...

1 comentari:

  1. Uoooooo Martí!! Ja tenia ganes de llegir la teva crònica! Jo també t'estimo moooolt i a veure si m'expliques com ha anat la tornada a Barcelona! Un petó enoooorme!!!

    ResponElimina